Apartheid

El mirall sud-africà

El fil narratiu de l'exposició es planteja com un recorregut d'anada i tornada: des dels orígens europeus del racisme modern, passant per la seva extensió planetària durant l'època colonial, per acabar retornant a les regions del món més privilegiades en l'època postcolonial.

"L'apartheid sud-africà pot ser vist, no només com una manifestació extrema del vell racisme d'arrel occidental, sinó també com un dramàtic però esclaridor antecedent, metàfora i paradigma d'alguns aspectes fonamentals inherents a l'actual ordre mundial."

Pep Subirós, comissari de l'exposició


El CCCB presenta l'exposició Apartheid. El mirall sud-africà, una aproximació conceptual i visual a les velles i noves formes de prejudici i discriminació racial, a partir d'una àmplia selecció d'obra artística original i de material documental.

L'exposició documenta les principals etapes i característiques d'una història i un escenari tràgicament privilegiats que ens parlen no sols ni principalment de l'experiència sud-africana, sinó del llegat europeu, de les ideologies racialistes i dels clixés i les pràctiques racistes alimentats per la modernitat occidental, i de com aquests prejudicis constitueixen encara avui un potent instrument per justificar i mantenir les desigualtats més arbitràries, així com una barrera molt important, sovint insuperable, per construir un ordre social cooperatiu, equitatiu i en darrer terme socialment sostenible.

L'exposició pren com a punt de partida una aproximació històrica al racisme, i documenta el desenvolupament de les ideologies i pràctiques que estableixen diferents categories d'éssers humans -les "races"- en el mateix període, paradoxalment, en què s'afirmen les idees modernes sobre la dignitat i la igualtat de drets de tots els individus.

A continuació, i aquesta és la seva part central, la mostra aborda en detall el sistema d'apartheid social, polític, econòmic, cultural i territorial vigent a Sud-àfrica entre el 1948 i el 1994. L'apartheid com a forma extrema i transparent de racisme d'arrel clarament occidental.

Finalment l'exposició evidencia que durant les darreres dues dècades es tendeixen a reproduir a gran escala noves formes de racisme i fins i tot d'apartheid tant a l'interior de les societats democràtiques com, molt especialment, en les relacions entre els països més rics i els més pobres.

Al fil d'aquesta narrativa històrica, Apartheid. El mirall sud-africà presenta una àmplia selecció d'obres d'art creades a Sud-àfrica des del segle XIX fins a l'actualitat, amb especial atenció al període de l'apartheid. A més d'oferir una panoràmica de les diferents sensibilitats i actituds dels millors creadors en relació amb els temes abordats a l'exposició, posa de relleu com la creació artística ha tingut i té una responsabilitat i un impacte importants ja sigui en la construcció i consolidació o en la lluita contra prejudicis i pràctiques que a llarg termini deshumanitzen no sols les seves víctimes, sinó, i especialment, aquells que en són promotors i responsables.

La mostra inclou obres clau dels artistes sud-africans més reconeguts internacionalment -Jane Alexander, David Goldblatt, William Kentridge, Zwelethu Mthethwa, Santu Mofokeng, Berni Searle, Penny Siopis, Sue Williamson, etc.-, però també de molts altres d'extraordinària importància i qualitat i tanmateix escassament coneguts fora de Sud-àfrica: Albert Adams, Peter Clarke, Ernest Cole, Dumile Feni, Billy Mandindi, Ephrain Ngatane, Gerard Sekoto, Durant Sihlali, Paul Stopforth, entre d'altres.

Els últims apartats de l'exposició, en fi, inclouen obres d'artistes de les generacions més recents, com ara Conrad Botes, Churchill Madikida, Johannes Phokela, Nandipha Mntambo, Tracey Rose, Lolo Veleko i Donovan Ward, que posen de relleu la continuada vitalitat de l'escena artística sud-africana i el renovat compromís de molts artistes amb el seu context històric. Algunes de les obres -és el cas de Jane Alexander, Conrad Botes, Nandipha Mntambo, Zwelethu Mthethwa i Peter McKenzie- han estat produïdes especialment per a aquesta exposició.

Cal destacar entre elles l'obra de Jane Alexander Seguretat amb trafic (control d'arribades) una instal.lació que pren com a referència el perímetre fronterer de Melilla, el tràfic de persones i mercaderies que té (o intenta tenir) lloc a través seu, i el cada cop més complex i sofisticat sistema d’obstacles i dispositius de vigilància posat en peu a partir de 1996 per impedir l’entrada d’immigrants a l’enclau espanyol i, per extensió, a l’Unió Europea.

