Bamako '03. Fotografia africana contemporània

En aquesta "descoberta" cal reconèixer el paper que hi han tingut les Rencontres de la Photographie Africaine de Bamako, una convocatòria de periodicitat biennal que se celebrà per primera vegada l'any 1994 i que d'aleshores ençà s'ha consolidat com una de les cites artístiques més importants i interessants del continent africà.

El nucli central de la biennal el constitueix una gran exposició internacional, d'àmbit panafricà (incloent-hi la diàspora), que en la darrera edició -que va tenir lloc entre el 20 d'octubre i el 20 de novembre de 2003- ha girat al voltant del tema "Rituals sagrats, rituals profans".

A més, les Rencontres inclouen un seguit de seccions que configuren un mosaic dens i bigarrat on tenen cabuda des de mostres personals fins a exposicions de caràcter patrimonial o homenatges a grans artistes recentment desapareguts. Amb prop de 2.000 fotos presentades, les Rencontres de Bamako ofereixen, doncs, una panoràmica qualitativa de la creativitat contemporània en aquest terreny, al mateix temps que actuen com una plataforma i caixa de ressonància del treball exigent i rigorós que molts artistes duen a terme, dia a dia, en les condicions més difícils.

Un aspecte que resulta especialment revelador és la contraposició entre la mirada de la gran majoria de fotògrafs occidentals sobre l'Àfrica i la mirada dels mateixos africans. A diferència de la dels primers, la d'aquests darrers dóna lloc a unes fotografies sovint carregades de dramatisme, però mai de sensacionalisme; carregades també de singularitat, però mai d'exotisme. Són mirades des de dintre, sovint crítiques, però sempre des d'una experiència compartida i mai des d'una alteritat condescendent.

Alhora, el que les fotos exposades a Bamako fan palès, quasi sense excepció, és que, com Santu Mofokeng afirma d'ell mateix en la introducció a la seva exposició, a la immensa majoria dels fotògrafs africans la bellesa sense veritat els resulta insatisfactòria.

Dit això, cal recordar tanmateix que l'Àfrica és immensa, múltiple, diversa, canviant, de manera que la intenció de l'exposició que aquí es presenta no és pas pontificar sobre l'estat de la fotografia a l'Àfrica, sinó oferir-ne una visió fidel a l'esperit de la darrera edició de les Rencontres.

Atesa la impossibilitat de portar la totalitat de les fotos exposades a Bamako, l'opció triada ha estat la d'oferir no pas una mostra reduïda de tots els fotògrafs participants i de totes les exposicions programades a les diferents seccions, sinó conjunts expositius complets que mantinguin la unitat i coherència de cada projecte. El CCCB presenta, d'aquesta manera, els treballs de nou dels fotògrafs participants en l'exposició internacional, incloent-hi els que han obtingut els premis principals, com també l'exposició monogràfica dedicada a Santu Mofokeng, l'exposició nacional d'Egipte, la mostra de Youssef Safieddine en l'apartat de "Memòries" i la de Van Leo en el d'"Homenatges".

1.- Mostra internacional: Rituals sagrats, rituals profans. La irreverència divina de les imatges
El tema general de l'exposició internacional de les Rencontres de Bamako 2003 remet al sentit del ritual a les nostres societats. Tant si són sagrats com si són profans, els rituals revelen l'essència mateixa de la nostra humanitat. Mentre que els rituals sagrats són habitats per Déu o pels déus, els profans es preocupen de l'individu. Quan els apliquem a la fotografia, il·lustren la relació que mantenim amb el problema de la representació. El sagrat és, per definició, allò que no podem veure. Allò que no ha de ser vist. El profà, en canvi, és comú. L'experiència de la vida quotidiana.

