Ves al contingut principal

Exposició

Local, local!

La ciutat que ve

Ara fa trenta anys es van constituir els ajuntaments democràtics després del llarg període dictatorial. Al llarg d’aquestes tres dècades, les ciutats i el territori han viscut una sèrie de canvis profunds: transformacions que s’han esdevingut pels processos de creixement, per l’impacte de la globalització i per l’acceleració dels avenços tecnològics.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Diputació de Barcelona presenten l’exposició Local, local! La ciutat que ve amb la finalitat de mostrar una diagnosi de com han canviat les nostres ciutats, així com una aproximació a la ciutat del futur.

A través d’una proposta museogràfica sintètica i clarificadora sustentada en muntatges audiovisuals i report€atges fotogràfics, la mostra es fonamenta en un treball previ d’investigació dirigit pel geògraf Francesc Muñoz, comissari de la mostra.

 

Video de presentación

Entrevista a Francesc Muñoz, comissari de "Local, local!"

 

Introducció

Les ciutats han canviat. Ho ha fet la seva aparença i també la forma en què són habitades per les persones però, per sobre de tot:

Les ciutats han esdevingut el lloc privilegiat on l’univers del global es troba amb la realitat dels llocs.

Després de trenta anys parlant de globalització urbana i de fluxos planetaris, d’utopies tecnològiques i d’homogeneïtzació mundial, resulta que el que la ciutat ens mostra, en realitat, és la combinació d’aquestes qualitats amb la presència, ubiqua i continua, del pòsit del lloc.

La ciutat que ve no és global, com potser vàrem arribar a pensar... la ciutat que ve és local. Potser més local que mai.


Conceptes al voltant de global / local:

Aquest diàleg no exempt de friccions entre el global i el local, entre la ciutat post-it i la ciutat pòsit, es fa especialment evident en tres aspectes definitoris del món urbà del moment actual:

o Les formes que pren la ciutat en el territori.


o L’arribada de la societat de la informació.


o La gestació de nous imaginaris i noves convivències.


Aquest diàleg es presenta també en la forma de tres tensions que expliquen com han canviat les ciutats durant els últims trenta anys i que conviden a pensar com és la ciutat que ve i que, de fet, són les tres tensions de les quals depèn el futur de la ciutat.

o Compacte / dispers


o Públic / privat


o Interior /exterior


Segons com se les resolgui en el decurs de les properes dècades, tindrem ciutats més complexes i diverses, o ciutats més simplificades i uniformes; habitarem ciutats que ens continuïn interpel·lant com a individus i ens suggereixin així noves preguntes, o ciutats on no tindrem la temptació de preguntar.

Comissariat: Francesc Muñoz

 

LES FORMES DE LA CIUTAT

Compacte/dispers

El creixement de la urbanització ha fet que les antigues ciutats, físicament acotades en el territori, legalment limitades en la seva extensió i clarament identificables com a excepcions en un paisatge sense urbanitzar, s’hagin multiplicat sobre un espai que ja ha esdevingut metropolità. Aquesta urbanització del territori ha tingut conseqüències ambientals importants, com el malbaratament de recursos naturals (el sòl o l’aigua), o l’augment dels impactes que representa el creixement urbà (el consum d’energia o la pèrdua de biodiversitat).

La urbanització dispersa, però, hi ha afegit la necessitat de desplaçar-se cada vegada més lluny per portar a terme les activitats quotidianes. Viure, treballar, accedir a serveis o gaudir del temps d’oci significa, per a una gran part de la població, una dependència absoluta de l’automòbil com a mitjà de transport privilegiat per un territori esmicolat i en molts aspectes insostenible.

 


Públic/privat

Els espais públics han experimentat canvis radicals no únicament en la forma com se’ls projecta o se’ls dissenya sinó també, sobretot, quan s’observa com són utilitzats per les poblacions urbanes.

Nous usos i usuaris mostren així la natura canviant de l’espai públic com a espai ciutadà i marc de relacions socials.

Al mateix temps, la importància creixent de l’economia del temps lliure ha alimentat l’orientació de les ciutats vers l’oci i el consum fins al punt de transformar àrees urbanes concretes –com passa amb els centres històrics– en veritables contenidors d’un lleure lligat molt més a la visita i al consum que a l’habitació i l’estada. Els espais públics són, en conseqüència, freqüentats per poblacions diferents segons el moment del dia o el dia de la setmana i aquest ús ‘flotant’ i ocasional conviu amb el més tradicional i permanent.


