En Guerra

L'exposició En guerra és un recorregut per l'experiència de la guerra, recorregut que no segueix una seqüència cronològica, sinó temàtica, i s'atura a analitzar els diferents estadis d'un conflicte.

«Si descrivim una guerra, en primer lloc hem de parlar dels preliminars, com ara els discursos dels generals, els diners invertits per ambdós bàndols i les seves pors; en segon lloc, dels atacs, de les matances i dels morts, i finalment, del trofeu de la victòria, dels cants triomfals dels vencedors i de les llàgrimes i l'esclavatge de les víctimes».

Hermògenes

En la fase de preparació de la guerra, es tracta la socialització de la violència, la construcció de l'enemic i les causes del conflicte. En el transcurs de les hostilitats, la mostra s'endinsa en l'experiència de soldats i de civils i en l'acció del combat. Un cop la guerra acabada, en el moment de la victòria o la desfeta, s'aborden els tractats de capitulació, els judicis per crims de guerra i, finalment, la memòria dels fets, reflectida en monuments i testimonis.

Amb aquest propòsit, combina pintura, fotografia, cinema, art conceptual i instal·lacions, documents i objectes, tots procedents de fons molt diversos. Els artistes que firmen les nombroses obres exposades són, entre d'altres, Otto Dix, Leon Golub, George Grosz, Philip Guston, Alfredo Jaar, Oskar Kokoschka, Barbara Kruger, Mihail Laritxev, Mihail Lariònov, Fernand Léger, Kàsimir Malevitx, Antoni Miralda, Henry Moore, Robert Morris, Paul Nash, Adi Ness, Christopher Nevinson, Robert Capa, Larry Burrows, John Hoagland, James Nachtwey, Peter Turnley, Gilles Caron, Simon Norfolk, Gilles Peress, Martha Rosler, Gino Severini, Félix Vallotton, Gervasio Sánchez i Jake and Dinos Chapman.

La mostra, comissariada per Antonio Monegal, Francesc Torres i José Mª Ridao, s'adapta als principis i objectius del Fòrum i forma part de la seva programació dins l'eix temàtic Les condicions de la pau.

"If we are describing a war, we shall first of all mention the preliminaries such as the general's speeches, the outlay of both sides, and their fears; next, the attacks, the slaughter, and the dead; finally, the victory trophy, the triumphal songs of the victors, the tears and enslavement of the victims."

Hermògenes


Aquesta exposició pretén provocar una reflexió sobre el lloc de la guerra en la cultura i invitar el visitant a convertir el recorregut per aquest lloc en una experiència de la seva posició quotidiana dins aquest espai "en guerra".

A l'exposició s'identifiquen tant els canvis produïts en l'evolució de la guerra des del començament del segle xx fins al present com els aspectes invariables que defineixen el fenomen de la guerra com a tal, els quals es manifesten en la major part dels conflictes. No es tracta pas d'una exposició a favor o en contra de la guerra, sinó sobre allò que la guerra és, sobre diferents facetes de la experiència de la guerra, sobre el seu impacte directe en individus i comunitats, i sobre la seva representació formalitzada en productes culturals.

El concepte d'experiència i el repte de representar aquesta experiència són els eixos que articulen tota l'exposició. Els qui hi han estat n'han donat testimoni, han enregistrat les imatges, ens han llegat el seu relat. Els qui no l'han viscuda accedeixen a través d'aquestes representacions a una experiència mediatitzada, però que per això no deixa de ser una forma de coneixement. L'exposició no es limita a reflectir allò que s'esdevé quan i on es combat una guerra, sinó que també inclou aquells aspectes del fenomen de la guerra que incideixen fins i tot en l'espai social que aparentment està en pau, com aquest en el qual l'exposició té lloc.

En comptes de seguir la seqüència cronològica dels conflictes històrics, l'exposició es divideix temàticament, tot desplegant una narrativa que reprodueix i sintetitza els diferents plans del procés: què succeeix abans, durant i després de cada guerra. A diferència dels discursos que només es fixen en el temps del combat, la violència i la destrucció, reconeixem unes condicions culturals latents que precedeixen el conflicte, i unes seqüeles que també descansen en la cultura. Estem "en guerra" des de molt abans que comencin les hostilitats i el seu eco ressona molt després que torni a casa l'últim soldat.

* * * *

1. La socialització de la violència

Per explicar el fenomen de la guerra no sols ens hem de remuntar als seus orígens culturals en un passat llunyà, sinó també observar institucions i pràctiques socials que estan presents al nostre voltant. Les formes ritualitzades d'expressió del conflicte i la violència són nombroses, i els éssers humans es familiaritzen des dels jocs infantils amb la idea de la guerra, que envaeix el territori d'allò que és civil a través del entreteniment, la moda i la publicitat. Les infraestructures necessàries per a l'ús organitzat de la força, com els exèrcits i la indústria de l'armament, existeixen d'antuvi com a instruments de prevenció. Abans que no es declari una guerra qualsevol, ja disposem de tots els recursos necessaris per concebre'n la possibilitat i, especialment, de la inscripció prèvia en l'imaginari col·lectiu d'una cultura de la guerra.

