Exposició
Il·luminacions. Catalunya visionària
«De tant en tant el seny català acluca l'ull i deixa fer»
Nicolau M. Rubió i Tudurí
(Pròleg a Viatges d'Alí Bei, 1932)
La mostra, comissariada per la historiadora i crítica d’art Pilar Parcerisas, és un recorregut per les il·luminacions que han conformat la visió de la Catalunya moderna des de l’època remota de Ramon Llull fins avui i s’il·lustren mitjançant l’art que uneix pensament i creació, intel·lecte i acció, convocant una àmplia presència de creadors contemporanis el treball dels quals entronca amb aquest imaginari simbòlic de tramat al llarg del temps.
L’aventura cultural i artística de Catalunya ha estat marcada per una mirada utòpica i alhora pragmàtica, que ha obert les portes de la modernitat, des del pensament i l’acció, en un anar i venir de nord a sud, d’est a oest. Cruïlla d’expansions i reduccions, d’energies centrífugues i centrípetes, ha estat un país avançat gràcies a la intuïció i a la visió de les seves individualitats.
Oberta als corrents de pensament europeu i a la penetració de les noves ideologies revolucionàries, Catalunya ha crescut pel camí de les utopies i de la transformació social, el que ha donat força a unes individualitats creadores de presència universal.
A «Il·luminacions» conviuen passat i present, el local amb l’universal, el genuí amb el forà i es reforcen les relacions culturals nord-sud/est-oest i els lligams amb l’Europa visionària.
L’exposició apunta a una geografia de sensibilitats i una constel·lació visual que il·lustren l’imaginari creador, allunyades del relat històric o acadèmic.
Una exposició sobre els il·luminats i els arrauxats, el llegat dels quals ha obert les portes de la modernitat a Catalunya.
L'exposició, amb disseny de l'arquitecte Lluís Pau, conté 800 obres d'art i de ciència. Alguns àmbits de la mostra es completen amb una instal·lació d'un artista contemporani, el treball del qual té relació amb la temàtica i el pensament que l'han originat.
Comissariat: Pilar Parcerisas
Estructurada en tretze àmbits temàtics encapçalats per les lletres de la paraula IL·LUMINACIONS(lletres que, alhora, invoquen cadascuna d'elles una expressió llatina), opta per un trajecte temàtic i no cronològic.
IMAGO MUNDI. L'herència simbòlica
LUX. Utopies i utopistes
LOCUS SOLUS. Llocs de l'esperit
UT PICTURA POESIS. Paisatge, ànima i natura
MATER CIVITAS. La ciutat com a matriu
INCIPIT TRAGOEDIA. Premonicions i crits de guerra
NATURA NATURATA. Maquinisme poètic i lúdic
AURAE. Paisatges metafísics
CREATIO MENTIS. El món de la ment
ITA EST. La vida imaginària de l'objecte
OPUS SCIENTIFICUM. Ciència i art
NUMEN. Mística contemporània
SINGULARIA. Identitat, transcultura i gènere
IMAGO MUNDI. L'herència simbòlica
Hi ha una Catalunya que invoca el mite, el meravellós i l'insòlit com a explicació global o imatge del món. Tot un imaginari simbòlic que, a la manera d'un inconscient col·lectiu, ha pres diferents formes en cada moment del temps: una tradició que entronca sagrat i profà, primitivisme pagà i iconografia religiosa, cabalística i cartografia, il·luminisme i alquímia, viatge i descoberta, premonicions tràgiques i dons de fe expressats en l'exvot. Poètica i art: de la simbòlica premedieval al contemporani visual. De Ramon Llull a Antoni Tàpies, d'Abraham Cresques a Joan Fontcuberta, d'Arnau de Vilanova a Francis Picabia.
LUX. Utopies i utopistes
Aquest capítol rastreja l'acció i les publicacions d'associacions i fraternitats d'activistes visionaris i ideòlegs d'un nou món. És innegable l'empremta del socialisme utòpic en l'Eixample de Barcelona d'Ildefons Cerdà, a qui no li va costar veure la ciutat futura amb la finalitat d'esponjar la demografia i implementar la vida dels qui l'habiten. Entre els utopistes, Narcís Monturiol, que inventà el submarí per millorar les condicions de vida dels coralers; Anselm Clavé, que uní música i consciència de classe, i Josep de Letamendi, metge que va voler fusionar racionalitat científica i vida. La Barcelona de la segona meitat del segle XIX va congregar totes les variants de l'utopisme: anarquisme, maçoneria, teosofia, feminisme, espiritisme, naturisme i altres sistemes societaris que treballaven per dur la utopia a l'ordre del possible.