1. Racisme i modernitat

En aquest primer apartat cal destacar la presentació de material, en la seva major part inèdit, il·lustratiu de les diferents exposicions de grups de "primitius" que tingueren lloc a Espanya, i més particularment a Barcelona, entre el 1897 i el 1929. Es tractava d'un gènere d'espectacles, autèntics "zoos humans", habituals a Europa des dels anys 1870, que contribuïren decisivament a la construcció i popularització d'una mirada eurocèntrica i a la legitimació de les polítiques colonials.

L'exposició també es fa ressò de com l'aplicació de les teories i pràctiques racials i racistes no es va limitar al món colonial. De fet, algunes de les seves manifestacions més extremes van tenir lloc en països políticament o econòmicament «avançats», de majoria blanca, com ara els Estats Units i l'Alemanya nazi. En tots dos casos, hi va tenir un paper important una de les principals i més nefastes derives pseudocientífiques relacionades amb la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies: l'eugenèsia, una disciplina teoricopràctica que tenia com a objectiu central el manteniment de la "puresa de sang" de la raça blanca, per tal com era la suposada portadora de les formes més elevades de l'espècie humana.


2. Les arrels de l'apartheid

En una bona mesura, la peculiaritat de la història sud-africana té el seu origen en el fet que la regió va ser objecte simultàniament de dos processos colonitzadors diferents i sovint enfrontats, el primer protagonitzat per holandesos -posteriorment anomenats bòers o afrikaners-, mentre que el segon responia als interessos britànics. La diversitat d'interessos i idees va provocar una continua tensió entre les dues "tribus blanques", que finalment es va traduir en guerra oberta.

En els camps de batalla, la confrontació es va resoldre clarament a favor dels britànics, però, de manera semblant al que va ocórrer als Estats Units després de la guerra civil, en el terreny social, polític, econòmic i cultural, la pau entre les tribus blanques es va fer a costa de les poblacions definides com a no blanques.

Quan finalment, el 1910, britànics i bòers van pactar la creació d'un estat independent i unificat -la Unió Sud-africana-, la gran majoria de la població no europea -així com les dones blanques- fou privada del dret de vot i de la quasi totalitat dels drets civils i polítics reconeguts als blancs. Un ampli ventall de velles pràctiques segregacionistes esdevingueren lleis i polítiques oficials del nou estat i establiren els fonaments del futur apartheid.

A més del material documental de l'època, l'exposició presenta una selecció d'obres d'art representatives, d'una banda, de l'art d'inspiració europea realitzats pels artistes blancs i, de l'altra, de les mirades ben diferents expressades per artistes de color com Gerard Sekoto, George Pemba i Ephrain Ngatane.


3. Apartheid total

L'arribada al poder, l'any 1948, del National Party dirigit per David F. Malan va suposar la culminació de la campanya iniciada el 1934 pels nacionalistes afrikaners per imposar la seva hegemonia sobre el conjunt de Sud-àfrica.

El programa d'apartheid del National Party -en bona part basat en una lectura racista de la Bíblia- prometia foragitar els negres de les ciutats i garantir els privilegis dels afrikaners com a suposat poble elegit, per facilitar-los l'accés als llocs de treball i a les posicions dominades pels britànics, mitjançant el reforçament i la generalització de les mesures discriminatòries i repressives contra els diferents grups classificats com a "no blancs".

A més de les invocacions bíbliques, el National Party articulà i desenvolupà un discurs ideològic relativament sofisticat -ja parcialment elaborat en el període anterior i en part paral·lel a l'utilitzat al sud dels Estats Units- per justificar l'apartheid i fer-lo aparentment compatible amb els principis democràtics de la tradició europea de la qual afirmava ser hereu: fou el discurs del "desenvolupament separat".

No es tractava, segons aquest discurs, de considerar unes races superiors o inferiors a altres, sinó de reconèixer les diferències essencials entre elles, no sols en termes biològics, sinó també i molt especialment en termes culturals -és a dir, de valors, actituds i formes de vida ancestrals i permanents-, unes diferències que feien incompatible la convivència més enllà de les necessitats econòmiques estrictes.

L'objectiu declarat de l'apartheid era, doncs, amb un suposat ple respecte als ideals democràtics i a un sistema polític basat en l'imperi de la llei, que cada grup racial visqués separadament d'acord amb la seva pròpia idiosincràsia, regint-se per les seves pròpies lleis, governat per les seves pròpies autoritats -tot i que, això sí, en darrer terme sempre sota la tutela de l'autoritat blanca, com a encarnació i representació d'un estadi superior de civilització.

En aquest apartat, l'exposició inclou obres molt rarament vistes fora de Sud-àfrica d'autors com Albert Adams, Peter Clarke, Ernest Cole, Dumile Feni, David Goldblatt, Gavin Jantjes, Harold Rubin i Durant Sihlali.


4. Estats d'emergència

Els primers moviments de resistència a l'apartheid van ser pacífics. Tanmateix la repressió contra l'oposició va ser tan violenta (la massacre de Sharpeville amb 69 morts és l'episodi més conegut) que van germinar les llavors d'una resistència més radical i aferrissada, que tindria el seu punt de no retorn en la revolta de joves estudiants de Soweto l'any 1976.

