Espriu. He mirat aquesta terra

Amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu, el CCCB acull l'exposició Espriu: He mirat aquesta terra, un recorregut per la vida i obra d'un dels autors més destacats de la literatura catalana. L'exposició recull un seguit d'imatges, textos, objectes i audiovisuals que conformen una impecable radiografia del reconegut autor de Sinera.

L’any 2013 es commemoren els cent anys del naixement de Salvador Espriu (1913-1985). El CCCB, en col·laboració amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, organitza un dels actes centrals de l’Any Espriu: l’exposició Espriu. He mirat aquesta terra, que apropa al públic la trajectòria creativa i vital de l’escriptor per mostrar no sols la importància cabdal de la seva figura per a la cultura catalana, sinó també la complexitat i riquesa de la seva obra que transcendeix qualsevol etiqueta i que fa d’Espriu un clàssic atemporal.

L’exposició desenvolupa diferents aspectes de la seva biografia, del seu món literari i de la repercussió pública de la seva obra. I també reivindica l’actualitat de Salvador Espriu, la vigència en el món d’avui dels seus temes i punts de vista, en la triple perspectiva que l’exposició proposa: el món mític i simbòlic, la transcendència social i la crítica indomable.

Poeta, narrador i dramaturg, Espriu s’interroga sobre les grans qüestions humanes. La mostra evoca el mite de Sinera; el compromís ètic davant de la guerra civil i de la postguerra; la defensa de la cultura catalana en temps difícils; el fenomen Espriu, quan va esdevenir una referència indispensable de la cultura espanyola; la seva visió de «la pell de brau» basada en el diàleg i la tolerància; la candidatura al Premi Nobel, i el món imaginatiu, de vegades grotesc, de vegades evocador, d’una potència extraordinària.

L’exposició presenta una gran quantitat de materials inèdits procedents d’arxius i col·leccions particulars. La part final de la mostra recrea una de les idees fonamentals d’Espriu: el món com a laberint grotesc, a partir d’una galeria de personatges que habiten la seva narrativa, la seva poesia i el seu teatre, presentats en animacions realitzades per joves creadors. Els personatges d’aquesta galeria s’integren en un relat animat, d’una sorprenent actualitat, que permet al visitant no familiaritzat en l’univers Espriu introduir-s’hi des d’una nova perspectiva.

"He mirat aquesta terra" remet a la mirada d’Espriu vers la seva terra i vers el món: a vegades crítica i salvatgement divertida, però també comprensiva i plena de pietat cap a les debilitats humanes." (Julià Guillamon, comissari executiu de l'exposició).

1. EL JARDÍ DELS CINC ARBRES. Els orígens del món de Salvador Espriu i el mite de Sinera

UN ONCLE BISBE I UN PARE NOTARI. La família Espriu Castelló, entre Barcelona, Arenys de Mar i Viladrau. El jardí dels cinc arbres és un dels indrets mítics de l’obra de Salvador Espriu. Eixida de la casa de la família Espriu-Castelló a Arenys de Mar, lloc d’esbarjos i jocs infantils, va esdevenir un espai de pau i de meditació per a l’Espriu madur. Hem fet correspondre cadascun dels cinc arbres del jardí amb un aspecte de la vida de Salvador Espriu abans del 1939: la infantesa, la malaltia i la mort dels germans, el món mític d’Arenys, la universitat i la guerra.

UNA INFÀNCIA FELIÇ I AMENAÇADA. La malaltia i la mort dels germans. La família Espriu va tenir cinc fills. El 1920 van agafar el xarampió i se’l van encomanar de l’un a l’altre. Tot i que no era una malaltia greu, el xarampió sovint portava complicacions. Salvador Espriu va tenir un empiema, una acumulació de pus a la pleura. El van haver d’intervenir, en una operació molt traumàtica, i va estar nou o deu mesos entre la vida i la mort. En el cas de la seva germana Maria Isabel va derivar en una malaltia incurable, la corea de Huntington, i la nena va morir enmig de grans sofriments l’1 de gener del 1924. Tenia set anys. A finals de juliol del 1926 el germà gran, Francesc, de catorze anys, va caure al port d’Arenys. Es va fer una fístula que, mal curada, va derivar en una infecció a la sang. Va morir a Arenys el 8 de setembre.

