Exposició
1.000 m2 de desig
Arquitectura i sexualitat
L’exposició investiga com s’han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del s. XVIII fins als nostres dies.
Mitjançant unes 250 peces, entre dibuixos i maquetes d’arquitectura, instal·lacions artístiques, audiovisuals, llibres i altres materials, l’exposició explora el poder que exerceixen els espais com a motor del desig i mostra com ha contribuït l’arquitectura al control dels comportaments i a la creació dels estereotips de gènere en la nostra societat patriarcal.
La mostra presenta alguns dels projectes que s’han distingit per la subversió dels models tradicionals i el postulat d’utopies de convivència sexual o espais privats concebuts exclusivament per al plaer. Revisa les propostes de Claude-Nicolas Ledoux, Charles Fourier, Sade, Guy Debord, l’arquitectura radical dels anys seixanta i setanta, Carlo Mollino, Adolf Loos, Nicolas Schöffer, Wilhelm Reich, l’arquitectura de Playboy i l’obra d’arquitectes i artistes contemporanis.
«1.000 m2 de desig», sosté la necessitat de revisar, des de la contemporaneïtat, la vigència i l’interès d’alguns projectes especulatius radicals que sembla que ens parlen directament des d’una distància, en alguns casos, de més de dos segles. Convida a considerar com es construeixen les sexualitats d’acord amb determinats codis culturals subjectes a normes corporals i discursives, i quin és l’espai del desig i el plaer a la nostra societat.
L’exposició posa de manifest com la creació de certs parèntesis de resistència al que és normatiu neixen sobretot de l’arquitectura informal i de l’apropiació de llocs. Evidencia com la pràctica de l’arquitectura ha estat dominada per homes fins molt recentment i que, en conseqüència, els espais proposats per al plaer s’imaginen des d’un desig i una fantasia masculins.
L’arquitectura, com a disseny físic de l’espai i com a atmosfera, forma part substancial de les nostres fantasies. Molts dels espais exposats no s’han fet mai realitat, només s’han imaginat i s’han construït mitjançant el llenguatge o la imatge projectada.
La proposta es desenvolupa en tres capítols temàtics: Utopies sexuals, Refugis llibertins i Sexografies, i inclou diversos espais autònoms que funcionen com a «miniexposicions», comissariats, cadascun, per diferents especialistes: una reproducció del Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer (Eléonore de Lanvandeyra Schöffer i Guillaume Richard), un gabinet de lectura de ficció llibertina (Marie-Françoise Quignard), una instal·lació dedicada a l’arquitectura proposada per la revista Playboy (Beatriz Colomina i Pep Avilés) i una sala de cine porno a la manera de les dels anys setanta (Esther Fernández).
També presenta la instal·lació de nova creació Right Into Her Arms, de William Kentridge, que l’artista sud-africà ha fet en el marc de la seva posada en escena de l’òpera Lulú, d’Alban Berg.
Comissariat: Adélaïde de Caters, Rosa Ferré
Participants: Beatriz Colomina, Guy Debord, Pol Esteve, Esther Fernández Cifuentes, William Kentridge, Ingo Niermann
L'exposició es divideix en tres apartats temàtics
Utopies sexuals (s.XVIII – s.XX)
El recorregut s’inicia amb les propostes especulatives d’aquells arquitectes, pensadors, artistes i comunitats que han volgut incidir, mitjançant el control de l’espai, en els comportaments sexuals.
S’examinen aquí utopies sexuals del s. XVIII com el temple del plaer de l’arquitecte Claude-Nicolas Ledoux, l’Oikema; els partenions que Restif de La Bretonne organitza segons un reglament minuciós en el seu tractat sobre la prostitució, Le Pornographe; i els espais per a les orgies eròtiques i gastronòmiques de Charles Fourier. La proposta de Fourier revela una imaginació, una radicalitat i una pertinència extremes, amb el falansteri com a motor d’una utopia comunitària governada únicament pels desitjos dels seus habitants.
L’exposició presenta un gabinet Sade que investiga com va construir el marquès la seva utopia narrativa de l’excés des de la seva passió per l’arquitectura i per les arts escèniques.
Reformistes o subversives, aquestes arquitectures sexuals del s. XVIII i la primeria del s. XIX estableixen certa continuïtat amb utopies més contemporànies, des del modus vivendi de les comunitats hippies fins a l’arquitectura radical dels anys seixanta i setanta: Ettore Sottsass, els grups Archigram i Superstudio, Rem Koolhaas/OMA, Haus-Rucker-Co i el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill.