Tanmateix, hi ha punts on les dues experiències s'encreuen: el moment en què la realitat és transcendida, transformada en una cosa diferent. Una cosa que explica les nostres alegries i les nostres pors. Una cosa que transforma la realitat banal en una experiència espiritual. És, sens dubte, el misteri que Jean Baudrillard ha definit com "la irreverència divina de les imatges".

Simon Njami

2.- Homenatge Van Leo (Egipte, 1921-2002). Un simple repertori del desig
En un el Caire cosmopolita, desaparegut fa molt de temps, Van Leo era el fotògraf més valorat per la societat mundana. Així i tot, avui, una visió de conjunt de la seva obra defuig les definicions simplistes. Si Van Leo feia seus trets clarament manllevats d'Hollywood i del seu culte a les estrelles, el seu treball anava tanmateix més enllà de les positures estàndard que poblaven les postals que col·leccionava de petit. Van Leo va inventar un gènere propi dins la fotografia d'estudi, un gènere d'avantguarda sense precedents al món àrab.

Els seus retrats són icones sense cap pretensió de representar la realitat d'una manera fidel, sinó que negocien amb el regne de la fantasia la fabricació d'una personalitat imaginada. Manipulant la llum, retocant les fines línies del nas i passant hores i més hores a la cambra fosca, Van Leo sap transformar una cantant espanyola en Veronica Lake, una ballarina ucraïnesa en Elizabeth Taylor, una mestressa de casa egípcia en Nathalie Wood.

Per a Van Leo, la identitat mai no és fixa, sinó completament mal·leable, un simple indici del desig, vist el poder del mitjà que té a les seves mans.

La selecció que aquí es presenta deixa de banda bona part de l'obra de Van Leo, la més coneguda del públic. Hi manquen, en efecte, les estrelles de cinema, les ballarines, les artistes de striptease i les reines de bellesa fixades en positures exagerades. Tanmateix, Van Leo va reeixir a fer de persones desconegudes, anònimes, veritables personatges.

No es tracta pas de simples clixés, sinó d'estudis, enquadrats d'una manera íntima, que de vegades revelen les textures més matisades del rostre -com en un retrat de Hrant Kutnuyan fet el 1944. Aquest retrat, immediat i obert com un paisatge, desprèn alhora una mena de mal averany, és tancat com una màscara. Aquí, Van Leo ens ho dóna tot i no ens dóna res, allò que és evident i allò que s'amaga. Al dors, el fotògraf va escriure acuradament "un amic d'escola".

Negar Azimi

3.- Memòries Youssef Safieddine (Líban/Senegal). Art i colors
El Senegal va ser una de les primeres destinacions per als libanesos que, al final de l'imperi otomà, fugien de la fam i les tensions polítiques.

Youssef Safieddine pertany a aquesta diàspora. El 1956 obre a Dakar l'Studio Safieddine, dins la línia dels estudis fotogràfics libanesos -l'Étoile, Ali Baba, etc. La majoria dels arxius d'aquests estudis han desaparegut. Els fotògrafs donaven als clients el seu retrat juntament amb la placa de vidre o el negatiu corresponent. Els retrats rebutjats eren esborrats, i les plaques de vidre, novament transparents, venudes als mercats.

De Safieddine, se'n conserven autoretrats tocant l'acordió, voltat dels amics o, tot sol, imitant el crit de Tarzan, o acompanyat de Fatmeh, la seva muller.

Art et Couleurs és la veritable novel·la de la vida de la parella Safieddine als anys seixanta. En aquella època de creixement econòmic, de festes hula-hop i pentinats crepats, els Beatles canten "Love, Love Me Do". Estimar-se està de moda. Les fotonovel·les envaeixen els quioscos. Líriques i de color de rosa, presenten clixés kitschs de parelles abraçades, arravatades per un amor etern i romàntic. Les positures de Youssef i Fatmeh són les mateixes dels enamorats d'aquelles novel·les. Sobre un fons de paisatges assolellats, contemplen, amb somriures radiants, un mateix horitzó. La parella escenifica la seva complicitat. Durant les sortides al camp, les vacances a Espanya o l'Egipte, Youssef instal·la el trípode, enquadra acuradament el decorat. Les seves imatges immortalitzen, més enllà del narcisisme, el seu èxit familiar, professional i social.

Els retrats evolucionen. Blanc i negre, muntatges, imatges acolorides a mà, fotos en color Kodak, el vincle entre Youssef i Fatmeh no canvia. Resisteix el pas del temps. Art et Couleurs no és una fotonovel·la, sinó un document de la història de dues persones exiliades que han sabut trobar noves arrels en la seva unió.

Lara Baladi

4.- Mostra Nacional: Egipte. Reenquadrament
Si bé Egipte és un tresor per a la mirada fotogràfica, el país continua tenint una relació conflictiva amb l'objectiu. Fer fotografies hi continua essent difícil, ja que la frase tristament cèlebre mamnoua el taswir ('fotografies prohibides') encara és omnipresent, com si es volgués dir que aquesta mena de representació no hauria de ser autoritzada als simples mortals. Igualment, fotografiar una persona encara es veu com si s'exercís un poder sobre ella.

Això no obstant, al llarg de la segona meitat del segle XX, la fotografia ha contribuït a formar les identitats locals. N'hi ha prou amb entrar a la botiga d'un artesà o en un cafè per comprovar-ho: el retrat del propietari, o més sovint del seu pare o el seu avi, hi té sempre un lloc preferent.

Avui, Egipte ha canviat de segle i els egipcis s'han reapropiat de la fotografia, dins el marc d'un canvi de paradigma sense precedents. La fotografia ha esdevingut una manera de participació activa i d'intervenció, una escapatòria de les construccions visuals hegemòniques.

La selecció de treballs que aquí es presenta, fets amb l'ajuda d'un aparell fotogràfic o d'una càmera de vídeo, dóna testimoniatge de la multiplicitat d'idiomes i d'històries artístiques que avui produeix Egipte. A partir d'una rica herència pictòrica, els joves fotògrafs de la nova generació redefiniran sens dubte els codis visuals predominants per tornar a posar en qüestió les categories estètiques tradicionals, les quals han marcat les relacions de la societat egípcia amb la fotografia des de fa tant de temps.

Negar Azimi

5.- Mostra monogràfica: Santu Mofokeng (Sud-àfrica) Repensar els paisatges
"En aquesta exposició us porto a fer un viatge a la recerca d'ombres, una recerca que informa la meva estètica. És fàcil que culpi els meus pares de la meva obsessió pel significat i pel propòsit. I també del fet que trobi que la bellesa sense veritat no és satisfactòria. Només que sospito que el problema és en alguna altra banda, en les moltes manifestacions de la meva consciència, localitzat en algun lloc entre el 1956 i el present. També tinc una vaga idea d'una part de mi que durant molt de temps he omès en la meva obra: la meva espiritualitat! Hi ha diverses raons per les quals vaig fer-ne cas omís. Entre elles, la por de les implicacions polítiques i d'altres tipus, l'ambivalència sobre la meva espiritualitat, una certa vergonya i, possiblement, el fet que la meva mirada fos esbiaixada. Aquesta exploració és un intent d'acceptar la meva existència esquizofrènica.

"Vaig criar-me en una època de fe, una fe que era alhora ritual i espiritual. Un còctel rar de creences que inclou ritus pagans i creences cristianes. I, tot i que em sento reticent a ser partícip d'aquest món vaporós, m'hi identifico. No el qualificaria de 'peculiar'. A mesura que m'he anat fent gran he intentat evitar quedar atrapat en l'abraçada hipnòtica de la fe, que sembla que es burli de la confiança en mi mateix que he cultivat amb cura. Però a hores d'ara em continuo sentint ambivalent. Sento vergonya de la meva vergonya."

Santu Mofokeng