El cinema pensa l’art

Molt abans que el cinema entrés als museus, els cineastes van projectar l’art (els seus processos, les seves històries) a la sala. El 1915, un joveníssim Sacha Guitry filmava Renoir, Monet, Degas o Rodin, els últims mestres del dinou; Man Ray filmava Picasso durant les seves vacances a la Costa Blava el 1937; Jonas Mekas filmava Andy Warhol al costat del mar i Andy Warhol filmava Dalí a la Factory. Era el 1966. En mig segle, el cinema havia acompanyat (i impulsat) les grans transformacions de l’art, des de l’impressionisme al pop art. La pantalla —com el blanc o blau dels orígens— podia ser una finestra al taller de Matisse, Pollock, Cocteau, Bacon o Pasolini; i el cinema, una forma única i privilegiada d’assistir i guardar memòria de l’art fent-se, de documentar els gestos del creador, la intimitat del seu taller.

Si les filiacions entre artistes poden ser revelades i projectades en comú, a «El cinema pensa l’art» resseguim aquesta memòria. En comptes de buscar les relacions analògiques entre el cinema i la pintura, o entre el cinema i la fotografia, descobrim les relacions entre aquelles pel·lícules que es mostren en el procés de pensar-se, d’indagar en les possibilitats i els límits de les seves matèries i suports: assajos sobre el temps, el ritme, el muntatge, els mitjans artístics. Són les històries subterrànies de l’art.

Si entre la càmera de Man Ray i la Bolex de Jonas Mekas, o entre la fotografia de Sacha Guitry amb una moviola al costat del seu llit i les imatges de Godard reveient les imatges de Passion a la seva sala de muntatge, existeix una filiació profunda, és perquè tots ells s’apropien de les eines del cinema (càmeres, movioles) per assajar una escriptura pròpia, com si fos un dietari o un quadern de notes.

Al marge del cinema convencional i de les normes industrials (de durada, gènere, etc.), en un loft de Nova York, en una sala de muntatge a Rolle o a la Villa Santo-Sospir, alguns artistes investiguen sobre els seus processos creatius. En aquest espai quotidià (laboratori, escriptori, estudi), Godard reflexiona sobre el «vell art» o Cocteau sobre els colors i els traços de la pel·lícula cinematogràfica, i ho fan amb els seus mitjans específics: pel·lícula, pintures, enquadraments, durades.

Una de les qualitats més belles del cinema és la capacitat per ser evident i misteriós al mateix temps, per mostrar-nos les coses (deixar un document, una empremta, una prova) i alhora abandonar-se als nostres records i transfiguracions; per pensar-se al mateix temps que evadir tota reflexió. Poc abans de començar a fer pel·lícules, Godard descobria a Elena i els homes, de Renoir, un principi que adoptaria com a propi: «L’art al mateix temps que la teoria de l’art. La bellesa al mateix temps que el secret de la bellesa. El cinema al mateix temps que l’explicació del cinema». Per això, comencem aquests programes amb un diàleg imaginari (d’imatges i sons) entre Pasolini i Godard, i les seves recerques respectives: Pasolini, dels paisatges i cares d’un món arcaic, per al seu projecte sobre L’evangeli segons Sant Mateu; Godard, d’imatges que escapin al món verbal, de maneres de veure i conèixer. Després ens apropem a les proves de càmera que Renoir va fer amb Sylvia Bataille abans de començar el rodatge d’Une partie de campagne, a Godard filmant Brigitte Bardot a Le Mépris, als Straub modelant cada paraula de Kafka, i a Chantal Akerman assajant ritmes, balls i veus. Aquestes peces, sobre films en procés o el procés de filmar, ens acosten als gestos dels cineastes i a les seves preocupacions creatives.

Aviat descobrim que són pel·lícules que superen les fronteres o les categories que separen les arts perquè treballen sobre els seus valors específics i les seves matèries. Ens mostren com des dels anys vint el cinema, la fotografia i l’art no han deixat de pensar-se mútuament, de reinventar-se amb aportacions respectives. De la mateixa manera que el cinema es reinventa quan busca i troba formes d’acostar-se a l’art (assajos, diaris, retrats), també ho fa cada vegada que un artista se n’apropia i el transforma. De vegades, mitjançant experiments privats o home movies, com Magritte o Man Ray, amb els seus divertiments; altres vegades, mitjançant el trànsit d’un art a un altre, com Robert Frank o Michael Snow, de la fotografia al cinema (per tornar-la a trobar, al final del camí); o bé a través de l’assaig d’acostament a una altra època (Delvaux i la pintura del segle XV) o a la reapropiació dels gestos d’un altre art (Brakhage pintant sobre cel·luloide i dialogant, entre d’altres, amb els traços de Monet i els impressionistes).

Cada sessió explora una forma de veure com un artista (cineasta, pintor, fotògraf) treballa les seves imatges —les busca, pensa, abandona, rectifica, superposa, contrasta— o dialoga amb les imatges estimades d’altres artistes. Cada sessió, revelant relacions entre les pel·lícules o traçant una petita història de les formes, proposa un itinerari sobre com el cinema pensa, es pensa, pensa amb l’art.

 

Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas