Ves al contingut principal

Exposició

La màscara no menteix mai

La màscara no menteix mai traça un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat i aborda les polítiques de control sobre el rostre, les resistències culturals a la identificació, la defensa de l’anonimat, les estratègies de terror en l’acte d’ocultació o la manera que tenen els dolents, els herois o heroïnes i els dissidents de mostrar-la com a símbol identitari. El nostre món no es pot entendre sense màscares i emmascarats, i encara menys en el moment actual, en què una pandèmia ens ha obligat a viure darrere d’elles.

«Les màscares serveixen per comunicar-nos amb el que és invisible, però també posseeixen un component subversiu i clandestí. Darrere la màscara, a l’empara del que no es veu, la nostra identitat queda en secret i som capaços de fer realitat els desitjos més prohibits amb una certa seguretat. La màscara no és passat, com tampoc no menteix».

Servando Rocha

A partir de l’assaig Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los enmascarados, de Servando Rocha, aquesta exposició proposa una història subterrània del darrer segle i mig sota el signe d’una màscara dessacralitzada, que s’infiltra dins del paisatge polític com a instrument al servei de perversos exercicis de poder o com a eina per a la construcció identitària en l’activisme polític i les lluites socials.

Entre el Ku Klux Klan i Pussy Riot, s’estén, així, un repertori heterogeni de rostres emmascarats rere els quals s’amaga no només una identitat, sinó també l’origen d’alguns fenòmens que defineixen el nostre present, com les fake news, la conspiranoia o els mecanismes de control biopolític.

Estructurada en set àmbits que funcionen com set relats tancats, però connectats subterràniament per reveladores recurrències temàtiques i iconogràfiques, La màscara no menteix mai combina una àmplia selecció de material documental i recursos audiovisuals amb objectes que permeten entendre tant la polisèmia de la màscara (passamuntanyes de Pussy Riot, caputxes de protestes feministes, màscares de lluitadors mexicans, màscares antigàs, màscares Perchta del folklore austríac…) com la singularitat dels diversos contextos en què l’ocultació del rostre ha adoptat un caire polític (objectes maçònics, la càmera i la cadira utilitzades en el sistema antropomètric d’Alphonse Bertillon, pamflets activistes, armes…).

Peces d’artistes com Félicien Rops, Lavinia Schulz, Leonora Carrington, Kati Horna, Marcel Janco, David Lloyd i Lourdes Grobet, entre d’altres, conviuen en l’espai de la mostra amb noves produccions artístiques fetes expressament a càrrec de Nico Roig, Martí Riera i Onliyú, José Lázaro, Joaquín Santiago, Fernando González Viñas, Dostopos, May Pulgarín (Tropidelia), Las Migras de Abya Yala (Jahel Guerra Roa i Lorena Álvarez Chávez), Domestic Data Streamers, Antoni Hervàs, Beatriz Sánchez i Gitano del Futuro.

 

Comissariat: Servando Rocha, Jordi Costa

Dins l’exposició

Desemmascarant «La màscara no menteix mai»

Introducció. Les edats de la màscara

En el seu origen, la màscara és un objecte màgic que ens connecta amb la part més pulsional de la nostra identitat. «La màscara mai menteix» ens rep amb un enigma de 9.000 anys que ens contempla des dels ulls de les màscares neolítiques, rastre d’un possible culte als avantpassats que va sorgir quan els primers assentaments agrícoles fundaven la civilització. En el context contemporani, la màscara es converteix en arma política, emblema de la infiltració de la cultura popular en les turbulències de la història i instrument per a un reencantament del món. Hi ha alguna cosa del poder secret i transformador de la màscara ritual que encara subsisteix, fins i tot en el nostre present pandèmic i emmascarat.

 

1. Carnaval salvatge

La història de l’èxit del Ku Klux Klan és, entre altres coses, la història de la seva evolució indumentària: el triomf d’un disseny tèxtil. El primer Klan fundat a Tenesse l’any 1865 basava la seva estratègia de terror en una vestimenta rudimentària de confecció domèstica i d’inspiració carnavalesca que emulava presències demoníaques. Al cap d’uns anys, amb la formació en franca decadència, l’estrena d’El naixement d’una nació (1915), basada en la novel·la The Clansman (1905) de Thomas Dixon, va encoratjar la creació del segon Klan, que va adoptar l’aspecte d’un exèrcit homogeni i cohesionat de soldats coberts per uns emblemàtics uniformes blancs.

