Ves al contingut principal

Una carta que descriu un paisatge esperançador amb guerres i incendis de rerefons

Programa Xcèntric novembre 2010 - gener 2011

Audiovisuals

Loïc Diaz Ronda reflexiona sobre les conseqüències de la crisi econòmica respecte el cinema experimental. Aquest article va ser escrit per al programa de mà d'Xcèntric de novembre del 2010 a gener del 2011.

Estimat Xcèntric,

Em demanes que et parli de la crisi i de les pel·lícules de baix pressupost que podrien ser una resposta a la sinistra situació que ens afecta. No obstant això, aquesta nova depressió manté tantes relacions amb la fi de la història, la decadència i altres innombrables concepcions mòrbides, que em sembla francament estèril per pensar el nostre present i particularment el que ens interessa a tu i a mi, és a dir, l'encantador art de les imatges, de Méliès a Domingo, de Brakhage a Varda, de Svankmajer a Weerasethakul.

No nego la realitat de molts creadors, que es confon sovint amb la de precaris de tota mena, ni tampoc nego l'existència d'aquest darrer i molt mediàtic discurs de terror. Però la seva repetició obsessiva no busca sinó dissimular la intensificació d'una guerra iniciada en les últimes dècades del segle. Que els sectors més ideologitzats de la indústria cultural tinguin pressa avui dia per desfer-se de nosaltres, pobres heterodoxos, i que els seus governs ens retirin els recursos obtinguts en anys de lluita, no deixa de ser lamentable però no em sorprèn.

Pel que fa a mi, fa temps que vaig deixar de preocupar-me per la zona oficial del cinema, ja que no resulta fàcil donar crèdit a una institució en què les pel·lícules més arriscades no tenen la menor possibilitat de tenir accés al sistema de subvencions, en què productors i directors mediocres imposen la seva llei a redaccions i comissions, en què les més altes recompenses de la nació són atribuïdes a dubtosos actors còmics i en què Godard i Erice, per esmentar-ne els principals, són des de fa temps minoritaris en els seus propis bàndols.

La cosa més positiva d'aquesta suposada xacra —la crisi— és que segurament podria fer fracassar les estratègies del màrqueting cultural que imperen fins i tot en les corrents temperades d'un cinema d'autor benpensant, concebut per a segments del mercat. El cinema personal, lliure, independent, experimental, no té realment mercat i això mateix hauria de posar-lo fora de perill del regateig i de les concessions envilidores. Aquest cinema no espera la seva salvació d'una indústria que freqüentment el saqueja, ni d'un Estat que la major part del temps, gràcies a Déu, l’ignora. Tampoc no ha de satisfer les expectatives dels consumidors, sinó que treu la força de la seva pròpia inventiva, de la seva capacitat de fondre el plom de les seves limitacions en un or de possibilitats reals i de crear sempre nous relats.

En certs aspectes, contràriament a molts discursos contemporanis i malgrat que la institució cinematogràfica estigui malalta d'esclerosi, en el paisatge actual abunden gestos prometedors. Existeix, a escala internacional, una escena cinematogràfica alternativa i de no-ficció extremadament vivaç que es defineix per la seva reclamació de l’ex-centricitat entesa com a postura estètica i també com a moral social. D'altra banda, la comunitat audiovisual s'ha dotat, almenys a Europa, d'una infraestructura combativa formada per un grapat d'excel·lents festivals, d'hiperactives revistes en línia, de centres d'art, d'iniciatives underground i fins i tot d'eficients plataformes de distribució. No penso que les noves vicissituds de la vella krisis puguin aturar aquest moviment.

Aleshores, per seguir fent bones pel·lícules no seria convenient continuar buscant, més que respostes a la crisi, alternatives a les tradicionals formes de veure i de fer? Però com? En quina direcció s'ha de buscar? Et confesso que no tinc ni la més remota idea, però sí que veig clarament el que crec que no s'hauria de fer.

Abans que res, l'heterodòxia en la qual penso no té res a veure amb el vestit que un porta: es pot ser un clàssic heterodox vivint enmig del cinema de masses. No obstant això, la nostra generació es veu sotjada per temptacions: la temptació d'acabar fent un cinema per a cineastes, allunyat de la vida, que qüestiona sempiternament la història del mitjà i les imatges del passat. Res més lluny de mi que fer apologia d'un cinema d'ermitans, de mags o de maleïts, reservat al consum de petits grups d'iniciats.

Finalment, una altra barrera radica en la fragmentació i en la recerca d'una legitimitat il·lusòria. Hem de formar part d’alguna cosa, fomentar un sentit de comunitat malgrat les nostres discrepàncies. Altrament, acabarem sent una peça més en l'economia de l’«accés» i ens convertirem en un grup selecte de la indústria de la comunicació o del disseny. M'inquieta la tendència actual de constituir-se en «experts», de ser mers autoempresaris, de voler integrar-se en l'elit cultural o en l'àmbit del luxe, que sovint es confonen. Per a mi, això significa la submissió del nostre cinema i, a més, una falta de compromís vital. Com diu el filòsof Michel Serre, al cap i a la fi, «només els exclosos creen». Aquesta frase, independentment d'estar-hi d'acord o no, comporta alguna cosa tremendament inevitable: cal arriscar-se. La bassa d’oli seminocturn que ofereix la sala de cinema mai no ha protegit ningú dels incendis i de les guerres que assolen allà fora.

Com diuen els budistes alternatius: «Meditate and destroy…»

Una abraçada,

Loïc

 

Participants: Loïc Díaz-Ronda

També et pot interessar