Ves al contingut principal

Exposició

Hi havia una vegada Txernòbil

Txernòbil, la pitjor catàstrofe industrial de la història de la humanitat, no ha estat mai objecte d'una exposició. S'han fet, sens dubte, exposicions d'alguns fotògrafs o, fins i tot, de dibuixos de nens, normalment per recaptar fons per part d'una ONG, però mai no s'ha intentat mostrar d'una manera oberta aquest fet tan important de la història contemporània.

Fidel al seu compromís vers els esdeveniments que conformen els temps moderns, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha tingut la iniciativa de ser el primer a mostrar-ho al món en ocasió del vintè aniversari de la catàstrofe.

L'exposició intenta respondre a les qüestions següents:

· Per què la direcció soviètica va decidir apostar per l'energia nuclear, tot i que disposava de grans reserves de petroli i de gas natural?
· Què va passar exactament a la central durant la fatídica nit del 26 d'abril de 1986?
· Com es va gestionar la "liquidació de les conseqüències de l'accident de Txernòbil" (terme oficial)?
· Com es va desenvolupar la "batalla de Txernòbil", on van participar prop d'un milió de persones? Què se n'ha fet, d'aquells herois que van salvar Europa?
· De quina manera la realitat de Txernòbil es va convertir en una prova temible per a la política de glasnost (obertura) impulsada per Mikhaïl Gorbatxov?
· Per què es van haver d'evacuar prop de 600 localitats i reallotjar de manera permanent 350.000 persones?
· Què els va passar als animals i les plantes a les zones evacuades, indrets, a partir d'aquell moment, deshabitats per l'home?
· Com es viu als territoris fortament contaminats de "Txernòbil-land", els quals ocupen una superfície de 160.000 km²?
· Quins són els problemes de salut i les perspectives a llarg termini per a aquestes poblacions ucraïneses, bielorusses, russes, la majoria de les quals són rurals?
· Com un equip d'investigadors que fa "etnografia extrema" intenta salvar la cultura de Polèsia, una regió que s'estén entre Ucraïna i Bielorússia?

Trobar respostes a aquestes preguntes és el desafiament d'aquesta exposició. Per crear-la han calgut anys de treball pacient en el terreny, principalment a Ucraïna, però també a Bielorússia i Rússia.

Galia Ackerman, comissària de la mostra, ha cercat fotògrafs que van ser testimonis de la catàstrofe, seqüències d'arxius de les televisions de l'Estat, objectes com medalles, uniformes o diplomes d'honor dels "liquidadors", retalls de premsa i publicacions de l'època, mapes, dibuixos de nens, i molts altres testimonis de la història recent, que encara no estan confinats en els museus.

Vessant filosòfic
Però, a més d'explicar una història, el CCCB encara l'espectador amb els veritables problemes del món contemporani. Txernòbil ha canviat per sempre la nostra percepció del temps, que ja no és lineal: tan aviat es mesura en segons (en només alguns segons el reactor va passar a ser incontrolable, només van caldre alguns segons perquè un liquidador "rebés" una dosi límit, és a dir mortal, de radioactivitat), com transcorre a una escala geològica i es mesura en mil·lennis, ja que alguns isòtops radioactius tenen una vida molt llarga, com el plutoni-239 que va contaminar la moderna ciutat de Pripiat on s'allotjava el personal de la central. El període de vida d'aquest plutoni (mitja vida) és de 24.110 anys, cosa que vol dir que d'aquí a 24.000 anys Pripiat tindrà la meitat de la quantitat actual d'aquest element altament tòxic que no existeix a la natura (és fruit de l'enriquiment de l'urani per l'home).

La nostra percepció de l'espai, de la distància, també es veu afectada. En només alguns dies el conegut "núvol de Txernòbil" va fer la volta al món i va fregar al seu pas prop d'un milió d'éssers humans, molts dels quals viuen en països on no existeixen les centrals nuclears. No sabrem mai amb certesa quants d'ells patiran càncers o altres malalties relacionades amb el pas d'aquest núvol. Simplement, com diu el gran expert ucraïnès Dimitri Grodzinski, han jugat sense saber-ho a una "loteria negativa". L'extensió geogràfica de les zones directament contaminades és també colpidora. El sarcòfag està envoltat de zones maleïdes amb límits confosos i irregulars com arenes movedisses: "Txernòbil-land" és un gran país (un tercera part d'Espanya) habitat per uns nou milions de persones, dels quals dos milions són nens.

