Jaime Rosales

L'any 2003, Rosales rep el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI al Festival de Canes pel seu primer llarg metratge, Las horas del día. Aquest fet constitueix una veritable revelació perquè la pel·lícula s'integra en un corrent realista sense concessions, amb una preocupació per l'elaboració visual i l'experimentació narrativa que el cinema espanyol semblava haver abandonat. Aquest debut culmina una fase de preparació professional, especialment a l'escola de San Antonio de los Baños, a Cuba, on Rosales realitza els seus primers curtmetratges, i posteriorment a Austràlia. Després del premi de Canes, Rosales és convidat com a director resident a la Cinéfondation amb d'altres cineastes internacionals emergents (entre ells, Wang Bing) i allà escriu el guió de la seva següent pel·lícula, La soledad, que realitzarà l'any 2007. En aquest film, Rosales experimenta amb una nova sintaxi del muntatge narratiu, combinant dues imatges simultànies de la mateixa escena obtingudes des de diferents punts, en una mena de polivisió sobre una tragèdia familiar. Aquesta obra guanya tres premis Goya (a la millor pel·lícula, al millor director i al millor actor revelació). En aquell moment Rosales reconeix públicament la seva filiació i l'empatia que l'uneix a tots aquells directors, com Víctor Erice, Isaki Lacuesta, Marc Recha o José Luis Guerin, amb els quals se sent involucrat en la construcció de noves formes fílmiques independents, una declaració de principis que té un particular efecte. Amb aquest esperit, Rosales dóna un gir radical i filma, en catorze dies, amb un equip reduït i amb actors no professionals, Tiro en la cabeza (2008), que es presenta al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, on, no sense polèmica, rep el Premi de la FIPRESCI. Aquesta és la primera pel·lícula espanyola que es va estrenar simultàniament a les sales de cinema, a Internet i en un museu (el MNCARS).