Algunes impressions de la «Trobada sobre xarxes socials als museus i centres d’art contemporani» al MUSAC

És dilluns 4 d’abril, començo a escriure un resum de la Trobada sobre xarxes socials als museus i centres d’art contemporani al Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León –MUSAC i l’etiqueta de l’esdeveniment, #cmuseos, encara treu fum. Al grup de Linkedin creat amb motiu de la jornada el debat encara continua molt viu i els membres es pregunten quina continuïtat donar als temes i les preocupacions que van sorgir durant la trobada de l’1 d’abril a Lleó. Són signes que hi ha una sector professional –majoritàriament femení en el camp de la cultura–  format per gestores culturals, periodistes, bibliotecàries, documentalistes, responsables de webs de museus, consultores independents etc., que busca respostes als canvis que hi ha hagut en la cultura arran de l’explosió del web social. Hi ha qui etiqueta com a «community managers» aquest col·lectiu que treballa amb eines 2.0 i que aprèn, a base de tuits i retuits, com funcionen.

MUSAC - León - Foto: Lucía Calvo

Estan les institucions culturals fent servir correctament els serveis o plataformes 2.0? Interactuen amb les comunitats d’usuaris, artistes o públics a la xarxa? S’adapten les organitzacions al canvi cultural que suposa la comunicació i el treball en xarxa? La resposta a aquestes preguntes va anar sortint a les intervencions del matí, la del formador i consultor Javier Leiva i la del fundador de Dosdoce Javier Celaya,  i també a la taula rodona de la tarda, on vaig participar en nom del CCCB juntament amb Nerea García (Medialab Prado), Conxa Rodà (Museu Picasso), Pilar Gonzalo (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía),  Paula Álvarez (Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León –MUSAC).

He intentat resumir algunes de les impressions de la trobada fent servir el sempre útil recurs de les Q de l’àmbit periodístic.

• QUÈ? Què som els centres culturals o els museus a les xarxes socials? Javier Leiva ho va dir ben clar: «Hem de ser nosaltres mateixos, ser honestos i conscients que no podem agradar a tothom». Aquesta afirmació, que pot semblar òbvia, esdevé clau en un món on es tendeix a donar més importància a l’aparença o al que dius que al que realment ets. Les paraules de Leiva també impliquen l’acceptació de la crítica externa, un exercici que sovint costa de fer.

Javier Celaya («A Internet no es fracassa, s’aprèn dels errors») va aconsellar als museus que encara no s’han estrenat al web social que pensin bé per què volen tenir una identitat: «Ha de ser una decisió estratègica, que no sols ens permeti ocupar un espai mediàtic –com ja fem en el món analògic–, sinó que serveixi per crear una comunitat al voltant de la nostra entitat», va dir Celaya.

• QUI? Aquest potser fou un dels punts que més debat generà entre els assistents. Qui ha d’encarregar-se de crear comunitat al voltant d’una institució? Els anomenats «community managers» o ha de una responsabilitat d’equip? Curiosament, tant Javier Leiva com Javier Celaya van fer servir en les seves presentacions divertides imatges de superherois per il·lustrar la figura del «community manager» i van insistir que és cosa de tots (no del becari, no del que sap d’Internet).


El "community management", cosa de tots, segons la imatge de la presentació de J.Leiva Foto: Lucia Calvo

En el debat de la tarda, es va parlar que hi ha una sèrie d’aptituds i habilitats comunicatives que és evident que avui dia està desenvolupant un determinat tipus de professional (la majoria, gent que pertany a departaments de premsa o de comunicació). Tot i això, tal com explica Conxa Rodà del Museu Picasso en la seva crònica, el canvi organitzatiu és decisiu: «No es pot fer 2.0 amb mentalitat 1.0». Com que aquest canvi es preveu costós –alguns assistents entre el públic van destacar les dificultats que tenen per saber què fan la resta dels seus companys de feina–, és important que la figura de «community manager» tingui el suport de l’organització –especialment en el cas que sigui un becari, tal com va reivindicar Conxa Rodà–,  i que sàpiga molt bé quins criteris ha de seguir. D’aquí la importància de l’elaboració de guies o pautes 2.0 en organitzacions.

• COM? «Facebook és una de les eines més irrellevants per als museus», va dir Javier Celaya. El consultor va suggerir que si hem de donar-nos d’alta en eines 2.0 per generar soroll, val més que no ho fem. Facebook i Twitter són les plataformes estrella, però, per triar on hem de ser, ens hem de plantejar primer quin és l’objectiu del nostre projecte i a qui ens volem adreçar. Potser la resposta a aquestes preguntes passa per l’ús d’eines menys populars però no per això menys efectives: wikis, blocs o eines que ja fan servir comunitats d’usuaris afins al nostre projecte.

• PER QUÈ? A l’hora de justificar per què som a les xarxes socials, normalment recorrem a l’estadística. Gràcies al Déu Google, d’eines de monitorització n’hi ha moltes i molt variades. Javier Celaya va aportar-ne algunes en la seva presentació així com el tuitaire lleonès Minipunk a la seva improvisada intervenció en la jornada.  Mesurar quantitativament el nostre impacte i visibilitat a les xarxes justifica la nostra presència? Potser una de les (auto)crítiques que hauríem de fer-nos és si estem valorant qualitativament la comunicació en xarxa –i no solament les xarxes socials– de les nostres organitzacions. Què importa tenir molts seguidors a Facebook o Twitter si no els coneixem o si no sabem com poden contribuir/col·laborar en el nostre projecte

En aquest sentit, em sembla molt interessant l’aportació que Nina K. Simon fa al seu llibre The Participatory Museum. Abans de llençar-nos a la piscina de la participació, hem de pensar bé per què la volem. Ella proposa diferents models, en funció de la relació que s’estableix entre la institució i el públic. De l’unidireccional tuit «Hola, què tal? Al meu museu fem això» als projectes de co-creació o col·laboració directa amb usuaris hi ha un abisme

De les 5Q de l’àmbit periodístic faltaria el QUAN, que, al meu parer, hauria de decidir cada institució quan s’hagi respost la resta de preguntes.

Agraeixo a l’organització de la trobada del MUSAC l’experiència professional i personal que em van fer viure i celebro l’èxit de trobades com aquesta (auditori ple, 600 connexions per streaming i un intens debat a Twitter #cmuseos que @culturpunk ha recollit en un document).

………………….

Tots els materials i vídeos de la jornada

Presentació de Javier Leiva

Prestentació de Javier Celaya

Sessió I+C+i «Institucions Culturals 2.0?» amb materials i vídeos d’una jornada semblant que es va celebrar al CCCB a l’abril del 2010.

Cròniques: Cultura Tic / Museu Picasso /Ileon / Sedic Blog

Si publiqueu alguna crònica sobre la jornada, aviseu-nos i l’afegirem al post.