Ves al contingut principal

Institut d’Humanitats

Paul Virilio: el món com a museu de la catàstrofe

Seminari a càrrec d'Iván de la Nuez

Cursos i tallers

Descompte Amics CCCB

Paul Virilio és potser el pensador més singular, alhora que el menys estudiat, de l’era de la imatge. Si Aby Warburg, Didi-Huberman o Jacques Rancière van elaborar un cànon que ordenava els problemes del món al museu, Virilio va recórrer el camí oposat per revelar-nos el museu a l’aire lliure que diverses catàstrofes alçaven a la nostra vista, a mesura que desbordaven les nostres vides i les nostres pantalles.

Mentre bona part de la crítica cultural buscava esclarir la concatenació “lògica” dels esdeveniments, Virilio concedia protagonisme a allò circumstancial i atzarós a l’hora de llegir el món. Quan la majoria se seguí nodrint de les fonts escrites, Virilio va privilegiar els estímuls visuals. Si abans de Virilio l’art s’entretenia replicant la política, després d’ell entenem que encara evoca la naturalesa –en el seu vessant més caòtic, si més no–.

En totes les seves ocupacions, Virilio va obrir un camí paral·lel en el pensament contemporani: va ser, a tots els efectes, un precursor d’aquesta era de la Iconocràcia marcada pel poder i contrapoder de les imatges. Si Foucault va dir que el segle XX era “deleuzià”, no és descabellat admetre que el segle XXI serà (és ja) “virilià”. En aquesta convicció s’inscriu aquest curs, organitzat en quatre sessions en què analitzarem esdeveniments i fenòmens clau de la cultura contemporània a través del prisma virilià, contraposant-lo també a altres referents actuals: l’atemptat terrorista a les Torres Bessones, les catàstrofes provocades pels huracans al Carib hereu de la Guerra Freda, les protestes polítiques que inunden avui els carrers i la massificació dels èxodes humans. Quatre episodis que, més enllà del seu inqüestionable impacte polític, han generat profundes mutacions en la nostra percepció del món i en la nostra cultura.

 

04.02.20
L’obra d’art perfecta. (Cultura i terrorisme)

“L’obra d’art mai millor executada”. Així d’escandalosa és l’afirmació de Stockhausen davant d’un fet tan hipervisualitzat com l’atemptat a les Torres Bessones. Thomas Ruff, no obstant, concep una imatge de l’atemptat en què, mentre més ens acosten al fet, menys distingim. I així penja sobre nosaltres una pregunta sobre aquesta demolició que no acabem de comprendre, però davant de la qual, per això mateix, necessitem creure. Anestesiats sota els efectes d’una hipernormalització que ens impedia adonar-nos de les successives crisis del comunisme i del capitalisme tardà, els atemptats de l’11-S s’emmarquen en una seqüència de demolicions que han anat configurant  el curt recorregut de la postdemocràcia en aquest segle XXI.

 

11.02.20
Qui vol un Boom si ja té un Big-Bang? (Cultura i catàstrofe al Carib)

A l’octubre de 1962, el món es va trobar a la vora de l’hecatombe nuclear a causa de l’estira i arronsa dels míssils entre Cuba, Estats Units i la Unió Soviètica. Més de mig segle després, l’Apocalipsi ha esdevingut i els míssils sí que han esclatat al Carib. Això, almenys, proposen les distòpies dels escriptors Jorge Enrique Lage o Rita Indiana, situades en un Carib assotat tant per l’huracà Irma com per l’huracà Trump. Dues catàstrofes que han arribat a afectar simultàniament els dos models contraposats cridats a il·luminar, des de les antípodes, el futur de la zona: Cuba i Puerto Rico.

 

18.02.20
Atac massiu. (Cultura i desproporció)

En aquest capítol comptarem milions. D’expulsats, en totes les latituds, vers una travessa desesperada i incerta. D’empreses “deslocalitzades” que busquen guanys a tot preu d’un país a un altre. De turistes que s’ajauen al sol una setmana l’any per gaudir de la seva particular utopia massiva. D’aquells que es passen a la conversa múltiple que proposen les xarxes. De les fotografies de totes aquestes situacions, que porten al paroxisme l’era de la imatge.

 

25.02.20
Primaveres, terratrèmols i tsunamis polítics. (Cultura i revoltes contra tots els models)

Entrant a la tercera dècada del segle XXI, la revolta afecta tots els models socioeconòmics heretats del segle anterior així com a les seves pròpies mutacions. A Equador, Xile, Hong Kong o Bolívia, Nicaragua o Catalunya. La rebel·lió es produeix també contra el patriarcat o el canvi climàtic, com abans ho van fer primaveres i indignats. S’estén la implementació de diverses formes de capitalisme d’Estat (quasi sempre clientelar), en un desgast preocupant de la democràcia (bàsicament liberal). En aquesta circumstància, la típica fagocitació de la rebel·lió per part de la cultura s’esmicola. Es desdibuixa la ruta d’Aby Warburg o Georges Didi-Huberman – aquella que col·loca el món en el museu – i resplendeix el camí lateral obert per Virilio. “Tot era per sempre fins que ja no ho va ser més”, ens diu Alexei Yurchak. “La llum era per sempre, fins que no hi va haver llum”, ens diu Lina Meruane. I així anem a tentines: enmig d’aquesta apagada que les elits polítiques ja no aconsegueixen governar, ni les econòmiques comprar, ni les intel·lectuals explicar.

 

Bibliografia recomanada de Paul Virilio:

La administración del miedo, Pasos perdidos, Madrid, 2016.

Estética de la desaparición, Anagrama, Barcelona, 2003.

Lo que viene, Tiempo al tiempo, Madrid, 2005.

Ciudad Pánico, Libros del zorzal, Madrid, 2004.

Velocidad y política, La marca, 2006

El accidente original, Nómada, 2010

Participants: Iván de la Nuez

Aquesta activitat forma part de Institut d'Humanitats. Curs 19/20, Institut d’Humanitats

Altres activitats del cicle

Institut d'Humanitats. Curs 19/20

Organitza