El salvatge europeu

Tot i que des de fa un quant temps associem el terme salvatge als pobladors primitius no occidentals, el concepte de salvatge és una creació europea d'origen grec que caracteritzava com a tals els qui estaven fora de la civilitat: éssers bestials, primitius, amenaçadors i perillosos que vivien molt a prop, però més enllà de la polis i de les seves normes.

La mostra sorgeix de les tesis dutes a terme per l'antropòleg Roger Bartra en els seus llibres El salvaje en el espejo (1992. 2a ed. a Ediciones Destino, 1996) i El salvaje artificial (Era/UNAM, Mèxic, 1997), i per l'escriptora Pilar Pedraza a La bella, enigma y pesadilla (Tusquets) i Máquinas de amar(Valdemar). El CCCB va proposar a tots dos intel·lectuals que comissariessin l'exposició que presentem.

El concepte de salvatge europeu s'ha transformat amb el pas del temps. El salvatge grec és una criatura ambigua, mig humana mig animal i emparentada amb els déus (centaure, sàtir, ciclop) que viu a la naturalesa i no té pretensions de conquesta, a diferència dels bàrbars. A l'edat mitjana, els salvatges es converteixen en homes silvestres i ermitans coberts de pèl. A partir de la conquesta d'Amèrica, pobles sencers van caure sota aquest tòpic, que en va dificultar el coneixement i en va esborrar els contorns humans. Durant els segles XVIII i XIX, amb els avenços de la ciència i el major coneixement del cos i la ment, el salvatge es cola per les esquerdes interiors de la consciència occidental. Es parla, llavors, del "salvatge interior": aquella part de nosaltres mateixos que no ens reconeixem, el monstre desconegut que ens habita.

Avui, el salvatge encarna el qui viu entre nosaltres, però respon a una alteritat que no acabem d'assimilar. L'Altre que resulta amenaçador per al nostre mode de vida (marginats, lumpen, emigrants, tribus urbanes...).

La mostra que presenta el CCCB recorre la representació iconogràfica de la figura del salvatge europeu a través de l'art: Ribera, Goya i Buñuel; Dürer, Mantegna i Bocklin; Salvatore Rosa, Gustave Moreau i Cindy Sherman; Swift, la "fàbrica" Marvel i George F. Watts... Com també en totes les seves accepcions: sàtirs i centaures, ermitans i silvestres, bruixes i yahoos, homes elefant i dones barbudes o herois populars com Tarzan i la Dona Pantera.

0 - INTRODUCCIÓ. EL SALVATGE EUROPEU

Els boscos, les illes i els deserts de la imaginació europea estan poblats, d'ençà dels temps antics, d'homes i dones salvatges. Tot i que són éssers mítics imaginaris, els europeus han estat sempre convençuts de la seva existència. Els salvatges encarnen una de les més arrelades creences de la cultura occidental: la idea que molt a prop i de vegades fins i tot dins nostre hi ha l'Altre: un món poblat d'éssers no plenament humans, primitius, amenaçadors i perillosos. Són semblants a nosaltres, però estan marcats per una alteritat que els deforma o els roba l'ànima, la consciència, la parla i la civilitat. Però en alguns casos estan armats d'una intel·ligència inquietant...

Els salvatges europeus són personatges híbrids i anormals que barregen en un mateix cos trets humans i atributs bestials. Les seves característiques físiques varien segons les regions i les èpoques, però gairebé sempre estan dotats d'una pell peluda i, de vegades, d'altres trets animals, com les potes, la cua o les orelles. El seu costat humà permet reconèixer-los com a éssers blancs i de trets clarament europeus. No són pas cap representació de pobles llunyans i exòtics. Tampoc no són fruit de la intromissió d'allò que és demoníac en els assumptes humans. Són la presència de la naturalesa dins el si de la cultura i d'allò que és bestial dins d'allò que és civilitzat. Són també la reducció de la plural alteritat a un únic estereotip.


1 - ENTRE L'HOME I LA BÈSTIA

A.
Les antigues tradicions grecollatines i judeocristianes conflueixen en la figura de l'homo sylvestris medieval i renaixentista. Aquesta figura salvatge forma part d'una humanitat alterna i paral·lela, que no descendeix d'Adam i Eva. No té el seu origen en el pecat original i, per això, els habitants del món salvatge no tenen vergonya, els seus instints sexuals no coneixen fre i van despullats.