LOCUS SOLUS. Llocs de l'esperit
Tenebristes, crepusculars, demoníacs i altres habitants de la foscor. La concepció del món com a misteri regeix l'ideal simbolista. Contra el positivisme i l'esperit científic modern, el gust simbolista proposa el cosmos com a misteri i la intuïció com a via d'accés a la veritat. Amb el modernisme, la Catalunya visionària toca sostre: l'art pacta amb la natura i el creador es postula com a mèdium. Un pacte de gran rèdit creatiu. Creixen així les narratives irreductibles i les invocacions pictòriques i fotogràfiques de l'alteritat anòmala. I juntament amb l'ideal simbolista, el visionari modern activa també els wagnerians perseguidors de la quimera de l'art total i la creació polimorfa.
En aquest deliri de la forma aplicada a la vida, Antoni Gaudí hi té un lloc destacat. Gaudí i la fèrtil via que la seva arquitectura orgànica va obrir en els seus contemporanis i en creadors posteriors com Salvador Dalí, el primer a recuperar-lo. Arquitectura i somni, morfologia i estructura, ciutat i natura, binomi múltiple que troba el seu paral·lel en el pensament orgànic de Francesc Pujols i en les morfologies gaudinianes d'escultors contemporanis.
UT PICTURA POESIS. Paisatge, ànima i natura
Montseny, Montserrat, Canigó, referents físics tangibles i topografies mítiques en la construcció de la identitat. El segle XIX s'enamora del paisatge i en fa un topos recurrent en la literatura i en la pintura. La sensibilitat de final de segle s'obsessiona amb les grutes, santuaris, llegendes, possessions, coves i llacs, i construeix una mítica nostàlgica d'una natura originària. Si la identitat moderna s'articula en el projecte social, també ho fa a partir d'un relat dels orígens i d'una mística de la pàtria.
Esotèric i ocultista, obscur i tel·lúric, el romàntic aposta pel drama de l'intangible. Visionari entre visionaris, el seu és un món de cims que parlen i veus que només els poetes transcriuen, Jacint Verdaguer el primer. En les valls tancades dels Pirineus i en les geografies convulses de l'Atlàntida, hi creix una nova idea de pàtria. I en la tradició de Verdaguer, Perejaume, Josep M. Xiró, Joaquim Mir o Nicolau Raurich.
MATER CIVITAS. La ciutat com a matriu
Civitas era la publicació de la Ciutat Jardí, societat fundada a Barcelona el 1912 per difondre la construcció cívica de la ciutat. I és que l'ideal de ciutat ha format part del projecte social modern d'una forma axial i vertebradora. Qui diu ciutat, diu civilitat, mare i matriu, comunitat, educació, salubritat. De com el substrat del pensament heterodox ha deixat com a herència diverses concepcions de la ciutat de Barcelona i del territori de Catalunya.
La Catalunya moderna s'ha articulat en bona part en l'argumentari de la ciutat possible. Un argumentari que ha estat molt més ampli i plural que la seva concreció física i real. Ciutat jardí, aspiració contrària a l'artifici; ciutat futura, predicció de la ciutat futurista i tecnològica d'avui; ciutat espectacle, teatralitzada i lluminosa; ciutat funcional, màquina d'habitar que potencia l'individu; ciutat ecològica, que projecta illes verdes; ciutat naïf, la de l'autoconstrucció instintiva, i la ciutat de les noves utopies, que cerca altres formes d'habitar en la ciutat global.
En aquest àmbit trobarem, entre d'altes, els noms de Josep Lluís Sert, els membres del GATPAC o Jordi Colomer.
INCIPIT TRAGOEDIA. Premonicions i crits de guerra
La iconografia de la guerra comença amb els fets d'octubre del 1934, l'any que André Masson s'instal·la a Tossa, on convoca Georges Bataille, Henry Michaux, Dora Maar i altres condensadors de l'imaginari contemporani del mal. La visió de Masson a la muntanya de Montserrat, recollida en el seu dietari, il·lustra la revista surrealista Minotaure. Bataille, al seu torn, recull l'estada a la Barcelona republicana en el text Le bleu du ciel (editat el 1957). És a Tossa on Masson i Bataille treballen el projecte Acéphale. Al 1934, Dalí inicia la sèrie de les seves premonicions de guerra: a més del quadre, els estudis preparatoris són d'una cruesa extrema. Hi ha un informal terrorífic, un imaginari propi del segle XX que a Catalunya, on es percebia com en cap altre lloc el clima de preguerra espanyol i europeu, es manifesta abans del 1936.
