Cinema i psicoanàlisi

El cinema i la psicoanàlisi han destacat la importància de l’imaginari en la construcció de la subjectivitat i han indagat, per diverses vies, en les formes d’accés a la realitat que faciliten les imatges. Des d’aquesta confluència d’interessos, el cinema ha aplicat diverses categories de la psicoanàlisi en el estudi del fet fílmic i en l’anàlisi del seu llenguatge, vinculant els mecanismes del film amb els mecanismes de l’inconscient.

Al llarg d’aquest curs mirarem de tractar diverses variants de les analogies establertes entre cinema i psicoanàlisi, preferentment aquelles formulades a partir de 1970, moment en què es produeix un canvi d’orientació en l’anàlisi dels films com a conseqüència de la incorporació de la semiologia i la lingüística estructural en el camp de la teoria fílmica. En aquesta nova etapa dels estudis cinematogràfics, la psicoanàlisi s’introdueix a través de les propostes de Lacan, que interpreta la teoria de Freud des de les categories de la lingüística estructural. Els seus estudis sobre la construcció del subjecte i els mecanismes d’articulació del discurs amb l’inconscient han tingut una especial rellevància en les teories dels darrers anys que revisen el fonament epistemològic de les imatges i les formes d’inscripció o exclusió de l’espectador en el text fílmic.

El programa del curs s’ha organitzat en funció dels temes i aspectes que hem considerat més rellevants per comprendre el debat actual sobre el destí de les imatges.

Cinema i somni: la vida de les ombres.
Un chien andalou (Luis Buñuel, 1928) i La glace à trois faces (Jean Epstein, 1928)

Fantasies i espectres: reflexes i emergències del desig.
Il·lusió i realitat: Federico Fellini (Le notti di Cabiria, 1957; Otto e mezzo, 1963)
La inquietant estranyesa: David Lynch (Mulholland Drive, 2001; Inland Empire, 2006)

El punt de vista narratiu: falta i reparació en el cinema clàssic.
Alfred Hitchcock, Orson Welles i Fritz Lang

Trajectes de la mirada: del classicisme a la modernitat. Modalitats de la representació i formes de muntatge.
El nou realisme de Roberto Rossellini segons André Bazin: Germania, anno zero, 1947; Stromboli, terra di Dio, 1949

La inscripció de la mirada en les imatges: la sutura i l’interval.
Dziga Vèrtov, Robert Bresson i Harun Farocki.

Indagacions sobre la realitat de les imatges: què hi ha darrera una imatge?
Blow up (Michelangelo Antonioni), 1966; Oh Uomo! (Yervan Gianikian i Angela Ricci Lucchi, 2004);  Tren de sombras (José Luis Guerin, 1997); Histoire(s) du cinema (Jean-Luc Godard, 1988-1998)