«Solaris» de Stanislaw Lem

És un autor de l’anomenada ciència-ficció dura, que té un dels temes principals en els possibles desenvolupaments tecnològics i que no està exempta d’un angle metafísic. Així, a les seves ficcions apareixen aparells, robots, coets i tecnologies que permeten el viatge espacial o el contacte amb els extraterrestres. Respecte a això últim, com és el cas de Solaris, analitza, sobretot, els problemes de comunicació i el conflictes que sorgirien d’un hipotètic contacte ateses les diferències culturals, i postula una al·legoria del xoc de civilitzacions.

Solaris és un planeta misteriós situat a anys llum de la Terra, format per un únic i immens oceà que se sospita que té uns poders estranys. Kris Kelvin és l’últim cosmonauta que ha arribat a l’estació espacial que orbita al voltant d’aquest planeta. El planeta està habitat per una intel·ligència superior? És possible la comunicació entre l’ésser humà i el planeta sensible? Solaris és una obra profunda, densa i fonamental que dona cabuda a interpretacions en aparença contradictòries i que ha generat infinits debats. L’exhaustiva crònica de Lem sobre el planeta està farcida d’especulacions, hipòtesis i conjectures que expliquen el que és la ciència: un procés que ens condueix amb passos curts cap a una foscor impenetrable, il·luminada només per la tènue llum de les nostres ments. Alhora, es tracta d’una novel·la claustrofòbica, que ofereix un estudi profund de la psicologia humana i les relacions afectives a través d’un planeta que enfronta els membres de l’estació a les seves pors més íntimes.