Filmar la infància. Abbas Kiarostami

Contràriament als cineastes moderns, Kiarostami -qui va néixer a Teheran el 1940 i no va viure mai a l'estranger- no va ser una rata de filmoteca que pogués situar-se en relació a la història del cinema, defensar-se contra ella, lliurar-se'n o fer una altra cosa, ja que gairebé no la coneixia. Ell prové d'un "no encara", i no es situa en un "després de". La frescor, la força i la franca simplicitat del seu cinema neixen també de la seva ignorància, de la mateixa manera que ho fan de la novetat de l'univers i de la candidesa de la gent que filma, intocats pels horrors moderns.

Quan li pregunten per l'origen de les seves fotografies, Kiarostami respon que la primera imatge vista per l'ull humà hauria de ser considerada la primera fotografia:
"Diuen que el diable va convèncer Eva que mengés el fruit prohibit per tornar-se més bella, tan bella com aquella que s'amaga en un pou. Aleshores, Eva va contemplar-se al pou i, per primer cop, esguardà una imatge: la seva". Amb la senzillesa i dolçor d'aquest mite, els films educatius d'Abbas Kiarostami esbossen una pedagogia imaginativa de sorolls, colors, textures i rostres. La infància esdevé un càntic d'amor per les coses i les seves promeses: pels pous i no pas per les imatges.

El pa i el carrer (Nan va kucheh), 1970. 10 min.
Dues solucions per a un problema (Do rah-e hal baray-e yek masaleh), 1975. 4 min 45.
El vestit de núvia (Lebasi baray-e arusi), 1976. 53 min.
El cor (Hamsorayan), 1982. 17 min.