Conferència de Marta Segarra i diàleg amb Gerard Ortín

Ja sigui en forma de metamorfosis, especialment abundants en la mitologia grecoromana, ja sigui com a éssers imaginats (però no per això menys «reals») que combinen trets físics humans i no humans, de vegades fruit d’una unió entre individus d’espècies diferents, la hibridació entre animals humans i no humans sempre ha provocat fascinació. Sovint, aquests éssers híbrids es consideren monstruosos i amenaçadors, com l’home llop o la dona pantera. Si la hibridesa és representada com a aberrant és perquè la «màquina antropològica» utilitza aquestes figures mesclades per tal de reafirmar els límits estancs de la humanitat, la seva diferència categòrica respecte a la resta d’éssers vius, i no per il·lustrar la porositat d’aquestes fronteres. Des de les arts, l’antropologia, la filosofia i les ciències experimentals, però, s’han descrit i analitzat trobades humanimals que qüestionen l’aïllament voluntari de l’espècie humana.