Ves al contingut principal

Exposició

Francesc Tosquelles

Com una màquina de cosir en un camp de blat

L’exposició proposa un recorregut per les pràctiques d’avantguarda que el psiquiatre Francesc Tosquelles va portar a terme en el camp terapèutic, polític i cultural. Tosquelles va transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l’Europa dels feixismes. Avui és una inspiració per pensar les polítiques de salut mental en moments de crisi extrema.

«Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat» posa en valor la figura, l’obra i l’entorn polític i artístic d’un psiquiatre que va revolucionar les pràctiques mèdiques del seu temps i que va transmetre un llegat cultural innovador i sorprenent, desconegut per la majoria. Francesc Tosquelles es va proposar abordar l’arrel social de la malaltia mental i transformar la institució psiquiàtrica.

Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, 1994) es va formar en l’experiència política i cultural de la Mancomunitat de Catalunya i la República. Després de lluitar al Front d’Aragó i a Extremadura durant la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França l’any 1939. Des del camp de concentració de Sètfonts i, sobretot, a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban (França), Tosquelles va revolucionar el funcionament del centre psiquiàtric amb una pràctica que vinculava la política, l’experimentació clínica i la cultura.

El sanatori de Saint-Alban es va convertir en un refugi per a artistes d’avantguarda que convivien amb interns, pagesos, monges, metges i infermeres. Tosquelles va obrir l’hospital  psiquiàtric a multitud de pràctiques artístiques, fomentant així el vincle social dels malalts i humanitzant la vida de milers de pacients. Va ser pioner en introduir tasques d’autogestió, comissions i clubs de malalts; formació per als cuidadors; experiments amb el teatre, el cinema i l’escriptura; creació de periòdics murals i diaris interns; introducció d’impremtes o tallers d’ergoteràpia.

L’exposició convida a fer un itinerari cronològic per la vida i l’obra de Tosquelles. El  testimoni oral del metge reusenc acompanya el visitant mentre parla dels temes que el van interessar: la pagesia, Stalin, la por que els bojos susciten en els psiquiatres i tants d’altres. La mostra presenta una extensa selecció de pel·lícules, materials històrics i documentals inèdits, obres d’avantguarda surrealista i objectes produïts pels malalts de l’hospital de Saint-Alban, provinents de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions particulars.

Paul Éluard, Gérard Vulliamy, Tristan Tzara, Joan Miró, Antonin Artaud, Henri Michaux, Brassaï o Léon Schwarz-Abrys són alguns dels artistes amb presència a l’exposició, que també compta amb obres contemporànies i de nova creació, com una pel·lícula de Mireia Sallarès i instal·lacions interactives i peces d’Alejandra Riera, Roger Bernat, Angela Melitopoulos, Maurizio Lazzarato i Perejaume.

El projecte és fruit d’un procés d’investigació desenvolupat pel crític d’art, docent i investigador Carles Guerra i de la recerca liderada per la crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó, que ha estat finançada per la Fundació Privada Mir-Puig i ha donat lloc a la publicació del volum Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia), reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.

L’exposició es presenta en versions adaptades a Les Abattoirs. Musée FRAC Occitanie, Tolosa (fins el 6 de març de 2022); al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona (8 d’abril – 28 d’agost de 2022); al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (27 de setembre de 2022 – finals de març del 2023); i a l’American Folk Art Museum de Nova York (abril – octubre del 2023).

Comissariat: Joana Masó, Carles Guerra

Dins l’exposició

Glossari Tosquelles

Àmbits de l’exposició

Els llocs de Tosquelles

A l’hora d’investigar un itinerari com el de Tosquelles, apareixen materials heterogenis: textos escrits per l’autor mateix, assajos sobre psiquiatria, obres d’art produïdes dins i fora de les institucions psiquiàtriques, testimonis orals, així com imatges documentals de caràcter fotogràfic i fílmic. Als anys cinquanta, Tosquelles fa un ús pioner tant del cinema com de la càmera de vuit mil·límetres dins l’hospital psiquiàtric per tal de conservar la memòria de les seves transformacions. En ocasions la seva esposa, Elena Tosquelles, i altres cuidadors també agafen la càmera. Sovint aquests materials es projecten en sessions amb els interns.