NATURA NATURATA. Maquinisme poètic i lúdic
L'audàcia de creure en el futur sovint ha suposat la fascinació per la màquina, una constant en l'imaginari futurista del segle XX. En el pas de la natura a la màquina, aquesta guanya vida pròpia i pren el lloc de la natura: món produït o criatura creada. I així, hi ha un maquinisme estètic i una avantguarda plàstica maquinista com un nou model de representació que vol desplaçar el vell patró naturalista. L'esperit dadà es projecta com una dimensió lúdica de l'art i la vida. La poesia experimenta amb el poder multiplicador de la paraula polimòrfica i el dèdal de l'alfabet. El joc s'obre com un espai nou de vertadera construcció mental. I l'artefacte virtual s'articula com una extensió infinita i borgiana de la ment, el coneixement i els sistemes de la informació.
Joaquim Torres-Garcia, Joan Salvat-Papasseit o Leandre Cristòfol són alguns dels il·luminats fascinats per les màquines.
AURAE. Paisatges metafísics
Per als grecs, a qui devem la paraula, l'aura era un aire o una brisa que envoltava els éssers vius. Un camp electromagnètic o de radiació invisible, en diríem avui. A Catalunya ha tingut una llarga i rica representació visual. El surrealisme s'hi va apropar amb les seves iconografies líquides i els escenaris onírics: Remedios Varo, Salvador Dalí, Joan Massanet... Altres van capturar-ne allò que té d'estructura: les roques metamòrfiques del cap de Creus fotografiades per Man Ray i objectualitzades per J. V. Foix en els seus poemes de pedra. Més endavant, i ja en el paradigma del conceptual, les aproximacions metafísiques a la idea de paisatge abasten la deconstrucció dels seus elements matèrics (Pere Noguera), lingüístics (Joan Brossa), simbòlics (Antoni Tàpies), cartogràfics (Àngels Ribé) i corporis o sensorials (Fina Miralles). Marcel Duchamp resolgué en el paratge de la cascada de les Escaules l'essència metafísica de l'obra Étant donnés, el seu darrer enigma.
CREATIO MENTIS. El món de la ment
Més enllà de la mateixa ortodòxia surrealista inspirada en Freud, els surrealistes van desplegar la paranoia i l'èxtasi, l'automatisme inconscient i les realitats associades, dobles imatges i visions hipganògiques, dibuixos a dues i tres mans, oracles visuals i somnis pintats. Amb creadors com Josep Maria de Sucre, que testimonien el dolor col·lectiu del segle XX, i amb grups com Dau al Set, que, a la dècada dels quaranta, en plena postguerra, indaguen en la nocturnitat onírica i la irreductible lògica oracular, s'arriba a la subjectivitat en estat pur. Els éssers invocadors i místics d'Antoni Tàpies, les figures metamòrfiques de Joan Ponç, l'alquímia secreta de Modest Cuixart i Juan Eduardo Cirlot en són paradigma. Un món d'oracles, somnis i mèdiums inspirat per la por, evocada per Perucho a les seves novel·les. L'instint creatiu dels anys setanta també navegà per vies mentals i psiquedèliques creadores de mons únics com el de Zush/Evru, mentre el Dr. Sarró, des de la pràctica clínica, potenciava en els seus malalts, i per la via de la imatge lliure, l'inconscient creador.
ITA EST. La vida imaginària de l'objecte
Així és!... diu el mag a l'objecte. A finals del XIX en deien física recreativa. Després, surrealisme. I més tard, poesia visual, poemes objecte i avantguarda conceptual. L'ús imaginari de l'objecte recull una llarga tradició de la cultura popular. Confrontar allò que és amb la pura possibilitat, l'objecte real amb el seu funcionament simbòlic, el quotidià amb la fantasia, el lúdic i el grotesc, l'irreverent i el fantasiós, la inventiva i la crítica... Que sigui, doncs!... I l'objecte és.
