La trinitat emergent

La conferència d’Ele Carpenter en l’última sessió de I+C+i ha resultat una inesperada síntesi de les principals línies de treball dels últims mesos, i permet definir amb claredat tres vectors clau de la transformació cultural en la qual estem immersos. La trinitat emergent no és misteriosa, ni pressuposa una revelació divina: obeeïx a una praxi que està afectant a tots els agents culturals i que implica un canvi progressiu en l’enfocament conceptual de gèneres i formats, metodologies de treball, processos de representació i estils de producció i post-producció. Carpenter va xifrar la seva anàlisi en el gènere exposició, però bé podria fer-se extensiu a totes les pràctiques culturals.

La nova trinitat posseeïx tres àmbits entrellaçats que permeten definir amb certa simplicitat l’horitzó que es desplega una nova cultura.

  1. La influència de les tecnologies digitals colaboratives i la Filosofia 2.0, estan replantejant els processos de concepció, producció, representació i arxiu de les activitats culturals.
  2. La progressiva virtualització dels centres i museus és un procés imparable que implica una profunda reflexió sobre multiplataformes, convergència multimèdia, exposicions virtuals i meta-exposicions.
  3. Torna la materialitat, la reivindicació dels processos artesanals, una nova presencialitat i tots els efectes i paradoxes resultants del vector post-digital.

La trinitat emergent pot formular-se de múltiples maneres i no obeeïx a cap regla especifica, però sí permet comprendre millor com la unitat entre allò físic i allò virtual comença a ser indissoluble i per què la gran demanda de participació pot convertir-se en un procés col·lectiu que va de la contribució a la co-creació. Cadascun dels estadis o vectors de la nova trinitat cultural pot conduir a les discussions més bizantines, però a la vegada és una activació radical d’un procés de canvi que no ha fet més que començar. En aquest nou context, complex, obert i mutant, la conciliació hauria de reemplaçar als concilis, la interdependència a les autarquies, i el fluir acte-organitzat a tots els dogmes excloents. No és necessària la fe, n’hi ha prou amb el sentiment que entre tots- cadascú en el seu estil, coneixement i velocitat- estem generant un canvi de paradigma.

Vegeu comentaris2

  • Ramon Sangüesa | 11 juny 2010

  • Juan | 22 juny 2010

Deixa un comentari