Performances de Bruce McClure

La sessió de performances inclourà Textiles Past and Prologue (2006-2024, 17 min) i Ventriloquent Agitators (2010, 43 min), dues peces que, en paraules de l'artista, "proposen alternatives a les condicions cinematogràfiques convencionals d’una pel·lícula de 16 mm enfilada en un projector. La primera és subtractiva en el sentit que es treuen el suport i la finestreta de pel·lícula per alliberar la pel·lícula de «les urpes» del projector, de manera que es crea una caiguda lliure de deformació plàstica. La segona és una disposició additiva que utilitza plaques metàl·liques inserides en el mateix suport de pel·lícula per definir altres límits possibles de distància focal entre la finestreta, la pel·lícula, els intervals, etc. En les dues obres, el so –sovint menystingut pels puristes del cinema perquè no és essencial per a la imatge– s’activa a la làmpada de so en la segona fase del projector: el sistema òptic de so. Un cop més, se’ns presenten dues operacions. En la primera, les formes d’ona captades i sincronitzades amb imatges en la pel·lícula llisquen en una narració més aviat plana però fidel, indiferent a les pertorbacions del públic en la pantalla. En la segona, els límits entre la base de la pel·lícula i l’emulsió, l’absència o presència d’imatge en el substrat de la pel·lícula, creen senyals electrònics asincrònics que són processats pel projeccionista en una matriu de pedals d’efectes de guitarra que allibera una transmissió assertiva."

 

CONSIDERANT LES COSES QUE NO SÓN COM EREN

Al llibre Elogio de las sombras, Junichiro Tanizaki descriu el plaer que sent quan veu un bany amb una il·luminació tènue i una netedat absoluta en un temple de Nara o Kyoto. Continua descrivint la bellesa de la cambra japonesa i de com depèn d’una variació d’ombres. Ombres denses contra ombres clares, no hi ha res més. Segons Tanizaki, els occidentals se sorprenen de la senzillesa de les cambres japoneses, ja que no hi veuen res més que parets cendroses desproveïdes d’adornaments. La reacció és comprensible, però delata la incapacitat de comprendre el misteri de les ombres. Junichiro Tanizaki, que va morir fa molts anys, és un misteri per a mi. Com que no li podem demanar que ens expliqui les seves idees sobre l’apreciació de les ombres en el pensament i els edificis occidentals, proposo aquest taller, dirigit tant a especialistes com a profans, sobre els matisos de l’ombreig i la coloració de la imatge fotogràfica i la tecnologia del sistema de so òptic que li és inherent. Tots els estudis de cinema tenen una biblioteca d’«efectes de so» gravats en cel·luloide. Amb un fonògraf de cel·luloide ara pots controlar l’amplitud i la freqüència de qualsevol d’aquests sons i dotar-los de ritmes que ni ens podem imaginar. Amb quatre fonògrafs de cel·luloide, podem compondre i interpretar un quartet per a motor d’explosió, vent, batec i despreniment. Volem copsar i controlar aquests sons, i utilitzar-los, no com a efectes de so, sinó com a instruments musicals. Pel·lícula fotoelèctrica i mitjans mecànics per a la producció sintètica de música i jocs d’ombres. El projector de 16 mm és l’elefant a l’habitació que ha de ser domesticat pel projeccionista i, al seu torn, pel públic atenuant els seus passos. El gegant avança pesadament a la velocitat de la llum i del so per un lloc desproveït de límits, no pas aquells en què s’aturen les coses, sinó on comencen. A banda de les convulsions de la superproducció pot néixer un estat de calma en el qual pren forma un món sense productes ni deixalles, una zona en què la ment és energia i matèria primera i també producte final, l’únic objecte intangible per al consum. Per distingir les coses més simples de les més complexes, i per ordenar-les, hem de notar, en totes i cadascuna de les sèries de coses en què deduïm directament veritats d’altres veritats, quina és la més simple, i després notar com totes les altres es troben a més, menys o igual distància d’aquesta. Només en la foscor és clara la teva ombra. Penso en els cinemes, trucs panoràmics amb multituds inclinades cap a una escena intermitent mai revelada, però precipitada de nou, anunciada a altres ulls en la mateixa pantalla.

OH, NO.

Si camines prou, hi arribaràs; i quan hi arribis t’oferiran un lloc per seure només per a tu, en una cadira bonica, i tots els teus amics hi seran, amb un somriure, i ells també tindran el seu lloc.

Bruce McClure