Activitat

David Rieff i Rafael Vilasanjuan

A la primeria dels noranta, mentre a Occident ens felicitàvem per la caiguda del comunisme i l'imperi soviètic, l'estructura de seguretat que va ajudar que tot això s'esdevingués es va començar a ensorrar. La força que va evitar el desastre d'un enfrontament nuclear entre els dos grans blocs va ser incapaç de frenar un altre tipus de conflictes més convencionals i en què estaven en risc un bon nombre de vides humanes.

Des de llavors, les intervencions d'exèrcits occidentals s'han anat succeint i el paper d'Occident en la seguretat mundial, des de Somàlia fins a l'Iraq, passant per Bòsnia i Hercegovina, Txetxènia, Kosovo, Sierra Leone, el Congo o l'Afganistan, ha anat modelant progressivament el discurs d'intervencions humanitàries, per tal com s'ha passat de la vella doctrina d'ingerència a la de les guerres justes, per acabar en el concepte més sofisticat d'una guerra preventiva contra el terror. I tot en funció d'un bé major.

En resum, ens enfrontem a una nova doctrina moral universal que mobilitza els seus recursos per millorar, pretesament, la condició humana universal, en alguns casos sota la intervenció de l'ONU, en d'altres, sota la bandera de l'OTAN i finalment en coalicions agrupades sota el lideratge dels EUA. Però, fins a quin punt la proliferació de les anomenades guerres justes i l'entusiasme per valors ètics, democràtics i humanitaris ha beneficiat les poblacions exposades a una violència i un sofriment massiu?

El testimoni de David Rieff, que ha escrit sobre catàstrofes humanes durant tots aquests anys, fa palesa la hipocresia de les intervencions, la manipulació dels organismes internacionals i la trampa de l'ajuda que no deixa de ser, tot sovint, la millor excusa per alleujar el sofriment de les nostres consciències davant de la realitat de les víctimes.

David Rieff opina per la CNN sobre la detenció de Radovan Karadzic, 2008.