Eco i l'oracle

Eco i l’oracle posa en relleu que el mite de la tecnologia i els canvis que implica sempre han generat a parts iguals pors i esperances infundades, i el cas de la intel·ligència artificial no n’és una excepció. A partir de notícies sobre la intel·ligència artificial i un model de veu sintètica del mateix poeta en català, castellà i anglès, Eduard Escoffet proposa una instal·lació sonora que converteix el text en un element físic i que reflexiona sobre l’obsolescència i l’optimisme envers la tecnologia. D’altra banda, planteja un artefacte poètic en què la intel·ligència artificial no és un actor que posa en risc les capacitats humanes sinó que la integra com una eina més al servei de la creació, que pot arribar a territoris fins ara només somiats.

Formalment, la instal·lació consisteix en un petit espai amb forma de capella o santuari que, amb prestatges a banda i banda plens d’altaveus de diverses èpoques, presenta una peça sonora multicanal i immersiva que va evolucionant a mesura que canvia l’actualitat sobre la intel·ligència artificial.

El títol fa referència al personatge mitològic d’Eco, nimfa de veu preciosa, condemnada a repetir només l’última paraula de la gent amb qui conversava, i l’oracle, la revelació sobre l’esdevenidor que els déus donaven a través de les pitonisses o sibil·les. També és una referència a una de les obres cabdals de Gracián: Oráculo manual. En tots dos casos és una referència a la veu, però des de dues òptiques diferents: la repetició del que ja se sap, d’allò que ja ha estat dit, i la revelació difícil d’entendre del que ha de passar. Perquè el fet és que demanem a la intel·ligència artificial que actuï com a déu, com a personificació diferenciada i superior als humans, però no és res més que una eina que, tot i la seva veu preciosa, parla a partir del que ja s’ha dit i sense entendre ella mateixa el que diu. És també per això que la instal·lació té forma de capella o petit santuari. Com passava amb els oracles que transmetien les pitonisses de viva veu, aquesta instal·lació planteja una cacofonia en què és difícil de destriar la informació precisa i actua, més aviat, com un espai en què la informació es converteix en presència física —la veu— i un paisatge complex.

Eco i l’oracle és una obra creada expressament per l’exposició IA: Intel·ligència artificial artificial. Es tracta d’un projecte de cocreació entre el poeta i artista Eduard Escoffet, els científics del BSC Maria Cristina Marinescu, Maite Melero i Quim Moré amb Julia Múgica, Ivan Paz i Roger Pibernat d’axolot.cat.

IA: Intel·ligència artificial és una exposició coproduïda pel CCCB i el Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS), a partir d’una exposició itinerant original comissariada i organitzada pel Barbican Centre de Londres l’any 2019. Es presenta al CCCB del 18 octubre 2023 al 17 març 2024.