Curar les institucions: política i psicoanàlisi

Amb la proclamació de la República el 1931, l’arribada a Barcelona de psiquiatres i psicoanalistes de l’Europa central que fugien de l’antisemitisme va fer que la ciutat es conegués com «la petita Viena». Francesc Tosquelles va servir-se de la psicoanàlisi i el marxisme per transformar els manicomis hereus de la psiquiatria del segle xix.

Per tal de curar els pacients, Tosquelles considerava que calia tractar l’hospital sencer com un cos malalt i canviar-ne l’inconscient autoritari i concentracionari, atrapat en inèrcies burocràtiques i en l’immobilisme. Així, Tosquelles va treballar amb els vells establiments per poder-los convertir en veritables institucions en moviment; de fet, creia que la funció de l’estat era impedir que existissin les institucions. L’antiautoritarisme també impregna la relació de Tosquelles amb la política al llarg de la seva militància anarcosindicalista i en partits comunistes minoritaris que ja a finals dels anys 1920 eren profundament crítics amb l’estalinisme i que van ser combatuts pel comunisme oficial. 

Una psiquiatria situada

Al llarg dels anys, Tosquelles va viure en institucions psiquiàtriques alhora obertes i arrelades en els diferents llocs on va treballar: el manicomi privat de l’alta burgesia a Reus, els hospitals de campanya en cases expropiades durant la guerra a l’Aragó i a Extremadura, un servei psiquiàtric improvisat des de la precarietat al camp d’exiliats republicans de Sètfonts i l’hospital rural en una de les zones més empobrides de França. En tots aquests indrets, Tosquelles va continuar els projectes de salut mental pública iniciats per la Mancomunitat i la República, que havien organitzat les cures terapèutiques en estreta relació amb els municipis, amb el camp i el treball socialitzant i remunerat.

Inspirada en un pragmatisme radical, la pràctica transformadora de Tosquelles implicava atendre no només els malalts interns sinó la mateixa comunitat mèdica, els psiquiatres, els infermers, els cuidadors i les monges, i involucrar en el procés de la cura equips no professionals que formaven part de la societat civil. Tosquelles, doncs, va col·laborar amb músics, escriptors, treballadores sexuals, pintors, etc., per fer possible una relació més col·lectiva i menys especialitzada mitjançant un tractament de la malaltia que no es limités a la figura del psiquiatre i a la por històrica de la bogeria.    

Saint-Alban, la revolució filmada

La gran transformació que es va viure a l’Hospital de Saint-Alban entre els anys 1940 i 1962 –el període en què hi va treballar Tosquelles– ha esdevingut un model per explicar les bases de la psicoteràpia institucional. Un dels trets distintius del període Tosquelles va ser la coincidència en un mateix lloc de les innovacions clíniques, la producció cultural d’avantguarda i l’activitat política antifeixista per articular el que es coneix com a ensemble thérapeutique, una situació en la qual les relacions entre tots –i entre tot– substitueixen els mecanismes de contenció que tradicionalment exercien els murs de l’asil.

Representacions de la bogeria: de l’asil al museu

Durant la primera meitat del segle xx els treballs dels pacients interns en hospitals psiquiàtrics van rebre una atenció insòlita, fins al punt de ser considerats material d’estudi, prova diagnòstica i ítem de col·lecció. A Albi, el doctor Benjamin Pailhas és un dels primers a interessar-se per aquests treballs. Poc després, el doctor Maxime Dubuisson –que va dirigir l’Hospital de Saint-Alban entre el 1915 i el 1918– va compilar àlbums amb els dibuixos d’Auguste Forestier, que ben aviat es va convertir en una icona de l’art brut, un terme encunyat per l’artista Jean Dubuffet als anys 1940 per referir-se a «un art no afectat per la cultura».