L’exposició vol reivindicar el treball visionari de Nicolas Schöffer, que als anys seixanta, en connexió amb els situacionistes i formant part del moviment d’arquitectura radical francesa, projecta una ciutat utòpica, la Ville Cybernétique (1955-1969), per a la qual dissenya un Centre d’Entreteniments Sexuals. Una enorme instal·lació reprodueix aquest espai, fet de sexe, volts, escultures cinètiques que ballen i perfum.
Refugis Llibertins (s.XVIII – s.XX)
Aquest capítol explora el poder que exerceixen els espais com a motor del desig i analitza com són els refugis per al plaer, des de les petites maisons de l’aristocràcia francesa del s. XVIII, amb estances, decoració i mobiliari especialitzats, fins als apartaments per a solters proposats per la revista Playboy. Mostra el paper de l’arquitectura com a experiència sensorial en les estratègies de seducció i com la sofisticació en el disseny de ginys constructius i mecànics dispara la imaginació eròtica.
Arquitectura i narració treballen osmòticament durant el s. XVIII, en un joc de fascinació mútua. L’exposició presenta l’arquitectura de dues novel·les emblemàtiques en aquest sentit, La Petite Maison (1758), de Jean-François de Bastide, i Point de lendemain 1777), de Vivant Denon.
Aquí es presenta el gabinet de lectura de ficció llibertina a càrrec de l’especialista Marie-Françoise Quignard, amb novel·les de Nerciat, Crébillon, Servigné, Choderlos de Laclos i Sade, entre altres autors. La novel·la llibertina, relacionada amb la filosofia materialista de l’època, només té un objectiu: celebrar el desig i el gaudi dels cossos. Entrar al gabinet llibertí és entrar en un món imaginari, en què els personatges se sotmeten a totes les fantasies del desig, i també és esquitllar-se en l’atmosfera dels llocs tancats: als tocadors, les cel·les dels convents, els bordells, als quals seguim el narrador, observador clandestí, mentre desenrotlla el fil de la història.
L’exposició dedica un capítol sencer a Playboy, comissariat per Beatriz Colomina. Aquesta revista va definir una nova identitat per als homes establint com s’havien de vestir, què havien d’escoltar, què beure, què llegir, i també va dibuixar l’entorn en què havien de viure: amb quins mobles i en quins interiors. De Frank Lloyd Wright a Mies van der Rohe, passant per John Lautner i Ant Farm, i fins a les produccions de disseny dels Eames, George Nelson, Eero Saarinen i Harry Bertoia, l’arquitectura i el disseny es presenten a través d’aquest mitjà com a instrument de reforma d’un codi de conducta. Playboy, com a màquina de comunicació d’un impacte enorme que tracta les dones i els edificis com a objectes de fantasia i desig, contribuirà de manera decisiva a la transformació de «la intimitat» en espectacle públic.
Aquesta secció reprodueix el mític llit de Hugh Hefner (que s’oposa al llit de matrimoni tradicional, inventat al segle xviii i que avui continua sent un espai dominant en les nostres formes de practicar la sexualitat). Segons una altra de les grans especialistes en el fenomen Playboy, Beatriz Preciado: «El llit rodó i giratori, connectat a un sistema de ràdio-telèfon-televisió, serveix tant de lloc d’orgies com de despatx de Hefner, que durant anys dirigeix l’empresa en pijama i sense sortir de casa. El llit s’ha convertit aquí en una autèntica plataforma multimèdia, l’antecedent directe del nostre ordinador portàtil com a extensió mediàtica de la nostra libido, però també com a nou centre de producció i consum.»
La mostra també revela que l’arquitectura del Moviment Modern és un projecte dirigit des de la masculinitat, que relega a segon terme la dimensió eròtica. Beatriz Colomina ho resumeix en aquesta frase: «Les dones només són els fantasmes de l’arquitectura moderna.» Adolf Loos dissenya un dormitori per a la Lina, la seva dona, com si fos un estoig de pell i fantasieja amb una casa parisenca per a Joséphine Baker. L’exposició també presenta els enigmàtics i sensualitzats interiors de les cases de Carlo Mollino i, com a contrapunt a aquests espais íntims, la casa de Rudolph Schindler a Califòrnia, que proposa un programa experimental de convivència per a dues parelles amb llits/cistell a l’aire lliure.