 

2. El rei dels fantasmes

El malvat i adorat Fantômas, nascut a la novel·la popular francesa a principis del segle XX i traslladat al cinema mut per Louis Feuillade, va inspirar, entre molts d’altres, pintors i poetes surrealistes. En un París sacsejat per la criminalitat, Fantômas encarnava la fantasia del malvat de rostre fluid, sempre en transformació, i va ser la gran resposta de la imaginació popular al control del rostre desenvolupat per la incipient policia científica francesa de l’època. Darrera d’aquesta figura fascinant podria trobar-se un personatge real d’origen espanyol: el famós rei dels lladres Eduardo Arcos, que reivindicava haver estat la inspiració dels escriptors Marcel Allain i Pierre Souvestre.

 

3. El gran frau

A finals del segle XIX, Léo Taxil (el pseudònim més cèlebre del prolífic escriptor Marie Joseph Gabriel Antoine Jogand-Pagès) va publicar una quantitat impressionant de llibres amb documents i testimonis falsos per construir una història secreta de la maçoneria associada a cultes foscos i diabòlics. Més tard, va admetre que tot havia estat una gran mentida provocant una sacsejada entre les societats secretes, l’Església i el papat, en una controvèrsia de finals del segle XIX. Tot i això, la mentida es va emancipar d’ella mateixa i tant la literatura com la cultura popular van representar els maçons com a figures emmascarades, perpetuant una falsa pista que es va superposar a la realitat. El cas Taxil és un exemple pioner del fenomen de les fake news, capaces de sobreviure a la seva pròpia desarticulació.

 

4. El cabaret espectral

L’any 1916, al Cabaret Voltaire de Zuric, els fundadors del dadaisme conjuraven els horrors de la guerra europea, a través del ball salvatge, i utilitzaven les màscares com a element fonamental de la seva fascinació per tot allò primitiu en oposició a la «raó» genocida encarnada per l’experiència traumàtica del conflicte bèlic. Sophie Taeuber-Arp o Emmy Hennings, dues figures centrals en el naixement de Dadà, veien en les màscares antigàs i en els rostres desfigurats dels soldats l’expressió de l’infern a la terra. D’altra banda, a les zones de dissidència de la dansa expressionista, Mary Wigman i Lavinia Schulz exploraven el poder transformador de la màscara. La seva irradiació arribaria a altres moviments d’avantguarda i el seu ressò es projectaria sobre la sororitat màgica encarnada en la tríada de complicitats que, anys més tard, construirien la fotògrafa anarquista Kati Horna i les artistes surrealistes Remedios Varo i Leonora Carrington.

 

5. La lluita

Els lluitadors mexicans no només es mouen en el terreny de la ficció, sinó que constitueixen tota una força social sense rostre, amb arrels que es remunten a la cultura asteca i els seus guerrers emmascarats. Són justiciers i herois del poble que, a més, expressen les tensions entre rostre, identitat i màscara. L’emblemàtic Superbarrio Gómez, sorgit després del devastador terratrèmol del 1985, encarna un decisiu salt d’aquesta mitologia des del ring fins a la lluita social. Aquest mateix trànsit ha estat emulat per moltes altres figures, que han tingut en l’ecologisme, el feminisme, el moviment animalista i els drets de la comunitat LGTBI+ les seves corresponents agendes de combat. En un altre àmbit, però també amb la cara emmascarada com a insígnia, el 1994 va sorgir la figura del Subcomandant Marcos, líder zapatista que va reivindicar la defensa de l’anonimat com a tàctica política sota el lema «tots som Marcos».

 

6. Prohibit desaparèixer

Durant segles, l’ocultació de la cara ha subvertit l’obligatorietat de la identificació. Davant l’exigència d’un rostre i un nom han sorgit resistències polítiques i culturals, com el misteriós Col·legi Invisible, que al començament del segle xvii va anunciar l’existència de cèl·lules «invisibles» en diversos llocs d’Europa, i així creava la idea d’una falta de comandament o centre. En la seva sèrie de còmics The Invisibles (‘Els invisibles’), el guionista d’historieta Grant Morrison suggeria una fantàstica genealogia dissident i màgica, i ho feia connectant aquests orígens amb els moderns activismes que han desafiat el control social a través de diferents estratègies de guerrilla de la comunicació. Les transfusions entre ficció i realitat han estat constants i en totes dues direccions. És el cas, per exemple, de Guy Fawkes, membre de la Conspiració de la Pólvora de 1605, que ha ressuscitat com a gran símbol plàstic del moviment Anonymous, després de la seva conversió prèvia en heroi de les vinyetes i fosc superheroi cinematogràfic. Però en una contemporaneïtat marcada per la sobresaturació de signes, fins i tot una revolució punk tan necessària com la proposada per Pussy Riot no pot esquivar els riscos de veure’s reapropiada com a imatge-mercaderia.

 

7. Apocalipsi

Com la Mort Vermella trucant a la porta del ball de màscares del príncep Pròsper en el clàssic relat de Poe, la covid-19 ha vingut per anunciar-nos que la festa del capitalisme terminal ja va arribant a la fi. La nostra apocalipsi d’ara ja va ser: les imatges de les ubiqües mascaretes són molt similars a les que han quedat com a testimoni d’anteriors epidèmies de pesta, còlera o grip espanyola. En paral·lel a l’obligatorietat de la mascareta, s’imposen fortes polítiques de control i identificació. Igual que en el passat, en alguns àmbits han emergit discursos que criminalitzen i estigmatitzen els barris més pobres, on la malaltia s’ha acarnissat amb més intensitat. I tot i la rapidesa de la resposta de la ciència a la crisi sanitària, també hi ha hagut qui ha preferit encomanar-se al pensament conspiranoic. Però en aquest carnaval de rostres mig amagats també hi ha realitats que s’han capgirat: avui, el rostre emmascarat, tradicionalment associat al perill, la clandestinitat i el secret, identifica el membre solidari d’una comunitat que es reconeix vulnerable; i és el rostre nu el que pertorba i genera inquietud.

Continguts relacionats

Veure tots els continguts

Confondre la màquina: art, màscares i reconeixement facial

Ferran Esteve

Artistes i activistes han fet servir la màscara com a eina de resistència enfront dels sistemes de reconeixement facial.

Llegir l’article

Beatriz Jaguaribe

Màscares: èxtasis, anonimat i contagi

Partint de l’obra de fotògrafs actuals, Jaguaribe analitza les situacions límit, de contacte i de rebuig, a les quals ens porta l’anonimat al carrer. Quines identitats configura la màscara al Brasil contemporani? Com s’expressa l’emmascarament a ...

Veure el vídeo

Programa d’activitats

Imatges de l'exposició

Activitats passades

Bioscopi: Antiselfies. Una suma de màscares

Tallers d’animació documental de 6 a 12 anys

«La màscara no menteix mai» per a escoles

Activitats del curs 2021-2022

Obté els poders de la màscara!

Visita i joc de rol en família a l’exposició «La màscara no menteix mai»

Posar-li una màscara al cos

Visita comentada a l’Arxiu Xcèntric

Veure’n més

Les peces parlen

Una mirada diferent a l'exposició «La màscara no menteix mai»

«Obté els poders de la màscara!» per a infants amb sordesa

Amb servei d'interpretació en llengua de signes

La gran mascarada digital

Taller sobre visibilitat i invisibilitat digital, per Enric Luján (Críptica)

«La màscara no menteix mai» per a persones amb sordesa

Visita amb interpretació en llengua de signes

«La màscara no menteix mai» per a persones amb ceguesa o baixa visió

Visita adaptada

Aclucalls

Espectacle de dansa multidisciplinari i sessió de DJ

Amb sucre o sense: converses als museus

Visita a l’exposició «La màscara no menteix mai» per a gent gran

Pantalles. Els joves i els selfies

A càrrec de Liliana Arroyo i Martina Rogers

Cos i moviment dins els espais expositius

Amb Maria Magdalena Garzon Torrandell

Beatriz Jaguaribe

Màscares: èxtasis, anonimat i contagi

Dance the Internet

Taller sobre moviment i cos des del found footage digital, amb Guillem Jiménez

Ball de màscares

Adrià Pujol Cruells i Joan Font Pujol

Festa i poder

Visita comentada a l'exposició «Face Control»

Foto Colectania

Un matí amb Franco «Bifo» Berardi

Màscara i afectivitat

Domestic Fictions

Taller sobre l’espai domèstic virtualitzat, amb Casa Antillón

Franco «Bifo» Berardi

Redescobrir el rostre

Larva

Marta Ziółek

Medasawa + Bella Báguena

Concerts performatius

As Buffard As Possible

Pauline L. Boulba, Aminata Labor i convidats

Presentar el cos en l’escenari virtual

Taller sobre performance a les xarxes socials, amb Candela Capitán

Ficcions, Futur, Història

David Aguilar conversa amb Pablo Gisbert (El Conde de Torrefiel)

Visita comentada a «La màscara no menteix mai»

Camuflar el cos de la vigilància

Taller sobre reconeixement i identificació facials, amb Mentah

Maria Alekhina

La protesta emmascarada

Produeix

Mitjà col·laborador