Aquests salvatges europeus solen ser incapaços de parlar, duen un garrot, viuen en indrets deserts, a les muntanyes, als boscos i en illes remotes. La literatura els ha reflectit en els personatges més inquietants: el Caliban de La tempestat de Shakespeare i les serranes que assalten els pelegrins en el Libro de buen amor de l'Arcipreste de Hita.

En ocasions les penes i els desenganys amorosos provoquen la transformació d'un cavaller en un autèntic salvatge que es retira nu a la solitud dels boscos, on viu, de vegades sumit en la tristesa i d'altres posseït per la fúria, com el Cardenio descrit per Cervantes i l'Orlando retratat per Ariosto.


B.
Les més antigues representacions plàstiques del salvatge europeu les trobem en la cultura grega. Les imatges dels sàtirs i els centaures que empaiten les nimfes i que embogeixen amb el vi han deixat empremtes perennes en l'art europeu. La mitologia grecoromana ens ha llegat la idea d'una natura agressiva que amenaça la cultura amb l'exuberància d'éssers agrests i fantàstics.

Cal sumar a la llista d'éssers salvatges antics les temibles amazones, els formidables cíclops d'un sol ull, els silens, els lúbrics faunes romans, les embogides mènades o bacants i les mateixes nimfes de la muntanya que viuen als rierols i les fonts del bosc.

Aquestes salvatges figures mítiques van imprimir els seus trets físics i morals en la imatge estereotipada dels homes salvatges nus de l'edat mitjana i el Renaixement.


2 - TRAGICOMÈDIA DEL SALVATGE

El mite de l'europeu salvatge no és estàtic. Una de les seves mutacions més extraordinàries es va produir al final de l'edat mitjana i durant el Renaixement. El salvatge violent i agressiu es va convertir en un personatge dolç i noble integrat en una tranquil·la vida familiar. La seqüència dels dos gravats de Dürer i la pintura d'Altdorfer mostra de manera teatral i gairebé cinematogràfica la nova situació. Durant el primer acte es presenta la sorprenent paradoxa: el sàtir és un amable pare de família que toca un instrument per alegrar la seva muller, una bella nimfa, i el seu fill petit.

En el segon acte, un violent personatge femení, l'únic que no va despullat, carrega amb fúria, potser civilitzatòria, contra la família del sàtir. Però hi compareix un bell i musculós home salvatge que interposa el seu garrot per protegir l'espantada parella. El nen ha fugit terroritzat. Hi ha una altra mutació interessant: l'home salvatge ja no és un ésser pelut.

El misteri d'aquests dos gravats de Dürer es resol gràcies a la pintura d'Altdorfer, del 1507, que constitueix el tercer acte: la família del sàtir es tranquil·litza, mentre que el salvatge nu empaita i encalça la dona vestida, la qual possiblement raptarà i violarà en un quart acte que no veiem. Però podem imaginar que el salvatge es revenja de la civilització que l'ha provocat...


3 - EL SALVATGE DOMESTICAT

Les tendències que veien en l'home salvatge una alternativa "escapista" als mals de la civilització van arribar en una paradoxa: calia "civilitzar" el salvatge per convertir-lo en un model idíl·lic. En aquest tapís de Basilea els salvatges tenen una aparença infantil i es lliuren a les feines del camp com si fossin jocs innocents.

Els homes i les dones salvatges han abandonat el bosc i, lluint alegres pelusseres blaves i vermelles, es lliuren a activitats productives. El tapís, teixit pels volts del 1480, presenta el multicolor panorama d'una utopia camperola.

Un vel de felicitat pastoral i camperola oculta completament el salvatge com a potència eròtica incontrolada, com a violència natural desfermada i com una perillosa esquerda en l'ordre còsmic per la qual pot vessar el caos. Vers la fi de l'edat mitjana els homes salvatges comencen a ser domesticats. L'ésser feroç esdevé el símbol de la vida idíl·lica, una criatura que viu en harmonia amb la naturalesa.

Aquests salvatges prefiguren el noble salvatge exaltat pels filòsofs il·lustrats del segle XVIII. Abans de Rousseau, el mite dels salvatges havia explorat la idea que els éssers primigenis no eren malvats per naturalesa.


4 - EL SALVATGE I LA CULTURA DE MASSES

L'apogeu de la premsa, les editorials, el cinema i d'altres mitjans de comunicació de masses ha provocat, als segles XIX i XX, la divulgació de la figura del salvatge i l'ha acostat als joves i als nens, com ho van fer en temps passats els contes populars. Partint de models literaris anteriors, els creadors moderns han modelat els seus herois a la manera del noble salvatge de Rousseau, de Robinson Crusoe o dels yahoos de Gulliver. El salvatge mediàtic no sempre és un personatge positiu. Com l'homo sylvestris medieval, té un caràcter ambivalent i de vegades és inquietant i perillós.