Sexografies (s.XX – s. XXI)
En l’estela del situacionisme de Guy Debord, l’exposició presenta algunes cartografies de les passions contemporànies mitjançant obres d’arquitectes i artistes (com Bernard Tschumi, ecoLogicStudio [Claudia Pasquero i Marco Poletto], Jean-Didier Bergilez, Danli Wang, Pol Esteve i Marc Navarro, i Ania Soliman) i descobreix espais públics codificats per al sexe, com ara parcs, els carrers mateixos o els lavabos públics. Presentem, entre altres treballs, les magistrals sèries fotogràfiques The Valley de Larry Sultan i The Park de Kohei Yoshiyuki.
La sala de cine serà un dels espais transformats pels discursos de la revolució sexual de la darreria dels seixanta. Aquest espai adopta una sexualització progressiva, fins a acollir la primera pornografia cinematogràfica legal. El que rep el nom de porno chic, que apareix als Estats Units als primers setanta, obre els àmbits de consum pornogràfic a l’ull femení i imagina una experiència de visionat col·lectiu que es mantindrà fins a mitjan anys vuitanta, moment en què la tecnologia vídeo desplaçarà el porno a les cases. L’exposició presenta una sala de cine porno prototípica dels anys setanta, en la qual es projecten seqüències dels films mítics d’aquest gènere. Aquest espai està comissariat per Esther Fernández.
Veurem com els establiments de trobades sexuals (del resort de luxe al bordell, el club de carretera, les saunes i el quarto fosc gai, de les discoteques i els bars a la masmorra, els espais BDSM i els sex shops) són sistemes socials altament ritualitzats, àmbits en què iniciació i transgressió actuen com a motor del desig: una il·luminació determinada, l’olor, la música formen part d’aquesta arquitectura informal. Estan dissenyats per a unes pràctiques concretes que, al seu torn, regulen. Tots plegats són espais de representació que reflecteixen mitologies de grup.
Però quins són avui en dia els espais per al sexe? Sens dubte, el ciberespai té una importància creixent: des del porno a internet fins a apps de trobades sexuals per a tots els gustos. En plena utopia tecnològica, artistes com Yann Minh, a la recerca de l’èxtasi telepàtic, treballa en el prototip d’una màquina d’immersió total en la realitat virtual i l’estimulació (teledildònica): el seu Nooscaphe-X1 Cybersex Immersion Engine.
Amb Fer l’amor en abstracte: l’arquitectura de la cultura de ball, l’arquitecte i artista Pol Esteve investiga l’experiència espacial de les discoteques i les raves i com, mitjançant una combinació de tecnologies com la llum estroboscòpica, la música i les drogues, es produeixen efectes orgàsmics o de sexualitat desplaçada.
Ingo Niermann, amb la seva plataforma d’un exèrcit de l’amor, thearmyoflove.net, proposa una comunitat de voluntaris del sexe per crear situacions i espais de satisfacció per als «exclosos habituals», persones amb problemes físics o amb un físic que s’allunya dels estàndards del que és atractiu.
El desig al segle xxi és el desig dels altres, expressat mitjançant el reconeixement i la competència per la representació. Del selfie a Instagram, estem obligats a resultar sexis i a mostrar felicitat; internet imposa una construcció laboriosa de la imatge de la vida privada. La imatge del sexual publicada a les xarxes, representa les relacions o les substitueix (sublimant-les)? La hipersexualització de la societat representada pels mitjans, substitueix la vida sexual real? La societat sembla enfonsar-se en una depressió narcisista en què internet funciona com una màquina masturbadora. En el context occidental, en el qual la permissivitat ja no és transgressió sinó norma, quin paper té l’arquitectura en la trobada gratuïta dels cossos, en la recuperació de la transgressió eròtica, en la reerotització de les relacions socials?
Aquest projecte explora els intersticis de llibertat que suposen espais de desig no normatius com els que reivindiquen els moviments queer, que constitueixen una proposta de resistència revolucionària davant dels escenaris mercantilitzats i contra el control d’estructures socials progressivament totalitzadores.
Continguts relacionats
Reportatge de l'exposició «1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat»
«1.000 m2 de desig» repassa la manera en que s’han representat, construït i imaginat els espais per al sexe. La mostra s’estructura a partir de 250 peces que mostren la relació entre arquitectura i desig.
Marta Segarra: «Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos»
Anna Punsoda
Fins a quin punt el desig —que d’entrada sembla un fenomen pulsional, que lliga l’home a l’animalitat— està condicionat culturalment? Com afecten els tòpics sobre la feminitat a l’actitud i les decisions que una dona pren a la vida? Quin marge han tingut les dones per descobrir el seu desig en una història cultural i sexual escrita pels homes? En parlem amb Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura.