«El futuro futuro» d'Adam Thirlwell

El futuro futuro (editorial Anagrama) és també una narració que implosiona i reinventa la novel·la històrica; un llibre polític, que parla de la mentida, el patriarcat, el colonialisme i l’esclavitud; i un llibre sobre l’amistat, la llibertat i la sexualitat femenines.

A París, durante el segle XVIII, la reputació de la jove Celine, casada amb un funcionari del govern molt més gran que ella, es posa en joc quan comencen a circular uns pamflets anònims amb ficcions pornogràfiques sobre ella. Decidida a defensar-se’n, amb l’ajut de dues amigues, convoca diversos escriptors per recuperar la narrativa de la seva vida.

El lector té entre mans una novel·la històrica? No exactament. Perquè no trigarà a trobar-hi anacronismes, paraules i detalls impropis de l’època en la qual se situa l’acció, la qual després salta –com si es tractés d’un trepidant i embogit fulletó– a l’Amèrica colonial, a la Lluna, en un viatge amb aires de Jules Verne, al present i al futur. Què és, doncs, El futuro futuro? Més aviat una pirueta, un malabarisme, un truc de màgia.