Aquestes qüestions de caràcter filosòfic es veuen reforçades per l'impacte d'obres artístiques: grans fotògrafs occidentals, com Guillaume Herbaut, Robert Polidori o Alain-Gilles Bastide, els quals exploren l'univers glauc d'un món postindustrial, el món de Txernòbil; artistes reconeguts, com la pintora primitiva ucraïnesa Maria Primatxenko o els pintors russos contemporanis, Edward Stejnberg, Igor Makarèvitx i Màxim Kantor, o fins i tot "un amant del sarcòfag", el jove pintor i filòsof francès Christophe Bisson, sensibilitzen l'espectador vers una realitat complexa d'abans i després de Txernòbil.

Històrica, educativa, filosòfica, aquesta exposició és una contribució al futur museu de l'accident, el projecte del qual ha estat concebut pel pensador francès Paul Virilio. Una invitació a reflexionar sobre la nostra condició humana en una època en què les desgràcies omplen la nostra vida quotidiana.

Comissariat: Galia Ackerman

RECORREGUT DE L'EXPOSICIÓ

Txernòbil, 20 anys després
Vint anys després de la catàstrofe, Txernòbil ha esdevingut un mite, un símbol, una paraula clau. Però, a diferència d'altres grans desastres naturals o tecnògens, el de Txernòbil és una catàstrofe que continua, de la qual encara es desconeix la magnitud real dels danys, sobretot per a la salut dels nou milions de persones que viuen als territoris encara contaminats de Bielorússia, Ucraïna i Rússia.
· Què va passar realment la nit fatídica del 26 d'abril de 1986?
· Com es va desenvolupar la "batalla de Txernòbil" contra l'enemic invisible, l'àtom?
· Qui eren aquests "liquidadors", aquest milió d'homes i dones que es van llançar a l'atac contra la radioactivitat?
· Com es va gestionar políticament aquesta gran crisi que va minar la Unió Soviètica?
· Com viu la població civil a les zones contaminades?
· Què els passa als animals i les plantes a l'univers postindustrial abandonat per l'home?
Benvinguts a l'univers de Txernòbil!

 

A la recerca de poder
"El comunisme és el poder soviètic més l'electrificació de tot el país", proclamà Lenin el 1920. Més enllà de les necessitats reals de la indústria, es tractava de dur, de manera simbòlica, la llum al poble. Algunes dècades després, gràcies a la construcció de centrals tèrmiques i hidroelèctriques, l'URSS va ascendir al segon lloc mundial pel que fa a la producció elèctrica, darrere dels Estats Units. En aquest context de conquesta del poder energètic, que no és res més que una demostració del seu poder, es pot explicar la construcció de centrals nuclears des del 1954. Derivades del complex militar-industrial, aquestes centrals no eren ni rendibles ni indispensables en el terreny pràctic: l'URSS disposava de prou reserves naturals d'hidrocarburs, sense comptar l'excepcional xarxa fluvial, per garantir les necessitats energètiques durant com a mínim un segle.

 

Reactor nuclear
El reactor nuclear és l'estructura on es produeix, de manera controlada i autosostenible, la reacció en cadena de divisió dels nuclis d'alguns elements pesats sota l'acció de neutrons. A la part central del reactor, on hi ha el combustible nuclear, es produeix la reacció en cadena i s'obté l'energia resultant de la divisió, i s'anomena zona activa. L'urani enriquit (combustible nuclear) es troba dins d'uns tubs d'acer inoxidable o de zirconi. La zona activa també conté un moderador o un element que té la funció de disminuir l'energia cinètica dels neutrons. Per a la refrigeració del reactor i la desviació de l'energia tèrmica s'utilitza un portador de calor que circula a través de la zona activa.

Un reactor del tipus RBMK (reactor de canals d'alta potència), inventat a l'URSS, funciona amb neutrons de calor, utilitza grafit com a moderador i aigua comuna com a portadora de calor. Reactors nuclears d'aquest tipus, que han estat utilitzats a la central nuclear de Txernòbil, es continuen utilitzant a les centrals Leningrad, Kursk i Smolensk, a Rússia, i a la central Ignalinskaia, a Lituània. Es diferencien per la simplicitat de la seva construcció, però en condicions determinades poden tornar-se inestables.

