Jean-Michel Bouhours. Un sortilegi fet de fotogrames

L'animació és potser la depuració màxima de les potències del cinema? Si parlem del treball de Jean-Michel Bouhours, la resposta és: sí. Les seves pel·lícules són un autèntic sortilegi, ja que gràcies a la combinatòria dels seus fotogrames, filmats un a un, aconsegueixen multiplicar les possibilitats de la imatge en moviment com si fossin pans i peixos. Les seves pel·lícules són esdeveniments cinètics que des de la vora del mar o d'un racó qualsevol, porten els nostres ulls a córrer inimaginables aventures perceptuals.

Jean-Michel Bouhours (que a més de cineasta és comissari, historiador de l'art i escriptor) va començar a mitjans dels anys setanta a construir pel·lícules fetes fotograma a fotograma. Va arribar a aquest mètode de treball perseguint la correspondència visual dels modes compositius de músics d'avantguarda com Steve Reich, Philip Glass, Terry Riley i La Monte Young, i on els fotogrames, segons les seves pròpies paraules, funcionen com notes musicals. Utilitzant així repeticions i progressions, elabora pel·lícules amb una intricada estructura en què cada combinació de fotogrames dona de si una imatge en moviment canviant. Cine postestructural, que intenta anar un pas més enllà de l'iniciat per Kubelka, Kren i Sharits.

Comencem amb dues pel·lícules inspirades en els models compositius «repetitius» de Steve Reich: Rythmes 76 (títol en homenatge al Rhythmus 21 de Hans Richter), feta a partir d'una fotografia fixa de les vistes des de la seva finestra, i Je ne le répéterai pas, una reelaboració de la seqüència principal de la seva parpellejant pel·lícula del 1976 Chronoma, feta amb fotografies d'una càmera motoritzada d'una torre elèctrica d'alt voltatge. Chantilly*, feta amb Patrick Delabre, multiplica les variables de la combinatòria gràcies a una pantalla dividida primer en nou parts, i després en setze, en un gest de complicitat amb la història de l'abstracció: «Sembla que Vassili Kandinsky, Paul Klee o Augusto Giacometti hagin estat convocats dins d'una quadrícula mondrianesca» (Bouhours dixit).

La increïble Chronographies fa servir una sèrie de fotografies d'un paisatge nevat i d'una cantonada de carrer, per crear una pel·lícula on sembla que llisquem a tota velocitat per un pendent alpí. Intercalant les mateixes fotografies, les seves versions acolorides i pintures amb variacions cromàtiques de cada quadre, aquest moviment infinit cobra vida. Tant Vagues a Collioure com L’Air, presenten seqüències d'acció real, que després estan «tallades» amb pintura. En el cas de la primera, entren en joc fotogrames detinguts, dibuixos, pintures i collages, en una pel·lícula que es banya a la vora del mar fent al·lusió als cubistes i a Matisse. A L’Air, uns joncs moguts per la brisa s'alternen amb ràpides seqüències de pintures de colors vius i motius abstractes, creant efectes visuals insòlits.

Rythmes 76, 1976, súper-8 a digital, sense so, 18’; Je ne le répéterai pas - Chronoma version courte, 1996, 16 mm, 10’; Chantilly, Jean-Michel Bouhours i Patrick Delabre, 1976, 16 mm, sense so, 13’; Chronographies, 1982, 16 mm, sense so, 17’; Vagues à Collioure, 1991, 16 mm, 6’; L'Air, 2019-2020, digital, VOSC, 3’

*Una nova versió digital d'aquesta pel·lícula es projectarà en loop de dijous 20 a diumenge 23 a l'Arxiu Xcèntric: Chantilly revisited, 2020, digital, composició vocal de Gustavo Giménez