Les autoritats intentaren apagar el foc amb reiterats estats d'excepció, amb l'objectiu d'imposar el seu ordre a qualsevol preu, donant carta blanca a les forces de seguretat per actuar impunement, al marge de la llei.

A partir del mitjan anys setanta, i en especial arran de la revolta iniciada a Soweto i de l'assassinat de Steve Biko, la creació artística sud-africana experimenta una embranzida extraordinària, protagonitzada per artistes de tots els colors i totes les procedències.

Obres com les de Jane Alexander, Willy Bester, Norman Catherine, Keith Dietrich, William Kendritge, Ezrom Legae, Sfiso Ka Mkame, Billy Mandindi, Sam Nhlengethwa, Penny Siopis i Paul Stopforth, entre altres grans artistes actius en aquest període, estan clarament referides al seu context immediat, i ens confronten amb l'infern material, polític i moral d'una societat infectada pel virus del racisme i la discriminació racial, però també ens alerten sobre els abismes de crueltat i mesquinesa en què pot enfonsar-se l'esperit humà en defensa de posicions de domini i control, de poder i privilegi.


5. La difícil sortida de l'infern racista

L'experiència sud-africana mostra que és possible sortir de l'infern, però que curar les ferides és un procés llarg i difícil.

Malgrat les profundes transformacions dutes a terme des del 1994, moltes de les desigualtats creades per l'apartheid encara continuen vigents actualment, i els recels entre els grups "racials", malauradament vius.

Alhora, la creació artística a la Sud-àfrica postapartheid continua tenint una vitalitat i riquesa fora del comú.

Una part considerable de la nova creació té un cert caràcter introspectiu, per tal com posa l'èmfasi en l'experiència individual. Tanmateix, la preocupació per les dificultats, els conflictes i les esperances d'ordre col·lectiu -en els terrenys, per exemple, de la memòria històrica, la justícia social, la vida urbana o les noves formes de racisme i discriminació-, continuen sent objecte privilegiat d'atenció tant de molts dels millors artistes actius durant l'apartheid, com de molts dels més joves, com ara Conrad Botes, Churchill Madikida, Johannes Phokela, Nandipha Mntambo, Lolo Veleko i Donovan Ward.

Una diferència significativa, tanmateix, és que, si en el període anterior moltes de les obres eren un crit angoixat, en aquesta nova etapa sovint tenen el to d'una reflexió, en alguns casos carregada d'humor i ironia.

Com el país mateix, l'art sud-africà continua constituint un escenari i un observatori privilegiats en els quals i des dels quals acostar-nos a les qüestions cardinals del nostre món.


6. Apartheid global: la vella Sud-àfrica com a paradigma

Velles i noves formes de discriminació i segregació racial tornen a tenir un paper rellevant, tant en l'actual sistema mundial com a l'interior de les societats formalment democràtiques. Malauradament, no constitueixen episodis aïllats, sinó elements simptomàtics del nou ordre internacional o de les respostes locals als desajustos i problemes plantejats per una globalització dels grans moviments econòmics i socials dominada no sols per la lògica neoimperial de les principals potències i les grans corporacions econòmiques, sinó també per unes nocions de superioritat racial que ignoren la igualtat bàsica de tots els éssers humans.

L'exposició és clou amb una selecció de material documental il•lustratiu d'un dels fenòmens actuals que, a escala internacional, evoca amb més claredat l'apartheid i, en alguns casos, en reprodueix trets essencials: el tractament dels països pobres, per part dels rics, com a autèntics bantustans; és a dir, com a reserves de mà d'obra que cal mantenir en un estat de pobresa crònica i de marginalitat politicosocial, així com sota un control policial i militar ferri.

En constitueixen una dramàtica concreció els sistemes de tanques i murs fronterers, tangibles o intangibles, existents o en construcció entre els Estats Units i Mèxic, entre Àfrica i Europa a les dues riberes del Mediterrani i també a les illes Canàries, així com -¬tot i que amb factors geopolítics específics- entre Israel i Palestina; unes barreres i uns sistemes de control i vigilància justificats amb argumentacions molt semblants a com els ideòlegs i promotors de l'apartheid combinaven una pràctica descarnada de la supremacia blanca amb una retòrica formalment condescendent i paternalista sobre les virtuts del "desenvolupament separat" entre els diferents grups "racials".

A més d'aquest material documental, el darrer apartat inclou obres de Peter McKenzie, Johannes Phokela, Bernie Searle, Donovan Ward i Zapiro.

Continguts

Apartheid

Publicacions

Apartheid

El mirall sud-africà

Activitats

Crèdits

Col·labora

El País
iCat.cat