 

L'accident
La nit del 25 al 26 d'abril de 1986, el personal de la central de Txernòbil es disposava a aturar el reactor per fer-hi uns treballs de manteniment. Però abans d'aturar-lo es va procedir a realitzar una prova de productivitat. La prova es desenvolupà de manera normal, però, més tard, a la 1 hora 23 minuts 4 segons el reactor "s'accelerà" de sobte. La potència augmentà ràpidament. Al cap de 34 segons, l'operador en cap, Akímov, intentà aturar el reactor. Però una acceleració incontrolable continuà el seu trajecte. Dues explosions enormes van sacsejar, amb alguns segons d'interval, el reactor i la sala de màquines. Què va passar? Un error humà? Càlculs erronis per a la prova? Inestabilitat del reactor RBMK? Un curtcircuit a la sala de màquines? La catàstrofe és un fet únic i irrepetible, i per aquesta raó mai no coneixerem les causes que van provocar la pitjor catàstrofe industrial del món modern.

 

Els liquidadors
"Liquidar les conseqüències de l'accident nuclear", aquesta fou la consigna de la direcció soviètica. Per a l'execució d'aquest treball, es van mobilitzar des dels primers dies unitats de l'exèrcit i especialistes de 30 ministeris. Les persones que van participar en els diversos treballs de liquidació s'anomenaven liquidadors. Els primers set mesos, de maig a novembre del 1986, foren decisius, i hi van treballar més de 500.000 civils i almenys 200.000 militars. L'edat mitjana dels liquidadors era de 33 anys, i es va evitar que hi anessin els més joves sense fills. Pilots, conductors, miners, obrers de la construcció, electricistes, químics, metges, enginyers van treballar en indrets amb una forta radiació, posant en perill la seva vida, per salvar Europa de la pitjor catàstrofe i construir el cau per a la bèstia nuclear: el sarcòfag.

 

El sarcòfag
La construcció del sarcòfag es va dur a terme de la perifèria al centre; els murs que es conservaven de l'edifici del reactor que havia explotat van servir de fonaments per al futur monòlit, de l'alçària d'un edifici de 20 plantes. Una vegada es va finalitzar la construcció de la carcassa, es va recobrir amb murs (alguns dels quals van arribar a tenir 18 metres de gruix) i es va instal·lar per sobre un bastiment metàl·lic de 165 tones, en el qual es van col·locar biguetes metàl·liques de 28 i 34 metres de longitud, que servien de suport al sostre. La major part d'aquest treball d'alta precisió es va realitzar a distància, amb l'ajuda de grues alemanyes. Una de les operacions més importants fou la neteja de les cobertes del tercer bloc on van caure tones de combustible i grafit dispersades pel reactor explotat. Per a la construcció del sarcòfag es van necessitar 300.000 m3 de ciment i 6.000 tones de peces metàl·liques.

 

Evacuació
L'evacuació a causa dels nivells de radiació massa perillosos començà l'endemà de l'accident. En primer lloc, la ciutat de Pripiat; més tard, a la primavera i l'estiu del 1986, es van evacuar 187 localitats de les tres repúbliques soviètiques afectades: Ucraïna, Bielorússia i Rússia. En total, 116.000 persones. Les evacuacions van continuar els anys següents. En 1987-1990 es van reallotjar 135.000 persones i en 1991-1992, prop de 100.000. Uns 600 pobles són actualment inhabitables, alguns van ser arrasats completament i enterrats, d'altres van ser simplement abandonats, recoberts de vegetació i esbarzers. Es definiren diferents zones: la zona prohibida (prop de 2.500 km² al voltant de la central), les zones d'evacuació obligatòria (a partir de 15 Ci/km² de cesi-137 en els sòls), les zones de reallotjament voluntari (entre 5 i 15 Ci/km²) i les zones sota control radiològic (entre 1 i 5 Ci/km²).

 

Pripiat, ciutat abandonada
El 27 d'abril de 1986, els altaveus de la ciutat de Pripiat van anunciar a la població una evacuació a causa d'una "situació radiològica desfavorable". Aquesta situació només havia de durar dos o tres dies i es va indicar als habitants que s'emportessin només una cistella de pícnic, productes d'higiene i una muda i hi deixessin els animals de companyia. Ningú no sabia en aquell moment que aquella marxa seria definitiva. Els científics pensaven que la radioactivitat disminuiria quan el reactor estigués cobert de sorra. Grups de tiradors van matar tots els animals; més tard, passaria el mateix a les altres localitats evacuades.