* * * *

2. La construcció de l'enemic

Les guerres tenen moltes causes possibles per les quals una societat es divideix en grups irreconciliables o dos col·lectius establerts acaben percebent que els seus interessos o visions del món, en conflicte, no són negociables i només es poden resoldre mitjançant la violència. Cal, tanmateix, constatar una condició comuna a tots els conflictes: sense enemic no hi ha guerra. Els mecanismes de desqualificació, deshumanització o demonització de l'altre es basen en percepcions i prejudicis culturalment establerts que serveixen pera fonamentar l'exercici de la força. Mitjançant els discursos dels líders i la propaganda, la memòria de greuges passats o l'amenaça de perills futurs, i sovint amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, es va teixint l'ordit cultural que trasllada la noció de la necessitat i legitimitat de la guerra a l'entorn social.

* * * *

3. Hostilitats

L'expectativa de guerra comporta la crida a les armes. El resultat d'aquest procés, sovint irreversible, marca el començament de les hostilitats. El cos central de l'exposició, dedicat a l'experiència de la guerra, abasta tant la dels combatents com la de la població civil. Es basa en el sediment documental i les imatges que testimonien un esdeveniment la complexitat del qual desafia tota capacitat de representació, però que no pas per això ha deixat de ser constantment representat. A partir d'aquest punt estem efectivament en guerra, en l'espai de la violència col·lectiva organitzada.

L'ESPERA DEL COMBAT
"En comptes dels perills que esperàvem, el que hi vam trobar va ser brutícia, feina i nits en blanc; sobreposar-s'hi requeria un heroisme que no ens atreia pas gaire. Pitjor encara era l'avorriment; per al soldat encara és més enervant que la proximitat de la mort." (Ernst Jünger)

La major part del temps del soldat no és temps de combat, sinó d'espera. Un temps mort que s'omple d'activitats i recursos per foragitar la por i l'avorriment, per evadir-se d'aqueixa mort del temps que precedeix el temps de la mort.

EL COMBAT
"The battlefield is the epitome of war" (General S. L. A. Marshall)

La ficció i l'art poden explicar una veritat que defugi allò que és merament documental. Fins i tot quan es fonamenten en un retrat rigorós del fet històric, en apropar l‘espectador al punt de vista i estat emocional del combatent, assoleixen un grau d'immediatesa i intensitat que el registre documental difícilment pot reproduir.

L'AVANTGUARDA HISTÒRICA
Podem rastrejar moltes de les transformacions de la història de l'art al segle xx a través del diàleg amb els conflictes bèl·lics i les successives respostes al desafiament que implica representar l'experiència de la guerra. Sovint s'utilitza el terme ‘avantguarda' sense tenir-ne en compte les connotacions militars i sense reconèixer la influència que la primera guerra mundial va tenir en la revolució dels llenguatges estètics i en la formació dels moviments d'avantguarda. Uns quants d'aquests avantguardistes, com ara Otto Dix, George Grosz, Gino Severini, Fernand Léger, Oskar Kokoschka, Mikhail F. Larionov, van formar també part d'aquesta altra avantguarda, la del front, i la seva experiència personal en la guerra va condicionar-ne el llenguatge estètic. Davant d'aquests models avantguardistes, perduren altres modalitats més tradicionals de la pintura històrica, sovint també basades en l'experiència directa.

L'AVANTGUARDA LITERAL
"The real war will never get into the books." Walt Whitman.

Hi ha una diferència qualitativa entre la representació de la guerra per l'artista que és alhora testimoni ocular del que representa i la reconstrucció idealitzada del fet històric. La guerra de Crimea va ser la primera a ser fotografiada, però les càmeres eren massa lentes per captar el moviment i els periòdics enviaven artistes al front per documentar els fets de guerra. Paral·lelament a aquest procés, alguns exèrcits regulares van arribar a disposar d'un cos d'aartistes que documentaven les seves campanyes. Aquesta pràctica ha continuat malgrat que d'ençà de la primera guerra mundial ja hi havia càmeres de fotografia i cinema capaces d'enregistrar l'acció.

