Jan Švankmajer

El cineasta txec Jan Švankmajer és considerat un artista únic, potser el més complet i coherent de la seva generació. Autor de pel·lícules com ara Possibilitats de diàleg (1982), Alícia (1988) o Els conspiradors del plaer (1996), la seva obra il·lustra, com cap altra, la funció terapèutica, transgressora i resistent que va assumir l’art a l’altra banda del «Teló d'acer».

La incomunicació, la burocràcia, el sexe, els processos digestius, l’escatologia, el terror, la descomposició, la mort, l’absurd i l’humor negre són alguns dels elements temàtics nuclears de les seves pel·lícules subversives. Però el talent i la importància de Jan Švankmajer, que s’emmarca a si mateix, explícitament, en la tradició del surrealisme, transcendeix la seva dimensió cinematogràfica amb la creació d’una obra plàstica lligada a les seves pel·lícules (i que en molts casos n’és font d’inspiració) i un corpus teòric de textos que revelen la seva veritable grandesa conceptual.

Educat en la fèrtil tradició del teatre txec de titelles, l’obra de Švankmajer constitueix un referent avantguardista de caràcter singular que s’alimenta de nombroses fonts (des de l’hermenèutica fins a André Breton, passant pel simbolisme, o els textos de Sade o Carroll) però que, alhora, desenvolupa obsessions personals absolutament originals.

Jan Švankmajer ha filmat més de trenta pel·lícules (cinc llargmetratges), la majoria de les quals d’animació. La seva obra ha gaudit d’una gran reputació en l’àmbit cinematogràfic, un reconeixement que els darrers anys s’està estenent al context de les arts plàstiques amb la multiplicació d’exposicions monogràfiques de la seva obra a museus de tot el món, com ara el Garage Center for Contemporary Culture de Moscou, la House at the Stone Bell de Praga o la Kunsthalle de Viena.