Mentre que al si de l’hospital aquests objectes formaven part d’un procés de cura o bé d’una economia d’intercanvi, un cop fora es van entendre com a artefactes per fer una crítica de la cultura. Ara aquests objectes es conserven en museus monogràfics del que es coneix com a art brut, segregats d’altres formes d’art i dels contextos en què van sorgir, i s’imposa la necessitat d’un debat urgent sobre quines formes de restitució reclama aquest llegat.

El deliri de la fi del món

A partir dels anys trenta i fins a finals dels quaranta, la idea de la fi del món va estar molt present en el camp de la cultura i en les vivències d’unes generacions marcades pel bel·licisme creixent que impregna l’època. Avui en dia entenem els crits esfereïdors del poeta i actor Antonin Artaud filmats per Eugène Deslaw o les obres de caràcter brueghelesc i surrealista de Gérard Vulliamy com una premonició de la catàstrofe que havia de venir, en una amenaça confirmada pel bombardeig de Guernica durant la Guerra Civil espanyola i l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Mentre Francesc Tosquelles i Jean Oury treballaven plegats a Saint-Alban, la percepció del deliri de la fi del món prenia cos en els malalts, en una experiència ensems real i pròpia d’una psicosi. Tot incidint en aquest diagnòstic, el psiquiatre Jean Oury va recórrer a aquesta expressió, «el deliri de la fi del món», per referir-se als treballs de pacients com Benjamin Arneval i Aimable Jayet. Per la seva banda, Tosquelles defensa l’any 1948 a la Facultat de Medicina de París una tesi sobre l’escriptura del deliri tal com el va transmetre el poeta francès Gérard de Nerval. En la seva tesi, Tosquelles entrellaça el patiment dels psicòtics i els esquizofrènics amb la por dels que anomena «els homes normals».

Peus, cinema i vida en col·lectiu

Al voltant del 1947, Tosquelles va formular una idea a la qual es va remetre la resta de la vida, que proposava desplaçar l’experiència cognitiva, sovint localitzada a l’òrgan del cervell, fins a situar-la als peus: «Quan passegem pel món –deia–, el que compta no és el cap, són els peus. Saber on trepitges». Aleshores, tot i la minsa referència al «mètode hipocrític», tal com Tosquelles etiqueta aquesta proposta, ens diu que l’exili s’inscriu als peus, perquè són els que travessen les fronteres. Tampoc dubta a posar l’exemple de les mares, que «la primera cosa que fan és fer pessigolles als peus dels nadons».

Quan, a mitjans dels anys 50, Tosquelles va centrar la seva feina en el tractament de nens autistes –tal com va fer a l’associació Le Clos du Nid–, no gaire lluny d’allí, a les Cevennes, el pedagog Fernand Deligny ja havia posat en pràctica experiències comunitàries que també vinculaven el cinema no professional, la crítica de la institució i el que Tosquelles va anomenar el «dret a la deambulació». Amb els seus col·laboradors, Deligny va reproduir els dibuixos que traçaven els pacients en els seus desplaçaments i moviments en l’espai, per explorar una altra relació amb la cura i la possibilitat de crear nous entorns de vida.

Frantz Fanon i Francesc Tosquelles: de l’antifeixisme a la descolonització

El psiquiatre i escriptor antillà Frantz Fanon, pensador del colonialisme, va treballar amb Tosquelles com a metge resident a Saint-Alban entre l’abril del 1952 i l’agost del 1953. A la seva arribada, Fanon acabava de publicar el llibre Pell negra, màscares blanques, que va regalar a Tosquelles. Fanon i Tosquelles van compartir durant setze mesos l’experiència de la psicoteràpia institucional, a través d’un conjunt de pràctiques que entrellaçaven la socioteràpia i la teràpia ocupacional desplegada als tallers i al club dels interns: al teatre, a la impremta, en les assemblees de redacció del diari interior de l’hospital, etc.

