La imatge queer o l'art de la fuga
Programa Xcèntric gener - febrer 2010
Audiovisuals
Un anàlisi sobre el cinema queer com a art perifèric, per Juan Antonio Suárez. Aquest article es va escriure per al programa de mà d'Xcèntric de gener - febrer de 2010.
Des de la seva aparició en escena a finals dels anys vuitanta, el terme queer ha designat un estil de fer política (decididament antisistema, enfront de l’assimilacionisme «gai») i ha nomenat una concepció de la subjectivitat i la sexualitat (ens inestables i contingents, difícilment confinables i etiquetables). A més, queer també ha estat (i és) una manera de tractar la imatge. Des d’aquesta perspectiva caldria distingir el cinema queer del cinema «gai i lèsbic». Mentre que aquest últim té un to confessional i se centra en històries personals (que sovint culminen amb la sortida de l’armari o la presa de consciència homo), narrades en un llenguatge convencional, el cinema queer defuig el confessional, rebutja el pastoralisme i el to justificatiu del món gai, i sovint incideix en els aspectes més asocials de la sexualitat. Formalment, mobilitza un cúmul d’estètiques marginals: l’underground dels anys seixanta, el cinema comercial (degudament parodiat i detourné), el cinema de sèrie B i Z, el còmic, el porno, el punk, el cinema psicotrònic i, de vegades, els llenguatges de la militància política.
La imatge queer desautomatitza la percepció visual a través de l’excés estilístic (que sovint acompanya l’excés afectiu) i de posar l’accent en les textures visuals (el gra de la imatge, el ratllat de l’emulsió del cel·luloide, el pixelat, l’abstracció). Potser per això abunden en el cinema queer els formats menors, fins i tot arcaics, com el súper-8, el vídeo-8 i el 16 mm, o l’animació voluntàriament matussera i artesanal (en algunes obres de Hans Scheirl i Ursula Pürrer o de Sadie Benning), que accentuen el gra i el contrast, l’opacitat de la imatge i el seu caràcter de constructe, en lloc de la seva transparència.
Una imatge reflexiva que crida l’atenció sobre la seva pròpia densitat material i la seva composició dificulta el flux narratiu. Introdueix un contrapunt que oposa a l’avanç lineal (horitzontal) del film la inèrcia (vertical) dels enquadraments. D’aquesta manera, la imatge queer promou una temporalitat reiterativa i atomitzada, recrea instants aïllats i, de vegades, recorre als bucles i a la repetició. En part això es deu al rebuig de la narrativa lineal i de les trames personals, evolutives, típiques del cinema gai i lèsbic, amb la seva tendència a la resolució o a l’hagiografia (a la te(le)ologia). Segons Roland Barthes, totes les històries reescriuen el complex d’Èdip, la trama segons la qual s’estructuren les identitats de gènere i els rols sexuals que s’hi associen. Per implicació, l’antinarrativa, o la narrativa truncada, constantment desviada, del cinema queer és decididament antiedípica i, per tant, evita els alineaments de gènere i la seva assignació definitiva. En lloc d’això, apareix el gènere com un gest intermitent que es posa en els cossos, els ocupa momentàniament, com s’ocupa un banc al parc, un seient al metro, però no els defineix ni els limita.
En la mesura que el queer és un estil d’habitar sexualment el món, presenta una sexualitat que no és subjectiva (excedeix els individus, afecta els espais, els objectes, les multituds) ni direccional. Una sexualitat que no es presta fàcilment a ser glossada ni explicada, a convertir-se en missatge polític, sinó que constitueix una forma d’intensitat. Es tracta d’una latència que promou el desplaçament continu i la dislocació temporal, que no és res en si mateixa (no hi ha sexualitat fora de les unions que ocasiona, de les connexions que crea), però alimenta recorreguts zigzaguejants per la quotidianitat, traça línies de fuga constants a través de l’horitzó social i es manifesta a través de la immersió en objectes i materials, l’experimentació farmacopsicològica, la modificació corporal, la interfície tecnològica o les temptatives de vida comunal.
Des d’aquesta perspectiva, el queer és una opció per reinventar el quotidià. En la majoria de les societats occidentals el gai-lèsbic ha trobat un espai en la política i en els mitjans, potser a costa de regularitzar la sexualitat, d’establir identitats estanques i de promoure la intel·ligibilitat. El queer seria l’ombra inquieta del gai, el seu potencial de ruptura, que s’actualitza de manera irregular. Potser per això el que és important no sigui tant oposar el queer i el gai-lèsbic sinó entendre la seva mútua implicació, la seva existència com a dues tendències contraposades però complementàries: una de centrífuga, una altra de centrípeta; una d’institucional i centralista, una altra d’antisocial, perifèrica, en fuga permanent.
Juan Antonio Suárez
Participants: Juan Antonio Suárez