Ves al contingut principal

Exposició

Occident vist des d’Orient

Occident vist des d'Orient és una exposició sobre com hem estat i som vistos els Occidentals -els europeus en particular- per part de l'Orient islàmic.

En la preparació de l'exposició s'ha vist, des d'un bon inici, que històricament els orientals s'han fixat molt menys en els europeus del que nosaltres ho hem fet en ells. Si l'orientalisme és una tradició cultural a Occident, Occident és un objecte rar en la creativitat de les cultures orientals.

El recorregut de la mostra permet observar que l'Islam ha estat dividit en la seva manera de veure Occident, a la vegada que subratlla com les diferents mirades i actituds han conviscut simultàniament al llarg de la història. El conflicte, la solidaritat, l'intercanvi, la fascinació... no s'alternen en el temps, sinó que coincideixen.

Per entendre millor aquesta visió complexa, l'exposició presenta set seqüències diferents i un total de 215 obres. Cada seqüència o apartat de l'exposició confronta la mirada del passat (segles xii al xix ) amb la del present. Miniatures, manuscrits, mapes, pintures i fotografies il·lustren com l'Islam ha vist Europa al llarg dels segles. Juntament amb aquestes obres i documents, imatges d'altres llenguatges artístics ofereixen la clau contemporània de la qüestió. Per aquest motiu, el CCCB ha convidat una sèrie d'artistes i intel·lectuals d'aquests països a donar la seva visió d'Occident.

Les veus contemporànies es recullen, d'una banda, en l'obra de nou artistes plàstics (Marjane Satrapi, Zoulikha Bouabdellah, Mohamed el Baz, Shadi Ghadirian, Jellel Gasteli, Bouchra Khalili, Hassan Musa, Khosrow Hassanzadeh, Touhami Ennadre) els quals s'ha convidat a donar la seva visió d'Occident. De l'altra, s'ha enregistrat el testimoni de cinc escriptors: Houda Barakât, Nilufer Gölë, Sorour Kasmaï, Daryush Shayegan i Salah Stétié. Les entrevistes resultants es projectaran a les sales i, juntament amb les obres dels artistes abans esmentats, constitueixen un material inèdit de gran interès per a la reflexió que el CCCB vol presentar.

Comissariat: Abdelwahab Meddeb

1. Al-Idrîsî, una descripció d'Europa
El punt de partida de l'exposició és el mapa que va realitzar el geògraf àrab al-Idrîsî quan estava al servei del rei cristià, el normand Roger II de Sicília (1105-1154). Per encàrrec del seu reial protector, al-Idrîsî va escriure el llibre Divertiment per als qui desitgen recórrer les diferents parts del món amb el que la descripció sistemàtica d'Europa s'incorpora a l'àmbit del saber en llengua àrab. La descripció comença pels territoris que avui corresponen a Itàlia i Espanya i arriba fins a Anglaterra, Dinamarca, Suècia, Noruega, Polònia i Rússia, passant per Bretanya, França, Flandes, Alemanya, Bohèmia, Hongria, Saxònia i els Balcans.

Hem demanat a l'artista d'origen iranià Marjane Satrapi que respongués a aquesta seqüència amb una obra original pintada in situ.

2. Ibn al-Munqidh, entre la gihad i les croades
Hem escollit el sirià Usâma Ibn al-Munqidh (1095-1188) per representar la mirada islàmica sobre les croades. Es tracta d'un musulmà il·lustrat, que va tenir una participació imparcial i que comparteix l'esperit cavalleresc practicat tant a Occident com a Orient. En cert moment, Usâma parla de l'Altre occidental com d'un enemic a qui es pot concedir l'amistat.

Hem demanat a la videoartista d'origen algerià Zoulikha Bouabdellah que respongués a la figura d'Ibn al-Munqîdh rodant a les restes del seu castell familiar, una fortalesa construïda a Shaizar, al nord de Síria.

3. La diversitat en la semblança
L'Alcorà conté elements de la Bíblia i de la literatura jueva aliena a la Bíblia, a més d'alguns episodis extrets dels Evangelis i dels Apòcrifs. La iconografia religiosa de l'islam s'inspira precisament en aquests episodis.

Sens dubte, la convivència amb els cristians es troba a l'origen d'aquesta tradició pictòrica. El veïnatge cristià va ser un estímul que va incitar els pintors musulmans a posar en imatges la vida del seu profeta, malgrat la iconofòbia que els atribueix la tradició i que es manifesta en l'aniconisme del temple musulmà.

Per acompanyar aquesta seqüència hem demanat a l'artista plàstic d'origen marroquí Mohamed El Baz que realitzés una instal·lació inspirada en el sacrifici d'Abraham i en les seves repercussions actuals.

4. Pintar l'Occident
La pintura ha tingut un paper capital en aquesta relació de reconeixement entre Europa i l'Islam. Així, la pintura islàmica testimonia, de múltiples maneres i ja des del segle XV, el coneixement d'Occident.

Hem encarregat a la fotògrafa iraniana Shadi Ghadirian una obra que, partint de Teheran, expressés la seva representació de l'Altre occidental.

