Canaletto: una Venècia imaginària

La mostra comptarà amb una selecció d'obres originals d'aquest pintor que inclou "vedutes", "capricis" i gravats. I també es mostraran obres d'altres vedutistes coetanis, entre els quals destaca Bernardo Bellotto, "l'altre Canaletto", que va contribuir decisivament a fundar "la imatge de marca de Canaletto" arreu d'Europa, i que fins fa molt poc no ha estat reconegut en tota la seva vàlua autònoma.

Canaletto no va pintar Venècia sinó que la va inventar. I és potser aquesta Venècia imaginària la que va quallar en l'emoció somniada dels seus futurs visitants. Perquè les imatges de Venècia que Canaletto va crear mostren una ciutat estàtica, immune a la decadència o al deteriorament. Sovint sublima la ciutat dilatant-la en dimensions fantàstiques i tot i així, no irreals, perquè les seves vistes van més enllà del naturalisme i del virtuosisme de la reproducció de la realitat. Malgrat tot, fins fa poc temps, la figura de Canaletto ha estat lligada al prejudici molt limitatiu i històricament fals del "pintor-fotògraf", del reproductor mecànic de la realitat circumdant. En realitat les seves vistes tenen un origen bastant més mental i bastant menys fenomènic del que habitualment s'afirma.

L'exposició s'estructura en tres espais:

A la primera part es recullen 31 aiguaforts, entre vedutas i capricis, fets per Canaletto els any 1740-1744.

Canaletto, tot desmarcant-se dels seus predecessors, compagina una espècie de summa en què conviuen i es barregen, en tots dos gèneres (vedutas i capricis) la vista topogràfica, el caprici de les ruïnes i el caprici paisatgístic, amb la intenció de fer palesa la complementarietat d'aquests gèneres, amb la qual cosa es desmenteix una contraposició proclamada per gairebé tots els estudiosos.

La part central de l'exposició està dedicada a les pintures de Canaletto amb una vintena d'obres, la gran majoria sobre tela i la resta sobre paper.

En aquest apartat també s'inclouen obres d'altres grans paisatgistes venecians: Luca Carlevarijs, Bernardo Bellotto, Michele Marieschi, Francesco Guardi, Bernardo Canal, amb la qual cosa es dóna prioritat a aquelles teles que permeten una comparació directa amb la Venècia del Mestre.

Finalment, a l'última secció, hi podem veure quaranta gravats, de l'Urbis Venetiarum Prospectus Celebriores, l'exposició d'aiguaforts amb què Antonio Visentini (1688-1782) va traduir les vistes "exactes" més significatives pintades per Canaletto entre el final dels anys vint i l'inici dels anys quaranta.

La publicació de l'àlbum va tenir una importància cabdal tant per la promoció internacional de Canaletto com per la novetat absoluta que representava la compaginació de les imatges, la seqüència de les quals marca un gir en la manera de veure la ciutat. La creació d'un itinerari proposat per aquesta seqüència de gravats, amb el fons d'un paisatge que es converteix en el primer pla del següent, fa palesa una actitud totalment inèdita davant la ciutat.

L'antologia Canaletto-Visentini no en té prou de catalogar les façanes memorables, sinó que penetra fins a l'essència del teixit urbà, l'articulació del qual són els edificis il·lustres. La imatge de Venècia inventada per Canaletto i gravada per Visentini no és la ciutat real, i la funció optimista de la vista en canvia el significat: ja no celebra un passat de superioritat immemorial, sinó que anticipa un ambient diferent per a una societat potser regenerada, certament més cívica.

Continguts

Canaletto

Publicacions

Canaletto

Una Venècia imaginària

Activitats

Crèdits

Organitza

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona