Gunvor Nelson

Gunvor Nelson (1931-2025) es va traslladar de Suècia a Califòrnia a principis dels cinquanta i es va graduar al San Francisco Art Institute el 1957, on va conèixer el seu marit, Robert Nelson, un dels exponents més coneguts del cinema d’avantguarda de la Costa Oest. Va debutar com a cineasta amb Schmeerguntz (1966), codirigida amb Dorothy Wiley. Aquest divertit i grotesc atac a l’ideal de la dona americana és el principi d’una obra cinematogràfica que reuneix vint pel·lícules en 16 mm, sis vídeos i diverses instal·lacions, així com una altra sèrie de treballs artístics.

Formada com a pintora, Nelson va concebre la pel·lícula com un mitjà plàstic, des de la fascinació pels pigments i els jocs de llums i ombres en la superfície plana de les seves imatges sensorials, ambigües i poètiques. Nelson solia manipular el material amb sobreimpressions, collages, pintures, dibuixos... d’una manera subjectiva, ara obertament emocional i expressiva, ara contemplativa i serena. Els efectes del llenguatge i del so sobre la imatge mòbil realcen l’estètica onírica de les seves pel·lícules.

Pel·lícules com My Name Is Oona (1969), Take Off (1972), Red Shift (1984) i Natural Features (1990) van fer de Nelson una de les cineastes més respectades i íntegres dins de la comunitat cinematogràfica d’avantguarda, on també va ser una important eminència gris. Va ser una professora de renom al departament de cinema del San Francisco Art Institute des del 1970 fins al 1992 i també un dels membres principals en els inicis de la distribuïdora i cooperativa Canyon Cinema.

Se li van dedicar moltes retrospectives en espais com la San Francisco Cinematheque, el Pacific Film Archive (Berkeley), l’Ontario Art Gallery, el MoMA (Nova York), Arsenal (Berlín), el Finnish Film Archive (Hèlsinki), el Moderna Museet (Estocolm) o el Festival de Cinema d’Oberhausen. El Swedish Arts Grants Committee li va concedir el 2006 el seu Gran Premi i el 2008 li va atorgar una beca vitalícia.