Les representacions artístiques de cada època documenten quins objectes de desig es consideren apropiats, il·lustrant així el gust com un fenomen històric. Aquestes representacions determinen què i com desitjar, especialment com més diverses són les tècniques de reproductibilitat existents en el moment de la seva creació. Mitjançant l’anàlisi d’algunes obres pictòriques, literàries i cinematogràfiques, aquest curs es proposa examinar la construcció de la mirada que ha erigit la dona com a objecte privilegiat de desig, i quines servituds ha imposat aquest procés de «mitificació» tant en homes com en dones. A través de la Susanna bíblica que tants pintors van retratar –encara que cap com Artemisia Gentileschi, significativament redescoberta en les últimes dècades–, la Carmen de Mérimée, l’Albertine de Proust, la Conchita de Buñuel, la Madeleine de Hitchcock o la Lolita de Nabokov, intentarem rastrejar concepcions del desig que no per ser naturalitzades resulten menys problemàtiques.
28.09.2022
El desig com a impuls incontenible. «Susanna i els vells» de Gentileschi
«Susana i els vells» és un tòpic revisitat innumerables vegades en la pintura europea. No obstant, pocs artistes conviden l’espectador a preguntar-se per aquest motiu bíblic com ho fa Artemisia Gentileschi, pintora italiana del Barroc que va elaborar aquest tema d’una forma molt singular. L’anàlisi de la seva versió de 1610 posa en evidència el prejudici del desig com a pulsió incontenible que van abonar les representacions del motiu en la pintura.
05.10.2022
El desig com a turment: Proust i la gelosia
Pocs escriptors han examinat la vida sentimental amb tanta minuciositat com Marcel Proust, no només en la seva obra A la recerca del temps perdut, sinó també en l’obra primerenca Els plaers i els dies. La lectura atenta de La presonera i del relat «El final de la gelosia» ens descobreix el vincle que uneix de forma inseparable la concepció del desig amorós com a afany de possessió a l’infortuni.
19.10.2022
El desig com a fatalitat: de Carmen a Lolita, passant per Madeleine i Conchita
En el marc de la concepció tràgica del desig que tan agudament va analitzar Proust, al segle XIX havia emergit la figura mítica, tan desitjable com esfereïdora, de la femme fatale. L’anàlisi de personatges femenins fatals i la seva gradual problematització en la literatura i el cinema —des de la Carmen de Mérimée o la Madeleine de Hitchcock fins a la Conchita de Buñuel o la Lolita de Nabokov— ens permetrà desentranyar l’estereotip de la femme fatale com a símptoma eloqüent de la misogínia en l’últim segle.
