Dins del mirall vermell

Aquest és un espai virtual per imaginar la teva pròpia visió sobre Mart: déu, símbol i planeta en les seves diferents metamorfosis. Pot ser que hagis visitat l’exposició o simplement has entrat en aquesta pàgina navegant entre enllaços i altres pelegrinatges quotidians per Internet. Depèn de tu el temps que hi dediquis, l’atenció que et reclami i la curiositat de què disposi la teva imaginació.

Hem pensat alguns estímuls per submergir-te en l’experiència fascinant que Mart pot inspirar com a mirall de casa nostra: el planeta Terra. Un mirall del nostre passat, però també d’un present i un futur vertiginosos. Ja ho saps, el canvi climàtic és la nostra espasa de Dàmocles. No queda gaire temps per revertir la situació. El desert avança al bressol d’una humanitat que redescobreix la connexió extraordinària entre totes les criatures vivents, enmig d’una pandèmia, amb un planeta ferit, sumit en la sisena extinció. I malgrat tot encara podem concebre noves utopies, relats inspirats per l’emoció i la sorpresa. Al capdavall, ningú no sap quins dels futurs possibles s’acabaran imposant.

Un text de Juan Insua, comissari de l'exposició.

La veu del meteorit

Soc una pedra rara. Digue’m KSAR Ghilane 002 o com ho prefereixi la teva imaginació. Procedeixo de Mart. He vagat per l’espai durant milers d’anys, fins al meu destí inesperat, al desert que vosaltres anomeneu Sàhara. M’ha descobert aquesta insaciable curiositat exploradora que caracteritza la vostra espècie. Ara podeu contemplar un dels meus fragments. Provinc dels estrats més profunds del planeta vermell.

Tinc una història per explicar-vos. Perquè jo també soc un meteor, com les tempestes, els tifons, els huracans que no podeu controlar.

Meteorit KG 002. Descobert l’any 2010 al desert del Sàhara, prop de Ksar Ghilane, Tunísia, per José Vicente Casado i David Allepuz; i identificat per Jordi Llorca, catedràtic d’Enginyeria Química de la UPC. Col·lecció José Vicente Casado Martínez.

Un dia a Mart

Si un dia et despertes i vols saber en quin dia marcià vius, ja tens el teu rellotge. Cada dia a Mart és un Sol i la seva durada és similar a la de la Terra. Però l’any marcià és el doble que el terrestre. Les albades i els crepuscles són blaus, i el color del cel durant el dia és d’un estrany vermellós rosat. Les temperatures són molt baixes, però t’hi sentiries més lleuger. La força de la gravetat és menor que a la Terra, però no et podries treure mai l’escafandre. Som a Mart, perquè Mart sempre va ser aquí. La Terra ja és marciana.

Cartografia alienígena

Imagina la feina que suposa cartografiar un planeta situat a més de dos-cents milions de quilòmetres quan la distància és més curta, en els períodes d’oposició. Segles d’observació fins a plasmar un mapa que ha patit moltes transformacions d’ençà que a la darreria del segle XIX l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli va dibuixar una xarxa densa d’estructures lineals que va anomenar canali i que un error de traducció a l’anglès converteix en canals, nom que denota un origen artificial, en lloc de channels, més adequat per suggerir una formació natural. Aquest és un dels equívocs més prolífics en la història de l’astronomia: Mart podria estar poblat per una antiga civilització agonitzant constructora de canals. Això pensava el matemàtic i astrònom nord-americà Percival Lowell, que va dedicar bona part de la seva vida a provar aquesta teoria. L’evolució dels telescopis i les sondes enviades a Mart van demostrar que Lowell estava equivocat, però els canals marcians no han deixat d’alimentar els relats de ciència-ficció. En canvi, Lowell sí que va ser clarivident quan va comparar els deserts marcians amb la desertificació progressiva del planeta Terra. La història geològica de Mart també és el resultat d’un canvi climàtic profund.

La música del mirall vermell

Els antics pensaven que els planetes produïen una misteriosa música sideral. L’harmonia de les esferes celestes que ressona a les orelles més afinades. Potser no sentirem mai aquesta delicada melodia, però sí que disposem de diverses fonts per imaginar com podria ser la música del planeta vermell. El camí previsible era recórrer a Gustav Holst, a les cançons de David Bowie o Nick Cave, o escoltar atentament els sons del vent marcià difosos per la NASA. En canvi, vam decidir que «Mart. El mirall vermell» necessitava la seva pròpia banda sonora. La creació d’atmosferes que ens acostessin a cadascun dels àmbits de l’exposició. Aquest és un fragment dels ambients sonors creats per Nico Roig. Un cor de veus llunyanes que invoquen els primers noms de Mart.

