Ves al contingut principal

Dins l’exposició

Pensar com un pop

Diversos artistes de l’exposició «Ciència fricció» ens parlen de la seva relació amb el saber científic i com l’incorporen a les seves estratègies creatives. Les seves veus, juntament amb altres referents de la mostra, obren vies possibles per al llarg camí del contacte entre espècies.

Un text de Maria Ptqk, comissària de l'exposició.

 

Té tres cors, una vida breu per a un animal d’aquesta grandària i un sistema nerviós complex, tot i que ben diferent de l’humà. És astut i entabanador, i té una gran capacitat d’aprenentatge, però, a diferència d’altres animals anomenats intel·ligents, prefereix la vida en soledat. Cada dia, la ciència aporta noves dades sobre l’existència extraordinària dels pops, dades que desafien les nostres idees sobre què vol dir pensar o sentir.

En aquestes àrees de fricció on la biologia i la filosofia s’inspiren mútuament, avançant totes dues un xic a les palpentes, l’art hi té un paper essencial. Connector entre disciplines, traductor entre llenguatges que no solen entendre’s, el seu mètode sense mètode, bolcat en el procés i l’experimentació, el converteix en un camp fèrtil de proves per imaginar aquestes altres formes de vida que, com la del pop, amb prou feines arribem a intuir.

 

Louis Bec, espècimen de Lumanter Phusagrion, 1988, Vilém Flusser i Louis Bec, Vampyroteuthis Infernalis: A Treatise, with a Report from the Institut Scientifique de Recherche Paranaturaliste, University of Minnesota Press, 2021.

 

Saber amb el cos

Encara no tenim clar si el que fa la pell del pop quan canvia de color (verd, blau, gris, groc, ocre, taronja...) és una expressió d’allò que passa dins seu, un reflex del que passa a fora o senzillament una altra cosa. ¿Es tracta d’una pell-antena, una pell-pantalla, una pell-ulls, una pell connectada a les neurones del cervell o a les neurones dels seus tentacles, que són la majoria? En el relat Autobiografia d’un pop de Vinciane Despret, el simbiont Ulysse prova d’explicar-ho a la científica que l’ha vingut a observar. Ho anomena «suggestions carnals».

Els qui estudien des de la neurologia com funciona la connexió entre cos i ment insisteixen en el fet que, quan una persona dibuixa, les mans no executen simplement les ordres del cervell, sinó que, d’una manera incomprensible, pensen. Segons diuen, en la concentració que es produeix quan es mira detingudament alguna cosa per dibuixar-la, o quan s’intenten expressar idees abstractes a través del traç, l’observació s’uneix al gest, i el registre, a la comprensió. De l’acció combinada de les mans i el cervell en sorgeix quelcom que ni les mans ni el cervell poden fer per si sols.

Potser és una de les raons per les quals encara avui, en l’era del píxel, la il·lustració científica segueix sent imprescindible per estudiar els éssers vius. Els zoòlegs, entomòlegs o botànics hi recorren, més que no pas a la fotografia o el vídeo, per captar el color exacte d’una fulla o la nervadura d’una ala. Copsar, no només en el sentit de capturar sinó també de comprendre.

Des d’Alexander von Humboldt o Charles Darwin fins a Francis Hallé, cal dir que els grans naturalistes sovint també han estat dibuixants d’allò més hàbils. Maria Sibylla Merian va entendre la relació entre insectes i flors a còpia de dibuixar-los, igual que, molt després, Ernst Haeckel es va lliurar obsessivament a la representació de radiolaris abans de concloure que la complexitat de la vida no es podia explicar sense inventar una paraula nova: Ökologie. Els dibuixos de coralls i els esculls de ganxet de Petra Maitz, igual que les pintures escultòriques de Susana Talayero, ella mateixa inspirada en Merian, expressen aquesta manera de pensar-fer. Tot i que estan vinculades d’una altra manera amb la ciència, totes dues fonen moviments, sensacions, connexions mentals i, per descomptat, materials (grafit, tintes, papers o tèxtils, d’origen vegetal, mineral o animal) per produir quelcom que no és la simple execució d’una tècnica.