UNA PETITA PÀTRIA ENTRE LES VINYES I EL MAR. El substrat geogràfic i humà del mite de Sinera. Salvador Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol del1913 a Santa Coloma de Farners, on el pare era notari, i a partir del 1915 va viure sempre a Barcelona. Els estius, fins als deu anys, els passava a Arenys de Mar, poble natal dels seus pares i dels seus avantpassats. A la tertúlia que el pare tenia amb el mossèn, el metge i altres amics del poble va descobrir un passat, heroic i grotesc a la vegada, sobre el qual va construir el mite de Sinera.

JOVE, ERUDIT I SARCÀSTIC. Estudiant d’Història Antiga i de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Espriu va formar part de la generació que va viure els anys daurats de la Universitat de Barcelona, abans de la guerra civil. L’octubre del 1930 es va matricular a la Facultat de Dret i a la de Filosofia i Lletres i Pedagogia. En aquest moment coneix els que seran els seus grans amics: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola i Lola Solà. Un creuer per la Mediterrània que va reunir l’elit universitària republicana l’estiu del 1933 és el gran record comú d’aquests anys. En aquesta època publica els primers llibres de narracions, que la crítica va tractar amb severitat.

 2. EL MEU POBLE I JO. Espriu, entre la desfeta i la consagració pública

DAVALLATAS AL POU. El primer franquisme i els inicis de la resistència cultural. El desenllaç de la guerra civil va comportar el trencament del món de Salvador Espriu. La mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el 1938, el va privar del seu millor amic i còmplice literari. La mort del pare, el 1940, el va obligar a posar-se a treballar com a advocat per sostenir la família. En la postguerra es produeix l’eclosió d’Espriu com a poeta i autor teatral. Les cançons de Raimon i els espectacles de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual li donen una dimensió popular. Espriu esdevé un símbol de la cultura catalana i de la resistència al franquisme.

ESPRIU I LA CÀBALA. Un suport moral per als temps difícils. Malgrat que es tracta d’una tradició basada en la Torà, el llibre sagrat jueu, la càbala va ser fins a mitjan segle xx la mística laica. Segons Rosa M. Delor, Espriu es va submergir en l’espiritualitat com a reacció al món fosc i d’exili interior que li va tocar viure després de la guerra civil. En aquest apartat hem seleccionat deu fragments del llibre Final del laberint (1955) organitzats per Espriu seguint l’estructura d’un arbre sefiròtic: de la foscor a la llum. Els actors Josep Minguell i Carme Sansa reciten els fragments.

LA PELL DE BRAU, SÍMBOL. Poesia i antifranquisme.  A La pell de brau (1959), Espriu ofereix una lectura de les relacions entre els pobles de la Península que s’inspira en l’Himne ibèric de Joan Maragall i en els estudis d’història antiga de Pere Bosch Gimpera.. L’informe de censura no va detectar la càrrega política del llibre, que es va publicar sense traves i va esdevenir un símbol de l’antifranquisme i la cultura compromesa.

ESPRIU A ESCENA. Els espectacles de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Juntament amb la cançó, el teatre va contribuir de manera decisiva a popularitzar el món de Salvador Espriu. L’estrena de Primera història d’Esther al Palau de la Música, l’any 1957, interpretada per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona sota la direcció de Jordi Sarsanedas, va acostar l’obra a un públic compromès i fidel, que n’intuïa el missatge polític subjacent. D’aquesta primera experiència en van sorgir els espectacles de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Ricard Salvat (1934-2009), que havia estudiat a Alemanya, va veure les possibilitats dramàtiques de l’obra d’Espriu en el context del realisme èpic de Bertolt Brecht. L’obra d’Espriu es va situar al centre d’una creació col·lectiva que va implicar joves actors, escriptors i artistes.

