Subsol #3/2022

Peter Bagge
El malson del somni americà
Potser no hi érem, al Seattle de principis dels noranta, però gràcies a Peter Bagge (Peekskill, 1957) vam aprendre que l’odi d’allà era molt similar al d’aquí. Pocs artistes han relatat la desafecció, l’alienació-amb-acné, la misantropia i el rancor juvenil com Bagge. L’autor de clàssics del còmic independent com Odio, Mundo idiota o Buddy y los Bradley, biografies passades pel sedàs del novè art com Fire! o La mujer rebelde, o columnes hiperventilades en format vinyeta com Todo el mundo es idiota menos yo, forma part d’un panteó alternatiu que va molt més enllà de la narrativa gràfica en sentit estricte: Bagge ha il·lustrat, també, portades per a bandes musicals com Girl Trouble, Hellacopters i Action Suits, el grup on el dibuixant viu una vida paral·lela com a bateria. Visca Bagge forever.

Bobby Gillespie
Un xaval de barri
Bobby Gillespie (Glasgow, 1961) és el cantant, compositor i membre fundador de Primal Scream, i un dels pocs homes de seixanta-un anys que pot dur pantalons de cuir amb un aplom i una dignitat envejables. Amb la seva banda ha publicat onze àlbums, entre els quals destaca Screamadelica (1991), que incloïa alguns dels himnes més immortals del rave-rock britànic com ara «Loaded» o «Higher than the Sun». Gillespie també va tocar la bateria amb The Jesus and Mary Chain a la remítica època Psychocandy (1985). Gillespie, l’«Oliver Twist del rock» (tal com el va anomenar Courtney Love) i portador del serrell més perfecte dels vuitanta, visita «Subsol» per presentar la seva celebrada biografia Tenement Kid (Un chaval de barrio, Contra, 2022): un «conte de fades punk» ple de lluita de classes, roba enlluernadora, discos estridents i desori rock’n’roller, des de la seva infantesa proleta a Glasgow fins a l’orgiàstic estiu de 1991.

Gillespie serà entrevistat per la Mònica Escudero, periodista a El País Semanal, Grijalbo, Primera Línea i El comidista.

Baya Baye
Macarrisme català
Víctor Ballesteros (Montgat, 1998) treballa a la vinya i té «el clatell torrat». És, de la manera més literal, un redneck del Maresme. A l’hora de cantar, allibera un rapper anomenat Baya Baye, l’imaginari del qual inclou barretines calçades com passamuntanyes, glopades a porrons plens de cervesa i dòbermans pinscher amb la senyera per collar. Les barres d’en Baye, plenes d’odi de classe i fúria extrarradial, fan palpable que de la degradació política i nacional de Catalunya, com a les cansaladeries, se n’aprofita tot. «Macarrisme català», «La mare kem va parí» o «Cor bandarra» són escopinades a la cara dels partits polítics i de l’establishment i la gent maca, crits de ràbia embolcallats amb acudits de gust arriscat i reivindicacions a la «liada» que a «Subsol» sentim com f***ts himnes.