Petra Maitz i Susana Talayero

 

Sentir en xarxa

Un dels aspectes més desconcertants de la biologia dels pops és que el seu sistema nerviós no està centralitzat en un òrgan principal, com el dels humans, sinó que està distribuït entre aquest i els seus vuit tentacles, on s’ubiquen la major part de les seves neurones. Els tentacles, a més de tenir sentit del tacte i del gust, demostren que tenen autonomia i capacitat per prendre decisions. Segons l’expert en cefalòpodes Peter Godfrey-Smith, per entendre la ment del pop cal imaginar-la com una orquestra de jazz: de vegades els músics (els tentacles) es coordinen per tocar plegats (a les ordres d’una direcció central), però altres vegades se separen, improvisen i interpreten les seves pròpies melodies, al marge de la melodia principal. Segons el seu parer, els pops viuen fora de la divisió comuna entre cos i cervell.

Se’ns fa difícil concebre un animal mental i corporalment descentralitzat, però a la natura hi ha nombrosos organismes que organitzen la seva vida en xarxa. Les plantes i els fongs són els més coneguts, però també els insectes considerats superorganismes, com les abelles o les formigues. “Tots som líquens”, afirma el biòleg Scott Gilbert per expressar la idea que, des d’un punt de vista rigorosament biològic, el concepte d’individu no existeix. Som més aviat ecosistemes simbiòtics, multituds formades per diverses formes de vida (també nosaltres, amb els nostres 200 gens microbians per cada gen humà, som en realitat colònies gegantines de bacteris). Per designar-ho, Lynn Margulis va encunyar el terme holobiont.

Saša Spačal, Tadej Droljc, Mirjan Švagelj, Anil Podgornik, Myconnect, 2021.

A l’Holobiont Society, Dominique Koch es demana per les implicacions d’aquesta evidència científica. Quin significat tenen la política o la societat si el cos humà no és més que una aglomeració de microorganismes? A la terra de ningú on erren les paraules, l’edició d’imatge i so produeix sentit d’una altra manera. A través de plecs i superposicions, les escales (micro, macro, meta) es barregen les unes amb les altres en un humus incert i generatiu. Inspirada per l’obra de Haraway, Koch crea una experiència inestable, un lloc on habiten els problemes, no les respostes.

«No sabem com pensa un fong», afirma Saša Spačal sobre la interfície de traducció humà-fong Myconnect, «però l’experimentació tecnològica ens hi pot apropar, tot ampliant la nostra capacitat de percepció cap als no-humans». També aquí, la tècnica s’alia amb l’especulació per imaginar una comunicació entre espècies facilitada per senyals elèctrics. Si tots els éssers vius som sensibles a l’electricitat, podríem inventar un llenguatge per connectar-nos a través d’ella? Podríem, per tant, percebre alguna cosa semblant a allò que sent un organisme en xarxa? Aquest idioma de frontera, seguint amb l’exercici de ciència fricció, podria anomenar-se opistocont, el nom de la branca d’eucariotes de la qual procedim humans i fongs, el darrer ancestre que tenim en comú.


Dominique Koch i Saša Spačal

 

Ser des-humà

El nou habitar terrestre que pretén restablir el contacte amb les nostres companyes no humanes necessita aquest tipus de compostatges impurs. Exercicis d’assaig i error, investigacions radicals, transdisciplinàries i indisciplinades, experiments que no es poden fer en els laboratoris perquè les seves preguntes no es consideren pertinents, idees estranyes per a la ciència que s’obren pas en el camp de la creació artística.

Trans*Plant, l’experiment de transfusió de clorofil·la desenvolupat per Quimera rosa, tampoc es va fer en un laboratori. El va acollir, després d’una llarga investigació, la galeria Kapelica, especialitzada en bioart. En termes de les seves creadores, Trans*Plant perllonga la seva recerca continuada sobre el tema de la identitat: primer al voltant de les categories sexe-gènere i ara sobre les taxonomies que separen unes espècies de les altres. En tots dos casos, jocs d’ordenació del món en què no queda clar on acaba la ciència i on comença el govern dels vius. En aquest espai esmunyedís s’inscriu també Ernesto Casero amb la seva ficció de protestes posthumanes. El resultat, entre absurd i irònic, mostra fins a quin punt necessitem renovar els llenguatges de la imaginació política si volem que hi hagi lloc per a altres formes de sensibilitat, subjectivitat o intel·ligència.