Ningú no tornarà mai més a viure a la ciutat de Pripiat: està contaminada, entre d'altres, per plutoni-239, el període de vida del qual és de 24.110 anys. D'aquí a 24.000 anys, encara hi haurà la meitat de la quantitat actual de plutoni-239.

 

La ferralla radioactiva
Milers d'helicòpters, vehicles blindats, camions i tot tipus d'aparells motoritzats van participar en la gegantesca "batalla de Txernòbil". Tot i que es netejaven cada dia amb líquid descontaminant, aquests esdevenien ràpidament fonts de radiació ionitzants. La zona prohibida al voltant de la central conté actualment 800 llocs d'emmagatzematge de residus nuclears, entre els quals hi ha un espectacular cementiri a l'aire lliure d'aparells contaminats. Una arma sofisticada de la Guerra Freda, el radar de detecció precoç de llançaments de míssils intercontinentals, situat prop de la central, es transformà també en ferralla: el seu sistema electrònic deixà de funcionar el dia de l'accident, afectat per les radiacions.

 

Una reserva natural radioecològica
Aquest és el nom que van posar les autoritats bielorusses a la zona prohibida. L'abandó per part de l'home de regions senceres ha capgirat l'ordre natural. Els sòls fèrtils han esdevingut pantanosos, els incendis que desprenen radionúclids a l'aire cada vegada que es produeixen són habituals. Algunes espècies han desaparegut, d'altres s'han multiplicat desmesuradament, com els llops i les guineus, els porcs senglars i els ants, i fins i tot els cavalls salvatges Przevalski, importats de Crimea, s'hi han adaptat bé. A causa de les mutacions de virus apareguts amb la radiació, la zona és una font de virus nous, molt agressius i resistents. Això no obstant, alguns centenars de vells que van negar-se a marxar encara hi viuen, en un retorn a l'autarquia. Per a alguns, és millor morir que abandonar les terres dels avantpassats.

 

Què els passa als éssers humans
Com que les dades mèdiques sobre la salut dels liquidadors i de la població civil en els territoris contaminats van ser falsificades per les autoritats soviètiques, i els registres de liquidadors, incomplets, no es van començar a crear fins al 1991, mai no es coneixerà tota la veritat sobre el nombre de morts, invàlids i malalts a conseqüència de Txernòbil. En un comunicat de l'abril del 2005, les autoritats ucraïneses certificaven que el 94,2% dels "liquidadors", el 89,85% de les persones evacuades dels territoris contaminats, el 84,7% d'aquells que encara viuen en els territoris afectats per les radiacions estan actualment malalts. Pel que fa als liquidadors, investigadors independents calculen com a mínim 20.000 morts i 200.000 invàlids.

 

Dos científics contestataris
El 1986, l'acadèmic bielorús Vassili Nesterenko era el director d'un projecte militar capdavanter. La catàstrofe de Txernòbil va transformar la vida d'aquest físic nuclear de renom: abandonà les seves funcions oficials per dedicar-se a la protecció de la població civil, sobretot els nens de les zones contaminades. Fou el primer a donar suport a Iuri Bandajevski, rector de l'Institut de Medicina de Gomel (Bielorússia), el qual va descobrir una relació entre l'absorció per part dels éssers humans de febles dosis de cesi-137 a través de la cadena alimentària i diverses patologies de salut de la població de les zones contaminades. Aquest descobriment, molest per a les autoritats bielorusses, va costar a Bandajevski un judici amb un pretext fal·laç i una condemna a més de quatre anys de presó i en camps de treball. Reconegut com a presoner de consciència per Amnistia Internacional, fou alliberat a l'agost del 2005, però continua sense tenir dret d'exercir la seva professió.

 

Un segon accident evitat in extremis
Una nova explosió molt violenta es va produir cinc anys més tard, la nit de l'11 al 12 d'octubre de 1991, al segon bloc de la central de Txernòbil. Segons un prestigiós especialista rus, Leonid Urutskoie, va ser causada per un curtcircuit a la sala de màquines. Però aquesta vegada, afirma el físic, el personal, més ben preparat, reaccionà ràpidament: es va aturar el segon reactor abans que també explotés. No es va tornar a posar mai més en funcionament: davant del que es considerava una amenaça desconeguda, es va decidir, des de les més altes instàncies, tancar gradualment la central de Txernòbil.