Aquest fons, tan extraordinari com desconegut, d'art de guerra generat a partir de l'experiència immediata és ben distint de l'art èpic de cavallet que adorna els museus. La proximitat física amb l'horror i la mortaldat del camp de batalla dóna a aquests artistes una autoritat moral difícilment equiparable a la d'altres artistes que exploren el mateix contingut sense haver-lo viscut. Que s'ignori una part important de l‘art que més directament ha reflectit la guerra moderna, contribueix a constatar que una característica de tota guerra és l'anonimat de la majoria dels seus protagonistes.

Dins d'aquesta secció també s'inclouen les tecnologies del testimoni visual des de primera línia que dominen la cultura contemporània: la fotografia, la cinematografia i el reportatge de televisió. Els exèrcits regulars disposen dels seus cossos de fotògrafs i càmeres, però avui dia la representació de les guerres es troba majoritàriament en mans dels reporters, que s'han convertit en els nostres mediadors principals. Al conflicte entre independència i servitud als mitjans de comunicació s'afegeix la creixent interferència de governs i exèrcits, que des del Vietnam saben que l'opinió pública és un altre front de lluita.

URBICIDIS
Cap visió de la guerra contemporània es pot reduir a la perspectiva dels combatents, perquè el que la defineix és que es fa a costa de i contra els no combatents, transgredint els principis més bàsics del dret internacional. Fins a la primera guerra mundial el que era mortalment perillós era ser al front. D'aleshores ençà és la població civil la que pateix. Com a víctimes o com a hostatges, perquè això ha estat en ciutats assetjades i durant tota la guerra freda. A hores d'ara aproximadament el setanta-cinc per cent dels morts de guerra són civils. Avui dia el front és la ciutat. El concepte d' urbicidi ens parla d'una altra faceta de la cultura de la guerra: un trastorn traumàtic de la vida quotidiana en totes les seves dimensions. I ens recorda que la guerra no és pas una cosa tan remota, sinó que visita els ciutadans a casa seva.

* * * *

4. Victòria i derrota

Les guerres no sempre acaben d'una manera clara i decisiva. Més aviat al contrari, en la major part de les guerres contemporànies és molt difícil, si no impossible, assenyalar el punt final definitiu. Com a contrast, l'exposició remarca alguns dels casos en què la delimitació és més palesa, en què es firma una rendició o un tractat i el final de la guerra s'anuncia i celebra. Assenyalen el moment a partir del qual descriure els efectes que segueixen una guerra i revelen que no necessàriament fineixen la violència, ni el dolor, ni el conflicte. Les represàlies, els suïcidis o l'exili, els judicis per crims de guerra i les fosses on s'enterra la veritat, les cicatrius que queden en individus i pobles, indiquen la continuïtat de les conseqüències. Victòria i derrota no són categories definitivament oposades, a vegades es confonen i inverteixen, i fins pot ser que tots dos bàndols es proclamin vencedors.

* * * *

5. Memòria

La memòria de les guerres, de les victòries tant com de les derrotes, és un dels actes privilegiats d'afirmació col·lectiva de les nacions. Es construeixen monuments, cementiris, relats, i mitjançant aquests processos de commemoració es construeix també la identitat dels individus i els pobles. L'objectiu d'una reflexió sobre la funció de la memòria és presentar un cicle que es tanca: el discurs sobre la guerra que s'inscriu en la memòria col·lectiva en forma de monuments i commemoracions, i de llibres d'història amb els quals s'educa els infants, és part integrant del sistema de socialització que fa de la guerra un element constant de la cultura humana. Les guerres de l'esdevenidor tenen sovint origen i justificació en guerres anteriors, i la possibilitat mateixa de fer la guerra deriva d'aquesta memòria ancestral.

TESTIMONIS ORALS:
L'altra cara dels llibres d'història és la història oral, la del individu generalment anònim. En el testimoni oral ens trobem cara a cara amb algú concret que ha viscut una guerra com la viuen la majoria dels éssers humans, combatents o víctimes, sense que la seva experiència ultrapassi el seu entorn immediat, sovint sense saber gaire bé per què es lluita. Parlen d'un seguit de conflictes en llocs i moments diversos, però sobretot personifiquen la varietat il·limitada d'experiències individuals de la guerra.

CAMPS DE BATALLA
"Only the dead have seen the end of war", George Santayana

Aquesta narració sobre els successius estadis del fenomen de la guerra, passant per la socialització de la violència, la construcció de l'enemic, les hostilitats, la victòria i la derrota, i també la memòria, es pot llegir igualment com una analogia de les edats de l'ésser humà: des del nen que juga, al jove que combat i a la família que sofreix a la ciutat, fins als vells que recorden i, finalment, la tomba. El cicle es condensa en última instància en un nom, d'algú o d'un lloc, escrit en un llibre o en una pedra, o abandonat en l'oblit.

Continguts

Activitats

Crèdits

Produeix

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004

Patrocina

El Periódico

Col·labora

COM Ràdio

Ràdio 4