yann beauvais

yann beauvais va començar a filmar amb catorze anys, durant unes vacances a Roma i Sicília. Com a estudiant de Filosofia, poc després de veure Walden: Diaries, Notes and Sketches de Jonas Mekas al cineclub de la seva universitat, va descobrir que el que li interessava del cinema era la possibilitat de pensar la imatge, d’aquí que transformés la dissertació del seu màster en la seva primera pel·lícula amb text. A més del formalisme rus i l’estructuralisme minimalista, beauvais tenia un interès especial per la lògica de la música visual, que va aplicar tant en aquesta primera pel·lícula com en diversos dels seus diaris filmats.

Com altres cineastes francesos de la seva generació, beauvais va confirmar la seva atracció pel cinema d’avantguarda el 1976 gràcies al descomunal cicle «Une histoire du cinéma», comissariat per Peter Kubelka per a la inauguració del Centre Georges Pompidou. Inspirat per les diferents pràctiques històriques, va alternar des dels seus inicis el formalisme amb un cinema més subjectiu i personal. Les seves pel·lícules multipantalla van fer de pont entre aquests dos corrents, en els quals va trobar les polifonies que després adaptaria als treballs monocanal. També va expandir l’ús del muntatge fotograma a fotograma a les seves pel·lícules construïdes a partir de material autobiogràfic, va utilitzar el text com a imatge en nombrosos cinétracts i va aplicar tècniques pròpies del collage animat.

Com a cineasta, beauvais ha treballat en súper-8 i 16 mm des de mitjans dels anys setanta, i a finals dels noranta va explorar les possibilitats de l’U-Matic. Des del 2003, ha realitzat més d’una vintena de pel·lícules en vídeo, en què ha indagat en el potencial de la tecnologia digital (del Mini DV al telèfon mòbil). En aquests assajos visuals, alguns en forma de pamflets fílmics, ha ampliat la seva vocació activista i les seves investigacions sobre la identitat i l’orientació sexual, la crisi de la sida, el racisme i el postcolonialisme o l’ecologia.

En la seva faceta de distribuïdor, beauvais va fundar amb Miles McKane la cooperativa Light Cone el 1982. Davant la situació de bloqueig derivada de les disputes entre les dues cooperatives universitàries parisenques dels anys setanta, el Collectif Jeune Cinéma (vinculada a St. Charles Sorbonne) i la Paris Film Coop (relacionada amb Nanterre), Light Cone no aspirava a representar un sol corrent del cinema experimental, sinó a integrar diferents punts de vista per oferir una visió de conjunt. Va ser així com beauvais i McKane van donar forma a un catàleg que va incloure tota mena de pel·lícules: formals, estructurals, materialistes, autobiogràfiques, diarístiques o personals, en les quals s’incorporava alhora el feminisme o els moviments d’alliberament sexual. A través de Light Cone, beauvais també va propiciar importants col·laboracions amb cooperatives i festivals de cinema internacionals i va aconseguir posar en circulació l’obra d’artistes essencials les pel·lícules dels quals no eren distribuïdes pels seus arxius.

Com a programador, beauvais va començar a organitzar projeccions el 1978 en contextos diferents: primer en les sessions de mitjanit d’Adicinex i posteriorment amb Scratch, el lloc de projecció creat per Light Cone per visibilitzar les pel·lícules en distribució o per generar espais on exhibir el treball de les noves generacions de cineastes francesos d’avantguarda. beauvais també va treballar en la difusió del cinema experimental francès a l’estranger i va fer llargues gires pels Estats Units, Anglaterra i Nova Zelanda. Entre els programes més destacats de Scratch figuren «Cinéma des Plasticiens», «Défilé: De Film: Re cadré: Film comme installation» i «Mot: Dites, image». A més, beauvais va organitzar cicles importants com ara «Musique Film» (junt amb Deke Dusinberre) a la Cinémathèque Française, «Found footage» al Jeu de Paume, «Monter/Sampler: l’échantillonnage généralisé» i «Le je filmé» (tots dos amb Jean-Michel Bouhours) al Centre Georges Pompidou, «Film and Cities» a Film+ARC Graz Biennal, «Diary Films» a la cinemateca de Bucarest i retrospectives dedicades a Andy Warhol i Gregory J. Markopoulos a l’American Center de París, on va començar a treballar el 1994.

Alguns d’aquests cicles van donar lloc a petites publicacions en què beauvais va desenvolupar la seva escriptura i el seu pensament sobre el cinema. Igualment importants són els llibres monogràfics que va editar dedicats a Paul Sharits, Malcolm Le Grice i, més recentment, Cécile Fontaine. Els textos de beauvais s’han reunit en diverses recopilacions, entre les quals Poussière d’image: Articles de films, 1979-1998 (Paris Experimental, 1998), On Films 1976-1998 (Eyewash, 2021) i Agir le cinéma – Écrits sur le cinéma expérimental (1979-2020) (Les Presses du réel, 2021), la més completa fins avui.