Interior/exterior

En unes ciutats on cada vegada més persones ni treballen ni consumeixen al lloc on viuen, la mobilitat entre llocs creix i inspira mapes mentals del territori que depassen els límits del propi barri i la pròpia ciutat: una cartografia, individual i col·lectiva, feta de polígons industrials, parcs d’oficines o cinemes multisala d’altres municipis on es troben els llocs de treball o les àrees d’esbarjo.

Els accessos per autopista, els peatges, les entrades i sortides de la ciutat en les hores punta, recorden així les antigues muralles que separaven la ciutat intramurs del món exterior. Una separació de l’espai habitat que es fa igualment evident a la ciutat de baixa densitat, on les cases unifamiliars, amb les seves piscines privades i jardins interiors, estableixen amb la mateixa claredat on comença i on acaba l’espai públic.



LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

Compacte/dispers

Des de la dècada del 1980, la disponibilitat de tecnologies de telecomunicació i el progressiu abaratiment de l’ordinador personal van portar a imaginar un futur en què els treballadors no s’haurien de moure de casa per anar a la feina. Les dades actuals de mobilitat mostren, en canvi, tot el contrari. En realitat, és la mateixa tecnologia digital la que –en lloc de fer possible el somni de la mobilitat zero–, gràcies al telèfon mòbil ens ofereix la possibilitat i, sobretot, la facilitat d’interactuar econòmicament i socialment mentre ens desplacem.

Assistim així a la dissolució de l’antic ‘lloc de treball’, que es multiplica en una gran varietat de llocs on és possible treballar gràcies a tota una infraestructura digital que també utilitzem habitualment quan consumim, fem servir caixers automàtics o paguem zones de pàrquing.

Aquest entramat d’elements i sistemes digitals constitueix l’arquitectura física del que anomenem ciberespai.

 

Públic/privat

Si bé la sociabilitat urbana es construeix a partir d’interaccions de caràcter tant presencial com virtual, les relacions establertes per mitjans digitals es construeixen majoritàriament en l’àmbit privat.

Així, l’ús de la telecomunicació significa la privatització d’una sèrie de situacions que fins ara podien tenir lloc únicament en l’arena pública.

En sentit contrari, la privacitat també esdevé un concepte en crisi: d’una banda, existeix una nova ‘intimitat pública’, perquè sovint sobreexposem la intimitat als ulls i les orelles dels altres quan fem ús del telèfon mòbil en públic o de les xarxes socials digitals. De l’altra, si be és certa la preocupació per la manera com la gestió dels bancs de dades digitals permet accedir a informació pròpia de l’àmbit privat, la més que assumida convivència amb dispositius que exploren àmbits de la nostra privacitat fa pensar en un estil de vida construït, precisament, sobre un consum gens obligat de seguretat (‘lock living’).

Interior/exterior

La popularització de la tecnologia digital no només ha disseminat físicament la presència de dispositius tecnològics als espais urbans –les pantalles de publicitat, els sensors que gestionen el trànsit urbà, o les càmeres de vigilància a l’espai públic– sinó que la utilització d’instruments com el telèfon mòbil o els videojocs de butxaca permet una portabilitat de la tecnologia ampliada fins i tot a grups de població cada vegada més jove.

La visió que teníem de la tecnologia digital, concentrada en alguns interiors privilegiats –els edificis intel·ligents dels centres financers o els parcs de recerca–, i associada a un perfil d’usuari exclusiu, contrasta amb la realitat de la seva presència contínua en qualsevol moment i en qualsevol lloc de la ciutat.

Aquesta vivència quotidiana i banal de la tecnologia digital no només es mostra en el temps viscut als interiors (laborals o domèstics) sinó que també s’expressa en tota la seva magnitud a l’espai urbà exterior.



NOUS IMAGINARIS, NOVES CONVIVÈNCIES

Compacte/dispers


El barri és el lloc de la convivència, on les xarxes de relació donen forma als sentiments de pertinença. Aquesta capacitat identificadora del barri s’ha vist sacsejada, però, per dos grans processos: d’una banda, la immigració procedent d’altres països fa evident un contingut transnacional abans poc imaginable i uns vincles entre territoris llunyans o cultures diferents que representen la globalització urbana fins i tot potser millor que les icones de l’arquitectura internacional; d’una altra, la identificació com a habitant d’un lloc conviu amb l’experiència dels ‘territoriants’ (habitants del territori) que fan ús de fragments de diferents ciutats per a diferents propòsits i multipliquen el seu espai de vida com si fos un collage fet de retalls de barris i paisatges diversos.

