Exposició
«En el aire conmovido...»
Imatge, emoció, utopia
L’exposició proposa una complexa antropologia política de l’emoció en clau poètica. La mostra reivindica el poder utòpic i emancipador de les emocions enteses com a força capaç de derivar en una transformadora commoció col·lectiva.
«D’on ve el sentiment de desmesura que arribem a sentir en determinades situacions inaudites, davant de certs gestos trasbalsadors, de certes imatges fascinants, quan sentim determinats cants esborronadors? No deu ser que la desmesura es manifesta a partir d’una certa potència sobirana, encara que sigui subterrània? I si aquesta potència existeix, no caldria anomenar-la, com ho fan a Andalusia els artistes i els aficionats del cante jondo: el duende? No caldria, efectivament, perquè una profunditat s’expressi, s’encarni i remunti fins a nosaltres, que es manifestés un duende, com un terratrèmol psíquic o una erupció musical d’intensitat?», es pregunta el filòsof i historiador de l’art Georges Didi-Huberman a l’assaig que acompanya aquest projecte expositiu.
Federico García Lorca obria el seu Romancero gitano, publicat l’any 1928, amb el «Romance de la luna, luna», un poema construït a partir d’una poderosa imatge simbòlica central que relacionava la figura d’un nen i la presència de la lluna sobre l’espai de l’enclusa d’una farga. El primer vers de la segona estrofa –«En el aire conmovido...»– conjugava dos elements invisibles –un d’ells atmosfèric (l’aire) i l’altre psíquic (l’emoció)– en una poderosa imatge que trobaria el seu ressò, pocs anys després, en el contingut de la conferència Juego y teoría del duende que el poeta va impartir el 20 d’octubre de 1933 al teatre Avenida de Buenos Aires. García Lorca intentaria trobar en l’esquiu concepte del duende una clau per desxifrar la naturalesa de la commoció, entesa com un esdeveniment capaç d’afectar una comunitat i un entorn i no només un subjecte psicològic aïllat. En el context del cante jondo, el cantaor sembla connectar amb una força profunda i primitiva que li recorre el cos i que, en ser exhalada en forma de cant, li esquinça la veu, commou l’aire i transforma emocionalment el receptor.
El «Romance de la luna, luna» i Juego y teoría del duende son els textos lorquians que Didi-Huberman utilitza com a punt de partida en l’exposició «En el aire conmovido...» per proposar una complexa antropologia política de l’emoció en clau poètica. La mostra reivindica el poder utòpic i emancipador de les emocions enteses com a força capaç de derivar en una transformadora commoció col·lectiva.
Obres de Francisco de Goya, Pablo Picasso, Baruch Spinoza, Friedrich Nietzsche, Tatiana Trouvé, Víctor Erice, Pier Paolo Pasolini, Corinne Mercadier, Juli González, Alberto Giacometti, Harun Farocki, Henri Michaux i Unica Zürn, entre molts d’altres, s’ordenen en forma de constel·lacions de sentit dins d’un ambiciós procés de muntatge dialèctic que dona a l’exposició un esperit d’assaig entès com a espai de joc productiu.
Una coproducció del CCCB i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), on es presenta entre el 6 de novembre de 2024 i el 17 de març de 2025
Comissariat: Georges Didi-Huberman
