ATOPIA

Art i ciutat al segle XXI

“Esgotades les temptatives postmodernes, fracassat l’intent de prolongar el dogmatisme de les avantguardes a través de l’estèril substitució de l’art pels processos ideològics, en la primera dècada del segle XXI l’art en certa manera ha tornat a si mateix. Han tornat les idees estètiques, ha tornat l’emoció i ho han fet per la via d’una experiència: el malestar urbà”.

Josep Ramoneda

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta, del 25 de febrer al 24 de maig de 2010, «ATOPIA. Art i ciutat al segle XXI», la primera exposició que el centre dedica a l’art contemporani, comissariada pel director del CCCB Josep Ramoneda i pel comissari i crític d’art Iván de la Nuez.

L’ATOPIA és el sentiment de malestar de l’individu enfront de la ciutat del present la qual no representa, en cap cas, el paradís somiat o promès que ens ofereix la utopia. L’exposició tracta precisament d’aquest malestar, de la incomoditat entre la ciutat que sí existeix i l’individu. De la tensió entre una ciutat que s’individualitza -esdevé un ens amb vida pròpia, més enllà de nacions, països, estats- i d’un individu que es massifica.

La mostra no s’inscriu en els recents projectes basats en «allò social» o reivindicatiu, ni en les creixents exposicions de denúncia sobre l’especulació o els processos de gentrificació de les ciutats. El que interessa els seus comissaris és una agonia més universal i, al mateix temps, més palpable: la de l’individu que sobreviu i la de la seva resistència enfront de l’apoteosi urbana.

L’exposició aborda a través de 168 obres (pintura, escultura, fotografia, vídeo i instal·lacions) de 41 artistes contemporanis (Sergio Belinchón, Hicham Benohoud, Nuno Cera, Oleg Dou, Andreas Gursky, David LaChapelle, Rogelio López Cuenca, Philip-Lorca diCorcia, Thomas Ruff, Carey Young, etc.) aquesta tensió entre individu i ciutat centrant-se en una urbs que perd les seves funcions com a espai de trobada i realització per a convertir-se en un espai de pèrdua i fracàs.

1. La ciutat vs. l’habitant

Aquest primer capítol descriu la tensió entre l’artista/individu i la ciutat. Presenta subjectes que encara lluiten amb el fet urbà, ja sigui perquè repeteixen les rutines urbanes fins a l’extenuació, o bé perquè busquen evasions, en les clavegueres de la vida contemporània.

Anothermountainman / Loulou Cherinet / Tim Eitel / Carey Young / Emeka Okereke / Mona Vatamanu & Florin Tudor / George Osodi / Andreas Gursky


Transició

Carlos Irijalba


2. La ciutat sense habitant

Allò que continuem anomenant “la ciutat”, ha desembocat en allò que podria comprendre’s com una entitat postcapital, en el doble sentit d’aquest concepte. Per una banda, per al·lusió a l’enfonsament de la seva antiga funció de representació (la ciutat com a capital d’un país, un Estat, una nació, una comunitat) i, per l’altra, en el sentit de la seva ubicació en el postcapitalisme, en un temps en què els fets urbans venen marcats per noves economies en les quals el ritme del capital, com succeeix amb la música electrònica, en lloc de produir-se es programa.

Aquesta ciutat posterior i abstracta, abandonada a si mateixa, és la ciutat que podríem anomenar ATOPIA. Espais que no es converteixen en llocs concrets, i alhora, tampoc podem considerar utòpics. Han quedat darrere de la nostra experiència i, si ja no sembla possible que tornem a ells, tampoc se’ns dibuixen, com una fita.

En la il·lusió d’un especulador deu estar allotjada la fantasia d’imaginar-se operant en la ciutat buida; disposar d’ella sense els éssers ni les seves trames. Quelcom d’aquesta fantasia perversa apareix en aquest capítol. Un món fantasma; una after city que ha decretat la victòria de l’urbanita sobre el ciutadà, de la multitud sobre la comunitat, del buit sobre la soledat, de l’expulsió sobre l’acollida.

Nuno Cera / Baltazar Torres / Montserrat Soto / Carlos Garaicoa / James Casebere / Tiffany Chung / Dionisio González

Transició

Sergio Belinchón


3. L’habitant sense la ciutat

Fins i tot en les megalòpolis més descomunals —inclús, més en elles que en cap altre lloc— aquesta era de la superpoblació és la que ha produït més solitaris. Aquesta és la raó per la qual, en algunes ocasions, els subjectes que apareixen en aquesta trama estan com petrificats, convertits en éssers mecànics; autèntics sonàmbuls.

¿Què s’amaga darrere del rostre desaparegut? Un cos que s’escindeix entre els límits que se li imposen i les pulsions que se li neguen fins al punt de perdre els seus trets més característics. Entre altres coses, perquè avui els trets són motor d’exclusió, de separació i de marginació. Volien ser diferents i tan sols són admesos com indiferents, una ciutat d’actors sense rostre, en el qual només tingui cara el poder. És la major utopia que, qui té, pot somiar: que quan miri l’altre el vegi sense rostre. És a dir, sense resposta. Però al mateix temps, como tota utopia, és perfectament inquietant.

Dana Schutz / Adrian Paci / Philip-Lorca diCorcia / Enrique Marty / Oleg Dou / Erwin Olaf / Douglas Gordon / Evan Penny / Vanessa Beecroft / Lawrence Lemaoana / Hicham Benohoud / Ákos Birkás / Gino Rubert / Erwin Wurm

 Transició

José Antonio Hernández-Díez


4. Apoteosi urbana

La ciutat com a espai possible; potser l’única d’identitat que ens queda. Aquí hi ha artistes que tenen una mirada lúdica sobre la ciutat, però en cap cas frívola, o almenys no del tot. La festa, la nocturnitat, els nous espais, els grafiters i la frivolitat, el desassossec dels quals passa per la festa i el soroll, la violència i la indolència, la brossa i l’opulència.

Alexander Apóstol / Rafael Lozano-Hemmer / Pedro Vizcaino / AES+F / David LaChapelle / Daniel Canogar / Rogelio López Cuenca & Elo Vega

Informació pràctica

Continguts

Atopia

Publicacions

Atopia

Art i ciutat al segle XXI

Atopia

Imatges

Atopia

Art i ciutat al segle XXI

Activitats

Crèdits

Organitza

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Patrocina

Consorci de la Zona Franca