5. El desig d'occidentalització
La fascinació de l'Islam per Europa coincideix amb l'impacte de la Revolució Industrial i tot el que ella arrossega.

A l'Islam va sorgir un important debat sobre la manera de dur a terme l'adaptació a les noves condicions materials tot restant fidel a la pròpia herència. El procés d'occidentalització comença així, per la voluntat de conèixer o d'assimilar els modes europeus i les raons filosòfiques, polítiques i morals que han conduït a la seva emergència.

Europa va constituir un tema de debat per a tot l'Islam des del segle XIX. El debat va créixer en intensitat quan l'hegemonia del Vell Continent va començar a posar en perill la territorialitat islàmica mitjançant el fenomen colonial. I és en nom dels principis democràtics i de la Il·lustració com els reformistes «occidentalistes» musulmans decideixen lluitar contra el despotisme local i la dominació occidental.

5.1 - La fotografia i els reis
L'emir Abd el-Kader, El soldà otomà Abdülhamid II, L'emperador Meiji, L'emperador Pere II de Brasil.
És coneguda la fascinació per la fotografia que van experimentar alguns monarques des d'abans del darrer quart del segle XIX. La qüestió de la imatge i del retrat oficial de quatre sobirans no europeus ens permetrà apreciar un complex espectre de reaccions, que va des de la simple atracció per la novetat tècnica -el domini de la qual simbolitzava l'adhesió a la modernitat- fins al debat amb implicacions polítiques i teològiques al voltant de la imatge i la seva sacralització.

5.2 - La modernització de les societats islàmiques
Totes aquestes transformacions són documentades per la nova tècnica fotogràfica. En el procés d'occidentalització dirigit com una política d'Estat, a vegades patit i a vegades assumit, podem destacar també l'emergència d'una nova figura d'artista que adopta les tècniques i els esquemes de les arts visuals europees per donar testimoni, mitjançant la fotografia o la pintura de cavallet, de l'estat de la seva societat entre les transformacions que li són contemporànies o la permanència dels ritus tradicionals.

5.3 - El viatge a Occident
A partir de la dècada de 1830, el viatge a Europa esdevé una fase obligatòria per al polític reformista, per a l'il·lustrat partidari de la modernitat, per al teòleg reformador i per a l'estudiant en cerca de saber. Un dels elements que impressiona més els viatgers orientals és la llibertat de què gaudeixen les dones. Els costa imaginar la figura femenina dotada d'autonomia, a causa del grau de reclusió i de desigualtat a què la dona es veu sotmesa en la tradició islàmica.

Hem demanat a la videoartista marroquina Bouchra Khalili que ens oferís una rèplica sobre el tabú de l'amor a l'estranger tal com pot allotjar-se en el cor d'una dona d'origen islàmic.

6. De l'amor a la crispació
L'occidentofília s'ha expressat a través de l'amor a l'art occidental dels col·leccionistes d'origen islàmic. A l'inici de la dècada de 1930, el president del Senat egipci Mahmut Khalil va reunir una col·lecció d'art europeu del segle XIX amb obres mestres de Delacroix, Fromentin, Millet, Degas, Manet, Monet, Sisley, Pissarro, Renoir, Van Gogh, Gauguin o Rodin, entre d'altres.

Per altra banda, el 1974 i per iniciativa de l'emperadriu Farah Dibah, es va crear el Museu d'Art Contemporani de Teheran, amb obres emblemàtiques de diferents tendències artístiques europees i nord-americanes del segle XX (de Max Ernst a Andy Warhol, passant per Pollock i Tàpies). Després de la revolució de Khomeyni, amb el govern de la República Islàmica la col·lecció ha quedat enterrada als dipòsits.

7. La guerra d'imatges
Al final de la dècada de 1920, l'antioccidentalisme radical va ser teoritzat i incorporat a l'espai del discurs polític per mitjà de la ideologia de combat dels Germans Musulmans. En aquesta mateixa època d'entreguerres, els partidaris de l'adaptació i la imitació del model occidental van anar refinant les seves reivindicacions. De llavors ençà, la història dels països islàmics ha estat marcada per la línia divisòria que separa les tendències occidentòfiles de les occidentòfobes. L'antagonisme s'ha intensificat en els darrers decennis amb les noves tecnologies de la comunicació (televisió per satèl·lit, Internet...). És en aquest moment quan neix la guerra d'imatges entre Orient i Occident.

La filmació de la destrucció dels budes de Bamian per part dels talibans i d'al-Qaeda (març 2001) o les imatges de la destrucció de les torres de Nova York, demostra que la guerra d'imatges s'inclou clarament en l'estratègia dels terroristes antioccidentalistes. Però convé recordar que la guerra d'imatges no s'ha produït únicament entre els terroristes islamistes i Occident, sinó també entre dos camps irreconciliables a l'interior de l'Islam, dividits en la seva manera de veure Occident com a problema del pensament i del ser.

Les obres de quatre artistes d'origens molt diversos -Hassan Musa, Khosrow Hassanzadeh, Samira Mahkmalbaf i Touhami Ennadre- s'encaren i responen amb diferents accents i matisos a aquest conflicte.

Activitats passades

L’islam europeu

Produeix

Col·labora