«ORG», de Fernando Birri

Des del seu exili a Roma, Birri s'embarca en un projecte titànic que li costarà més de 10 anys, i que finançarà l'actor Mario Girotti –és a dir, Terence Hill–, protagonista de la pel·lícula. El resultat és un collage desbordant, excessiu i ple d'humor, compost de més de 26.000 talls i 700 pistes d'àudio, muntada amb diferents tipus de pel·lícula, material d'arxiu, intervencions, exposicions múltiples, processos variats d'experimentació al laboratori i a la mescla de so magnètic. Stan Brakhage, Georges Méliès, Charles Chaplin, Roberto Rossellini, Jonas Mekas, Jean-Luc Godard, Pino Solanas i Octavio Getino, Julio García Espinosa, Tomás Gutiérrez Alea o Glauber Rocha són alguns dels cineastes a qui al·ludeix a través de fragments de pel·lícules o de les seves cites.

Per generar un debat sobre què es proposava a l'època com a «nou cinema», ORG ofereix vincles interessants no només amb l'avantguarda llatinoamericana, sinó també amb les preocupacions nord-americanes i europees sobre el muntatge i els processos de la visió –segons el muntador Settimio Presutto, Birri va passar mesos estudiant com el múscul de l'ull responia a la intermitència de fotogrames.

Com era habitual, Birri va acompanyar la pel·lícula amb un diari de producció i també amb un manifest: «Per un cinema còsmic, delirant i lumpen», on es pot llegir: «tota l'operació és una demostració del fet que es pot posar en pràctica la Utopia».

Bloquejada per Terence Hill, seguint recomanacions dels seus representants, l'obra va patir la maledicció de ser retirada de circulació el mateix dia de l'estrena mundial al Festival Internacional de Cinema de Venècia del 1979.

ORG, Fernando Birri, Itàlia, 1968-1979, 35 mm, 177’

Projecció en DCP, versió original (italià, francès, castellà i anglès) amb subtítols en anglès. Còpia procedent d'Arsenal.