Manifestos Fílmics Feministes X

A la dècada dels seixanta, un nou cinema brotava a França des de les entranyes dels moviments estudiantils amb el desig de trobar formes estilístiques i narratives més lliures, allunyades dels formats tradicionals. En paral·lel, la segona onada de feminismes inundava Europa influint en el treball de les cineastes i impulsant el seu desig per crear un nou contracinema feminista. La cineasta Agnès Varda va participar dels dos moviments com un huracà, nodrint-los i nodrint-se’n. El seu cinema està farcit de subjectivitats femenines que no s’havien narrat mai fins aleshores, de noves formes de filmar el desig i d’una mirada curiosa i empàtica a realitats allunyades de la seva. Quan tot estava per inventar, Varda i moltes cineastes de la seva època van assentar les bases narratives, estètiques i formals de les cinematografies feministes.

Avui en dia, més de cinquanta anys després, centenars de cineastes s’han inspirat en el cinema de Varda per imaginar històries des d’altres temps i territoris. La potència de la directora està disseminada en propostes que s’estenen arreu del món: n’hi ha que assumeixen totalment l’herència de la cineasta i n’hi ha que ho fan de manera fragmentària. Com s’ha de pensar avui el llegat d’Agnès Varda? Amb quina freqüència continua ressonant en les nostres formes de filmar?

SESSIÓ 1: Divendres 8 de novembre de 2024, 18:30 (amb la presència de Núria Gascón, directora d'Ara crema)

Al llarg de la filmografia d’Agnès Varda les preguntes següents reverberen una vegada i una altra: quins cossos podem filmar des del desig, lliures d’amenaces i càstigs? Com podem continuar parlant de les violències que ens travessen sense reproduir-les? A través de la creació de personatges femenins desobedients, lluny de l’arquetip d’eternes víctimes, la directora francesa ens va donar algunes claus per començar a traçar possibles respostes. Les dues peces que formen aquesta sessió actualitzen les reflexions de la cineasta en un present on el panorama polític i cinematogràfic ha canviat radicalment. 

Ara crema, Núria Gascón, Espanya, 2020, 1', VO

El sofà, el foc, la silueta. Una llar que desapareix en cendres. Després d’un confinament mental i físic de tretze anys en aquesta casa, n’ha fet falta un altre per afrontar aquestes imatges. Material fotogràfic familiar (dècades de 1990 i 2000) i videogràfic d’arxiu personal filmat en 16 mm i MiniDV entre el març i l’abril de 2019, durant la mudança, i l’abril del 2020, durant la crema del sofà, muntat en quarantena.

Morvern Callar, Lynne Ramsay, Regne Unit, 2002, 97', VOSC

Morvern Callar és una jove treballadora d’una petita ciutat industrial escocesa. Quan el seu nòvio se suïcida i deixa rere seu una novel·la inèdita i una nota en què demana que es publiqui, Morven decideix apropiar-se de l’autoria del text i emprendre un viatge a la recerca de la seva autonomia i llibertat. Una actualització de Vagabonde (Agnès Varda, 1985) en el context de l’inici d’un nou segle en què la desindustrialització, la precarietat laboral i la globalització marcarien una generació de joves.

SESSIÓ 2: Dissabte 9 de novembre de 2024, 18:30 

Filmades a la ciutat d’Oakland amb vint anys de diferència, aquestes dues peces aborden la creativitat i la reflexió política amb què la comunitat afroamericana s’enfronta a la violència estructural de la societat nord-americana. Totes dues estan ambientades en dos moments històrics molt diferents: la primera, una peça documental rodada per Varda el 1968, en plena efervescència del moviment dels Black Panthers; la segona, una ficció gravada per Cauleen Smith als anys noranta, una dècada en què la brutalitat policial i la tensió racial van obligar a reinventar les formes de lluita a través de l’organització comunitària i els moviments culturals.

Black panthers, Agnès Varda, França, 1968, 31', VOSE

Oakland, 1968: esclaten les protestes en resposta a la detenció de Huey P. Newton, cofundador dels Black Panthers. Agnès Varda, que era a la ciutat en aquell moment, topa amb les manifestacions i decideix filmar-les. El resultat és una peça militant i pedagògica que plasma les arestes de la situació i alhora capta l’energia de les trobades a través dels rostres dels manifestants, les seves gestualitats, les cançons que canten o les consignes que criden.

Drylongso, Cauleen Smith, Estats Units, 1998, 86', VOSC

Pica Sullivan és una jove estudiant amb un projecte: fotografiar els homes afroamericans del seu entorn com a prova que van existir davant del risc que s’extingissin. Drylongso és l’òpera prima que l’artista visual Cauleen Smith va realitzar en els seus anys universitaris. Amb un ritme assossegat i una estètica hereva dels moviments de revolució cinematogràfica dels anys seixanta, la directora combina gèneres com el thriller, la història d’amor o l’estil documental per indagar en la violència i la mortalitat que s’estén en la seva comunitat. Al mateix temps, presenta un retrat vívid i detallat de la cultura afroamericana de la Costa Est a través dels espais comunitaris, la moda i la música.

SESSIÓ 3: Diumenge 10 de novembre de 2024, 18:30 

Les dues peces que formen aquesta sessió donen compte dels debats d’una generació de cineastes formades a les files de les lluites feministes dels setanta a Europa. Què significa ser una dona? Hi ha formes de filmar específicament femenines?

Réponse de femmes, Agnès Varda, França, 1975, 8', VOSE

“1975, l’any de la dona.” Una televisió francesa demana a 7 directores que responguin en 7 minuts a la pregunta “Què és una dona?”. Aquesta és la resposta de la cineasta Agnès Varda, que, amb molta ironia, problematitza, des dels imaginaris del feminisme de la diferència, el punt de partida proposat. Subratlla així les particularitats de l’experiència femenina i posa en valor la pluralitat identitària de les dones.

Filmer le désir, Marie Mandy, Bèlgica, França, 2000, 60', VOSC

“Ser dona cineasta és com cuinar sense recepta”, diu una veu en off a l’inici de Filmer le désir. Enfront d’una tradició en què els cossos femenins s’han filmat com a objecte de desig: quins nous codis de la mirada podien generar les dones cineastes? Com es podia crear un nou llenguatge del desig, la sensualitat i la sexualitat? Donant la paraula a quinze realitzadores, entre les quals Agnès Varda, aquest documental fotografia les preocupacions fílmiques feministes d’una època i ens dona les bases per continuar pensant en els llenguatges del desig.

 

Altres activitats relacionades: Taller Mirar(-nos) animals. Manifest per una relació fílmica humà-animal, amb Xiana do Teixeiro.