Quimera Rosa i Ernesto Casero

Curiosament, les protestes fake de Casero no es troben tan lluny de les que proposen les investigadores de l’Institut de Biologia Marina d’Oregon amb Octopi Wall Street. Formulat en clau d’humor, com una broma per a freakies dels invertebrats, el cartell és una crítica sòlida a l’antropocentrisme subjacent a les taxonomies del món natural. Perquè, si el 97 % dels animals són invertebrats, com pot ser que l’imaginari sobre el món animal estigui tan aclaparadorament dominat per vertebrats? Quina pugna per la identitat s’amaga darrere d’aquesta «avarícia taxonòmica»?

Com seria una taxonomia no-antropocèntrica? Una taxonomia presidida, per exemple, pel gènere octopus, amb les seves més de 170 espècies, com a intel·ligència superior? Per això caldria recordar que la ment del pop és el resultat d’un camí evolutiu diferent de l’humà, la bifurcació del qual va tenir lloc fa 600 milions d’anys. Pensar com un pop seria, aleshores, tornar a explicar la història de la vida a partir d’aquell últim punt de contacte, amb la intel·ligència descentralitzada com a dominant i la centralitzada com subsidiària o anecdòtica. L’octòpode com a rei dels cefalòpodes, juntament amb els seus germans nàutils, sèpies i calamars, descendents dels seus cosins-ancestres els mol·luscs, separats d’aquella altra branca llunyana de la família que va generar uns quants vertebrats.

La taxonomia és, de fet, un camp de batalla agitat dins la biologia, on cada gran descobriment es tradueix en disputes i negociacions. S’hi barregen arguments científics, controvèrsies filosòfiques, lluites de poder (zoòlegs contra botànics, microbiòlegs contra tots) i grans dosis d’especulació. Si ja és difícil pensar com un pop o escriure la història de la vida amb el cefalòpode com a narrativa central, cal una gran imaginació per apropar-nos a la següent frontera en la comprensió de la intel·ligència: la dels éssers que no tenen cervell. Com el blob, sobrenom que prové d’una pel·lícula de 1958 protagonitzada per una terrorífica ameba alienígena. El blob real, el terrestre, és Physarum polycephalum: un organisme unicel·lular —és a dir, que tot ell és una única cèl·lula— actualment situat en el grup dels mixomicets (literalment, fongs-moc) en el regne dels protists, que és precisament el «tàxon calaix de sastre» (es coneix així en l’argot taxonòmic!) creat per als eucariotes que no són exactament animal, ni exactament fong, ni exactament planta. Amb una textura entre la bava i la floridura, el blob no té neurones, però és capaç de memoritzar la sortida d’un laberint. Estudiar-lo, amb la convergència de diverses disciplines, és pura ciència fricció: un terreny experimental que fa caure totes les certeses sobre la idea mateixa de pensament.

Physarum polycephalum, també conegut com blob.

Com a apunt final sobre la paraula pensar que dona títol a aquest text, una referència a l’assaig de Vinciane Despret Penser comme un rat (2009). Despret relata que mantenir el títol va ser tot un acte de resistència davant la pressió dels seus col·legues perquè especifiqués el sentit del mot pensar o, si més no, perquè eliminés la conjunció com que donava a entendre una equiparació entre el pensar de les rates i el dels humans. Es va aferrar a aquest títol amb la finalitat de mantenir-se a si mateixa i al lector en «el malestar», per «fer perceptible la dificultat que plantegen els significats que no se solapen sinó parcialment», perquè aquesta manca de correspondència és precisament la que fa treballar tant el pensament com la imaginació.

Ciència fricció

Vida entre espècies companyes

12 juny — 28 novembre 2021

És possible imaginar altres històries terrestres? Podem pensar altres maneres de viure entre espècies diferents? L’exposició explora aquestes qüestions a través d’una selecció d’obres artístiques i de peces de divulgació científica. Planteja un canvi de mentalitat i de sensibilitat que qüestiona la supremacia de l’espècie humana i aposta per una visió del món entès com un ecosistema on conviuen totes les espècies del planeta.

Més informació de l’exposició