 

La reacció antinuclear
En una societat que havia oblidat, des de feia generacions, el que significava la llibertat d'expressió, d'associació, de culte, o el dret de vaga, el drama de Txernòbil sacsejà l'imaginari popular i va donar origen a moviments ecologistes de masses, amb protestes cada vegada més violentes. El ressentiment fou especialment fort a Ucraïna i contribuí activament a la formació de la protesta nacional, una de les forces més importants que ajudà a l'enfonsament de l'URSS. En canvi, després de la caiguda de l'Imperi soviètic, els antics liquidadors es van trobar dispersats per tota l'extensió d'un immens país que es transformà, en un tancar i obrir d'ulls, en un mosaic d'estats independents on van haver de lluitar pel reconeixement del seu passat.

 

Què els passa a les plantes i els animals
Després de la catàstrofe, es van observar, en primer lloc, fenòmens de morfogènesi en les plantes i els animals irradiats, com el gigantisme o el nanisme. Més tard, es va percebre que l'absorció de petites dosis de radiació per via alimentària, a més de danyar directament les molècules de l'herència, també provocava la inestabilitat genètica. Hi ha hagut un augment significatiu d'avortaments i de naixements d'animals amb malformacions greus. Per exemple, només el 30% dels ous de les carpes que s'alimenten en els estanys contaminats amb cesi-137 s'obren i es desenvolupen, i el 70% dels alevins presenten malformacions macroscòpiques: escames més petites, deformació de les aletes, absència dels ulls i fins i tot de la boca.

 

La central, actualment
Contràriament al que podríem imaginar, la central és un formigueig de persones. Tot i que els reactors estan aturats, calen treballs de manteniment; una empresa s'encarrega de la descontaminació de les restes de metall, una altra efectua les mesures de protecció del mantell freàtic; científics continuen estudiant sota el sarcòfag el comportament del reactor que va explotar i duen a terme nombroses proves a la zona; forestals controlen l'estat dels boscos per evitar els incendis; bombers es troben en estat d'alerta; agents de seguretat protegeixen els accessos de la zona prohibida. L'antiga ciutat de Txernòbil fa de dormitori a tots ells, que hi viuen durant la setmana i tornen a les seves llars el cap de setmana.

 

L'Atlàntida ucraïnesa
Així anomenen els amants de la regió de Polèsia, una de les regions eslaves més antigues, les terres ucraïneses evacuades. Amb el reallotjament d'una població rural arcaica, desapareixen les seves tradicions, les seves eines i els seus objectes de culte i de la vida quotidiana. Per evitar aquesta pèrdua, un equip d'etnògrafs desafien la radioactivitat i recorren, des del 1992, centenars de pobles abandonats. De moment, han trobat prop de 10.000 objectes que s'amunteguen en tres magatzems (un dels quals és l'antic cinema de Txernòbil), però ben aviat aquestes restes d'una vida desapareguda s'exposaran en un museu. Aquest projecte té el suport del Ministeri de Situacions d'Emergència d'Ucraïna.

 

Els protocols secrets del Politburó
El Politburó del Comitè Central del Partit Comunista de l'URSS era el màxim òrgan del Govern soviètic. El 29 d'abril de 1986, el secretari general del PCUS, Mikhaïl Gorbatxov, ordenà la creació del Grup d'operacions del Politburó per supervisar tot allò que feia referència a la catàstrofe de Txernòbil. Fins al 1988, el grup es reunia periòdicament per gestionar la crisi. Els protocols d'aquestes reunions eren secrets. El 1991, la periodista ucraïnesa Al·la Iaroxinskaia va obtenir-ne una còpia. Aquests protocols mostren que les autoritats de l'URSS estaven més preocupades per tornar a posar en marxa la central sinistrada que per la salut de les persones afectades.

Continguts relacionats

Aleksiévitx: «Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial»

CCCB

Avui fa 30 anys de l’accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, una de les catàstrofes ambientals i humanes més greus de la història. Actualment la zona encara està contaminada, amb un milió i mig de residus radioactius, i es considera que ...

Activitats passades

La zona (The Unnamed Zone)

20 anys després de l'accident nuclear de Txernòbil

Produeix

Col·labora