5 - EL SALVATGE DE DÉU

El cristianisme va absorbir la idea pagana del salvatge i la va assimilar a l'antiga tradició religiosa, d'arrel judaica, que havia creat una idea abstracta i moral de l'alteritat salvatge. Aquesta idea va cristal·litzar en la imatge del desert. Allà, els cristians, amb l'objecte de provar la força de la seva fe, s'enfrontaven a una natura salvatge buida, plena de temptacions i perills. Durant la prova, de vegades es convertien en sants salvatges que vivien nus al desert, amb el cos ple de pèl. En la imatgeria cristiana Joan el Baptista, arribat del desert, era presentat com un ésser agrest. Són conegudes les imatges de sant Jeroni penant i de sant Antoni essent temptat, tots dos al desert.

Dins el buit salvatge, la vida primitiva dels monjos i sants ermitans auspiciava una comunió amb la divinitat. És el cas d'Onofre, el monjo tebà que es va retirar com a salvatge en una cova del desert. D'altres s'aïllaven al cim d'una columna. L'obra mestra de Luis Buñuel, Simón del desierto, és una visió surrealista de l'existència d'aquests estilites de la Tebaida.

Els més famosos sants salvatges són Maria Magdalena i Joan Crisòstom. Associats tots dos a la luxúria, viuen un llarg període de penitència convertits en salvatges peluts en la solitud dels llocs abandonats pels homes.


6 - ESPECTACLE I MALALTIA

Tant a les corts i les fires com als circs i museus, s'hi han exhibit durant segles persones exòtiques o afectades d'anomalies: indis, nàufrags, nens salvatges, homes i dones peluts, i criatures deformes. Han estat tinguts i presentats com a salvatges o híbrids animals. La seva primera edat d'or va ser el Barroc, i la segona el segle XIX, quan empresaris espavilats, com Phineas Taylor Barnum, van fomentar la moda dels espectacles amb freaks. Des del segle XX la ciència s'ha fet càrrec d'aquestes criatures. Les més pròximes al salvatge europeu medieval són els "nens salvatges", dels quals hi ha diverses referències a l'Europa moderna. Víctimes d'abandonament pel seu mal desenvolupament mental o viceversa, adoptats per alguna femella animal, els nens salvatges han vagarejat pels camps fins a ser capturats, exhibits sota les veles dels circs i potser violentats per la ciència i finalment adoptats pel cinema, a l'altre extrem dels superherois.


7 - LA DONA SALVATGE

La modernitat ha imaginat que en el teixit de la civilització hi ha perillosos orificis pels quals es filtren les forces salvatges de la natura. Aquestes esquerdes solen tenir un caràcter femení en el pensament misogin de la cultura burgesa. Com a mare, la dona es troba suposadament més a prop de la natura que no pas els homes. El seu úter és un túnel que comunica directament amb forces salvatges incontrolables. La dona és potencialment salvatge des del moment que no és considerada plenament humana, com a l'edat mitjana, o quan la seva humanitat és de rang inferior a la de l'home, com molts filòsofs i científics van proclamar als segles XIX i XX. Aquest salvatgisme es manifesta en el sàbat tant com en les expressions "místiques" de la histèria.


8 - EL SALVATGE INTERIOR

Rere la mirada impassible d'un príncep del Renaixement es pot amagar un vampir empalador. En els contes, els ogres empaiten els dorments per esquarterar-los i devorar-los. Un glop d'alcohol converteix una mare en una mènade. Una bella jove estrangera acull una fera dins seu. Un científic ben intencionat allibera el seu implacablement malvat Altre jo. La modernitat ens ha ensenyat una lliçó essencial: que el salvatge que crèiem ubicat a les muntanyes i els ermots habita en realitat dins nostre, i és més fàcil desfermar-lo que fer-lo tornar al seu cau. Les ciències i les arts com la psicoanàlisi, l'antropologia, la pintura simbolista i el cinema ens han ensenyat molt en aquest aspecte, però només una consciència àmplia i oberta de la humanitat pot evitar que caiguem en la temptació de posar els altres -abans que posar-nos-el nosaltres mateixos- el rètol de salvatge, que sol ser excusa dels pitjors abusos.

Continguts

Crèdits

Col·labora

Ràdio 4