Bibliofília marciana

La història de Mart i el seu vincle amb la Terra també és una història de llibres. Era inevitable que fossin llibres fascinants, estranys, inesgotables. D’autors coneguts i poc coneguts. Obres que ja formen part del cànon, però també llibres fora de radar, tresors ocults de la imaginació creadora. La bibliofília marciana pot ser molt antiga i alhora ens submergeix en el futur profund i el present inabastable. Hi ha joies com l’Almagest, un incunable preciós escrit per Claudi Ptolemeu al segle II de la nostra era. És el gran tractat del cosmos geocèntric que domina el paisatge intel·lectual europeu durant mil tres-cents anys. Però la bibliofília marciana també recupera Llucià de Samòsata i les seves Històries verídiques, com el viatge a la Lluna que va imaginar per satiritzar els intel·lectuals de la seva època i que alguns consideren una de les primeres obres en la protohistòria de la ciència-ficció.

La bibliofília marciana és heterodoxa. Hi caben tots els gèneres, i també les obres inclassificables. Llibres que són salts a una altra dimensió. Passadissos secrets. Pàgines il·luminades per explorar tot el que hem observat, imaginat i projectat al planeta vermell. De la Ilíada d’Homer a Ílion de Dan Simmons, del Somni astronòmic de Johannes Kepler a la primera edició de Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, dels Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, que anticipen l’existència de Fobos i Deimos, els satèl·lits de Mart, a La guerra dels mons d’H. G. Wells, il·lustrada per Alvim Correa i que algunes dècades després Orson Welles converteix en un dels grans fakes de la comunicació moderna. En diem «llibres», però són portes. Totes estan obertes i n’hi ha una o diverses que t'esperen a l’altra banda del mirall vermell.

Londres Mort (1898), il·lustració d’Henrique Alvim-Correa per a l’edició francesa de La guerra dels mons (The War of the Worlds) d'H. G. Wells (1906). / Portada d'A Princess of Mars d'Edgar Rice Burroughs (1917). / Portada de The Martian Chronicles de Ray Bradbury (1950).

Mart feminista

La ciència-ficció marciana escrita per dones és un dels vessants menys coneguts i explorats de l’imaginari vinculat al planeta vermell. I té la seva pròpia genealogia. Al segle XVIII, Marie-Anne de Roumier Robert escriu Voyages imaginaires merveilleux, un viatge fantàstic pel sistema solar, considerat un dels primers exponents de la ciència-ficció feminista. A la darreria del XIX, les autores americanes Alice Ilgenfritz Jones i Ella Merchant publiquen Unveiling a Parallel. A Romance, una novel·la on les civilitzacions marcianes de Paleveria i Caskia serveixen per reflexionar sobre les relacions de dones i homes en el context de la seva època. A la primeria del segle XX, l’escriptora i activista australiana Mary Ann Moore-Bentley també recorre a la ciència-ficció per denunciar les injustícies i les desigualtats existents. Cada onada del feminisme té el seu reflex en l’evolució del gènere, mentre la influència de l’imaginari marcià en la cultura popular del segle passat va acumulant lectures imprescindibles i desmitificadores. La crítica i investigadora Elisa McCausland ens proposa en aquest podcast una síntesi de les relacions entre Mart, el feminisme i la cultura popular, des dels anys cinquanta fins als nostres dies.

El laboratori utòpic

Les obres perdurables tenen al darrere històries d’amor, passió i perseverança. Per crear-les no només es necessita una visió que les guiï, sinó la presència d’una voluntat constant, disposada a adaptar-se a totes les circumstàncies. Kim Stanley Robinson ha sintetitzat els anys de creació de la seva cèlebre trilogia marciana en un glossari de deu termes que podràs descobrir quan visitis l’exposició, però aquí en tens un avançament: El laboratori utòpic. Una definició immillorable en què la cuina de l’escriptura conviu amb els canvis de residència, la criança dels fills, els horaris difícils, la conciliació familiar. Perquè, com adverteix el mateix Robinson: imaginar un món millor implica incloure’ls tots. La utopia és per a tothom, o no és res.