Només cal observar els senyals de botigues i d'oficis que omplien els carrers de les ciutats del país fins no fa gaire temps. Paraigües que prenien vida, animals humanitzats i objectes del cada dia convertits en éssers de gran inventiva. Joan Brossa, amb els seus poemes objecte, ha estat un gran mestre a recollir aquest gust popular per l'objecte animat i l'ànima de l'objecte. En l'estela oberta per Brossa, Jordi Pablo ha estat un dels artistes que ha unit l'ús quotidià de l'objecte i l'art conceptual.
OPUS SCIENTIFICUM. Ciència i art
Salvador Dalí va interessar-se per la ciència. Amic del matemàtic René Thom, creador de la moderna teoria de les catàstrofes, es va apassionar per la genètica, en concret per l'ADN i la seva estructura. Els assaigs científics de la seva biblioteca personal (més de cent) són plens d'anotacions i dibuixos reflectits en la seva pintura. Amic de Dalí i de Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu també va entendre que el relat de l'especialització que fragmenta i parcel·la la realitat és fals. Farmacèutic d'ofici, la seva teoria matemàtica de la història aplica la numerologia i les proporcions matemàtiques a un àmbit tan imprevisible com la història de les civilitzacions i la vida humana. El bioquímic lleidatà Joan Oró sovint ha citat Dalí en les seves intervencions públiques. Hi ha una mirada pròpiament científica? Són tan diferents l'alquímia medieval i les noves teories de l'atzar i el caos sorgides al segle XX? Dominar la matèria? Donar vida a una existència invisible? Ciència i art, un binomi indestriable.
NUMEN. Mística contemporània
La mística conté una estranya dialèctica: consisteix en un estat de carència que alhora és plenitud, actua per buidatge, però alhora és una via d'accés a noves realitats o nous estats. I així, el silenci místic esdevé un estat connector, un lloc de trànsit i de transformació.
La ciutat de Manresa es coneix al món per l'estada que va fer-hi Ignasi de Loiola al segle XVI, on va redactar el Llibre d'Exercicis Espirituals. Però Manresa es coneix, també, per l'acció que l'artista Joseph Beuys va dur a terme a la galeria Schmela de Düsseldorf l'any 1966: l'acció Manresa. Una acció en l'estela de l'art fluxus dels anys seixanta del segle XX, que mixturava música, performance i acció social. L'acció Manresa fusiona geografia, toponímia, espiritualitat, revulsiu d'energia renovadora i una opció estètica radical que uneix art i vida. El 4 de novembre de 1994, els dos artistes col·laboradors de Beuys l'any 1966, el compositor Henning Christiansen i l'escultor Björn Nörgaard, van ser convidats a fer-ne una ampliació in situ: l'acció Manresa Hauptbahnof (Manresa-Estació Central), que tornava a unir revolució espiritual i plàstica social.
SINGULARIA. Identitat, transcultura i gènere
En el món global, a l'Europa sense fronteres, bona part del pensament i l'art contemporanis s'han articulat com una reflexió sobre la identitat. Identitat i cos, identitat i gènere, identitat i lloc en el discurs, identitat i mestissatge, identitat i alteritat... És el múltiple singular o el singular identitari.
Antoni Miralda fa una aproximació d'ironia antropològica al discurs de la transcultura amb Honeymoon (1986-1992), on proposa un vincle entre dos monuments que són símbol de conquesta i llibertat, el de Colom a Barcelona i el de l'Estàtua de la Llibertat a Nova York.
Ben Vautier, des de la seva Internationale Ethniste llançada el 1969, no ha deixat de vindicar la revolució des de les cultures i llengües independents i minotàries de pobles sense estat.
Les dissidències de gènere s'han expressat sovint per la via del cos. Catalunya ha tingut una densa constel·lació d'artistes que han indagat en la representació del cos per denunciar els mecanismes de poder (Eulàlia), vincular-lo a la força tel·lúrica (Fina Miralles), sotmetre'l a la condició de la mirada (Eulàlia Valldosera) o empresonar-lo en el lloc de la paradoxa (Àngels Ribé).

Continguts relacionats
Reportatge exposició «Il·luminacions. Catalunya visionària»
L’exposició és un recorregut temàtic per les il·luminacions que han conformat la visió de la Catalunya moderna des de l’època de Ramon Llull fins avui. S’hi il·lustren a través de l’art que uneix pensament i creació; ...