Públic/privat


Les imatges de la globalització i les més pròpies del lloc ja es mostren per igual en el paisatge urbà i configuren un imaginari col·lectiu híbrid: el compartit pels habitants, que es fixa als llocs simbòlics de la ciutat i a les tradicions i conviu així amb les imatges de llocs especialitzats, orientats vers el consum, la mobilitat o el turisme, com ara aeroports i àrees comercials de franquícia. Aquesta tensió entre el temps privat que representen aquests nous escenaris i el temps públic, tradicionalment visible en moments de caràcter col·lectiu, suposa una privatització del temps urbà que explica en gran mesura tant la crisi de les formes clàssiques d’associació i participació com l’aparició de formes noves. Així, la capacitat d’accés i enviament massiu d’informació que representa l’ús del correu electrònic, dels SMS, de les pàgines web o dels blogs, introdueix la viralitat en l’exercici de la ciutadania. Sorprèn, en aquest sentit, la rapidesa amb la qual s’organitzen protestes urbanes o la celeritat amb què es creen estats d’opinió.

És una ‘ciutadania viral’, que no neix a l’àgora pública sinó a l’àmbit privat, i que no requereix de la trobada presencial o l’assemblea de barri.

Interior/exterior

La globalització urbana ha fet de les ciutats miralls i aparadors del cosmopolitisme. La presència de cultures diferents a l’espai urbà, però, no garanteix necessàriament, per si sola, la gestació d’un gresol divers i en convivència sinó que, més aviat, mostra tot el contrari: l’excepcionalitat cultural.

La ciutat es mostra així com una suma d’estats d’excepció (culturals), amb fronteres invisibles i límits entre barris que alimenten un nou imaginari urbà esquarterat i en les quals destaquen punts d’entrada i de sortida, llocs de transició o de peatge simbòlic que, a la manera de check points culturals, configuren la cartografia de l’exclusió. Mentre la comercialització de la cultura fa populars i consumibles les samoses, les danses del ventre o les amanides tabule, apareixen nous conflictes urbans associats a l’arrel d’aquestes diferències culturals: localitzar espais de culte religiós o evitar l’enquistament de clixés associats a determinats barris són necessitats noves que reflecteixen la progressiva fragmentació de l’imaginari i de la ciutadania.

Gestionar, més que resoldre, aquests conflictes obliga a reclamar uns imaginaris urbans més oberts i sense patent d’exclusivitat.



SERVIDOR DE POLÍTIQUES URBANES LOCALS


Durant els últims trenta anys, les nostres viles i ciutats han experimentat transformacions tan importants que no han afectat únicament la seva economia o les seves formes de creixement sinó que també s’han fet visibles en el seu paisatge, en les formes de la sociabilitat i, en definitiva, en la manera que tenim d’habitar l’espai urbà en la nostra vida quotidiana. Es tracta de canvis que han representat reptes importants per a les polítiques locals, perquè és a l’espai de la política municipal on les noves situacions s’han mostrat amb més força i relleu. En alguns casos, l’acció dels ajuntaments democràtics s’ha pogut adaptar a les noves realitats: s’ha regenerat la ciutat i promogut l’espai públic ciutadà; s’han aprofitat les noves tecnologies, que han millorat la qualitat de l’espai urbà o l’educació; i s’han impulsat projectes de cohesió social en un context de convivència certament fragmentada. En altres casos, les polítiques urbanes locals encara estant responent a escenaris nous, com ara la urbanització dispersa o la necessitat de formes de govern metropolità en les quals la cooperació entre municipis i l’escala supramunicipal de la gestió urbana siguin llocs comuns.

Les ciutats seguiran canviant en el futur tant o més del que ho han fet en els últims trenta anys, però el lideratge democràtic i la participació de la societat civil poden assegurar que l’espai ciutadà continuï sent el millor lloc de trobada possible en un món de vegades global, de vegades local però, en tot cas, definitivament urbà.

Continguts relacionats

Entrevista a Francesc Muñoz

comissari de l'exposició «Local, local! La ciutat que ve»

Local, local! La ciutat que ve

Exposició

Activitats passades

Taula rodona "La ciutat que ve: futurs en qüestió”

En motiu de la presentació del catàleg de l'exposició "Local, local!"

Local, local

Produeix

Organitza