A partir del 1953 Fanon va treballar a l’hospital algerià de Blida-Joinville, on va desenvolupar els aprenentatges de Saint-Alban alhora que es comprometia amb el Front d’Alliberament Nacional, decisiu en la guerra d’independència d’Algèria (1954-1962). Amb els malalts musulmans, Fanon va entendre sobretot que l’herència de la psicoteràpia que havia après amb Tosquelles només podria servir a Algèria en la mesura que transformés els seus propis referents culturals, sense imposar un model europeu. Així, va impulsar el cafè moro i les vetllades de narradors arrelades en la cultura local.

Tornar a Catalunya: transmetre Tosquelles

Malgrat la plena dedicació professional que mantenia a França, a finals dels anys seixanta Tosquelles va tornar a Catalunya per donar continuïtat des de l’Institut Pere Mata, durant els últims anys de la dictadura i el primer postfranquisme, a moltes de les iniciatives que havia assajat a Saint-Alban, a través de les jornades anuals d’interès psiquiàtric, els grups de treball i els «grups dels cassets», o el club de malalts.

La seva tornada va coincidir amb una abundant producció crítica i política sobre psiquiatria i psicoanàlisi, arran del Maig del 68 francès, i amb la irrupció de l’antipsiquiatria, que promovia processos de desinstitucionalització dels manicomis. En aquell temps, alhora, la indústria farmacèutica preparava l’arribada dels psicofàrmacs, que, per a Tosquelles, van destruir el seu treball sobre la institució. Tosquelles va morir a Granges-d’Òlt el 25 de setembre de 1994. La seva mort va coincidir amb la desaparició de la psiquiatria com a disciplina independent i la seva integració com a branca de la medicina. Amb tot plegat, a Catalunya i a Espanya el llegat de Tosquelles va quedar sense transmissió.

Continguts relacionats

Veure tots els continguts

Quan el remei (institucional) és pitjor que la malaltia (mental)

Jose Valenzuela Ruiz

Sobre el canvi de les institucions mentals, que van passar de ser centres de reclusió a ser espais oberts a la societat, la política i l’art.

Llegir l’article

Carles Guerra: Art terapèutic i Art Brut

Carles Guerra, co-comissari de l’exposició «Francesc Tosquelles» explica com el psiquiatre va ser pioner en obrir l’hospital psiquiàtric a multitud de pràctiques artístiques. Amb l’art, el cinema, el teatre o l’escriptura fomentava ...

Veure el vídeo

Imatges de l'exposició

Activitats passades

Francesc Tosquelles al Banquet du Livre

Visita comentada a «Francesc Tosquelles»

Aquest tarot és un lloc de seguretat

Taller de creativitat i salut mental comunitària per a joves

Qui té por de Tosquelles?

«Francesc Tosquelles» més enllà del CCCB

Veure’n més

Mirades laterals a «Francesc Tosquelles»

Visites comentades a l’exposició a càrrec del col·lectiu Nikosia

Escoltar el malestar

Apunts sobre salut mental

Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por

Projecció de pel·lícula

«Francesc Tosquelles» per a persones amb sordesa

Visita amb interpretació en llengua de signes

«Bioscopi: Antiselfies» per escoles

Tallers d’animació documental

«Francesc Tosquelles» per a persones amb ceguesa o baixa visió

Visita adaptada

«La infanticida» de Víctor Català

Un espectacle poètic de Rosa Vilanova

Bioscopi: Antiselfies. Treure’ns la màscara

Tallers d’animació documental a partir de 9 anys

Tosquelles als Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya

«Francesc Tosquelles» més enllà del CCCB

Un vermut amb Ràdio Nikosia

Converses al voltant de la bogeria i la paraula

El Dia dels Museus 2022

Entrada gratuïta a l'exposició

Benjamín Labatut i Eloy Fernández Porta

Fora de la raó

Bioscopi: Antiselfies. Una suma de màscares

Tallers d’animació documental de 6 a 12 anys

El club de res de res

Un espectacle de Berta Giraut i la companyia Teatro de Pacotilla

La Nit dels Museus 2022

Entrada gratuïta a l'exposició i Poetry Slam

Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por

Projecció de pel·lícula i debat

Tosquelles: pensar amb els peus

Produeix

Amb el suport de

Col·labora

Mitjà col·laborador

Patrocina