3. EL CONTROL DE LA POSTERITAT. La transició, el pes del mite i el poeta nacional.

LA CONSTRUCCIÓ DE LA IMATGE. Poc amic de fer-se fotografiar, Espriu va ser objecte de retrats promocionals, periodístics i psicològics, i va crear una imatge que els darrers anys de la seva vida va esdevenir gairebé una icona. Endolat, transcendent, solemne, Espriu representava el paper de consciència crítica de la societat catalana, i el feia correspondre amb una imatge d’austeritat i autocontrol. En aquest espai passem revista a la construcció de la imatge d’Espriu: des dels retrats dels anys cinquanta, que mostren la força de la joventut, fins a les fotografies de la dècada dels seixanta, que presenten Espriu en la plenitud del seu personatge.El final del franquisme va comportar molts canvis en el món polític i cultural. La política de partits va substituir els moviments populars i les plataformes unitàries. La cultura compromesa de la postguerra va entrar en crisi i va sorgir una cultura espectacle vinculada als mitjans de comunicació de masses. Aquests anys Espriu va tenir un paper molt destacat. Les seves declaracions sobre la llengua o la cultura catalana, difoses a la premsa i la televisió, prenien un to gairebé oracular. Assetjat per periodistes, polítics i escriptors novells, va haver de crear barreres per poder escriure i reescriure la seva obra.

L’ESPECTACLE MEDIÀTIC

4. EL LABERINT GROTESC. Els personatges d’Espriu i la seva sorprenent actualitat

De tots els aspectes de l’obra de Salvador Espriu, el vessant més crític, irònic, sarcàstic fins i tot, és el que millor lliga amb la sensibilitat d’ara. És un Espriu que observa les febleses humanes, l’egoisme i la insolidaritat de la gent, i en fa un retrat coral, extremat i impietós. És el laberint grotesc, per on circulen els savis de Konilòsia (Espanya), els grans senyors de Lavínia (Barcelona), la capital d’Alfaranja (Catalunya), amb el seu seguici de servils, i la gent de Sinera (Arenys), de passat gloriós i vida menuda.

«Així, senyor Director, ara tampoc no cobrarem?» «Els subalterns» és un conte d’Ariadna al laberint grotesc (1935). Un prohom del país, ben vestit, fumant un puro, visita els subalterns que treballen a la seva fundació per dir-los que aquell mes no cobraran. Tots ho accepten o fan veure que ho accepten. Tots, menys la senyoreta Teresiana Cacao. El prohom en dóna les culpes a l’Estat i diu, abaixant la veu: «Quan siguem independents...» Animat per Marcel Pié, sorprèn per la seva absoluta vigència.

“Un singular, però senzill laberint, enmig de veus i figures estrafolàries”. Quinze personatges d’Espriu que hem anat trobant en diversos moments d’aquesta exposició, dibuixats i animats per Laboratòrium. L’ós Nicolau, que ballava espellifat pels carrers de Sinera, i la delicada reina Esther, Crisant Baptista Mestres afalagant els deixebles, la professora Ulrika Thöus, que es passa la vida comptant espermatozous per als seus estudis de genètica, Teresa Vallalta –la «Tereseta-que-baixava-les-escales» d’un dels contes més tragicòmics d’Espriu– enyorant el passat gloriós del seu casal, les Ginebredes, arruïnades, oblidades, aclaparades per la postguerra... 

5. ESPAI DE DOCUMENTACIÓ, CONSULTA, TALLERS

Espai adequat per aprofundir en els aspectes de Salvador Espriu que planteja l’exposició i per celebrar els tallers que el CCCB Educació ha dissenyat per a estudiants i famílies. També presenta una gran vitrina que conté les primeres edicions de l’obra d’Espriu acompanyades d’una història editorial d’algunes de les publicacions.

Informació pràctica

Continguts