De la Casa de la Caritat al CCCB

Al final del segle XVIII, la Reial Casa de Caritat s'instal·là a l'edifici de l'antic Seminari Conciliar del carrer de Montalegre del barri del Raval. Aquesta zona (situada als afores com designa el seu nom) no formava part del centre neuràlgic de la ciutat; era un vast territori poc urbanitzat situat a l'oest de la Rambla dins del tercer recinte emmurallat, on tot just començaven a establir-se indústries, tallers i habitatges pertanyents a la menestralia. Al llarg del segle XIX aquesta zona va créixer de tal manera que ràpidament va formar part del densificat teixit urbà del nucli antic, conegut modernament amb el nom de Ciutat Vella.

 
Així doncs, des de l'ocupació inicial de l'edifici del Seminari i les seves hortes fins a l'agregació progressiva de les finques i solars adjacents, la Casa de Caritat va anar creixent desendreçadament fins a l'any 1890, en què es consolidà un gran recinte de gairebé dues hectàrees de superfície, delimitat per la façana principal del carrer de Montalegre entre els carrers de Valldonzella i de Ferlandina. Aquest recinte es va anar bastint sense cap mena de planificació, de manera que la construcció dels diferents edificis s'abordava a mesura que els requeriments i l'economia de la institució ho permetien. L'estructura del recinte era, doncs, ben semblant a un laberint d'edificis heterogenis connectats per passadissos exteriors i patis de dimensions diverses, que corresponien als diferents departaments de l'antic hospici (homes, dones, infants, "impedits", "fatus", "distingits", etc.). Els patis exteriors, destinats a l'esbarjo dels hospicians, s'identificaven amb el nom d'importants benefactors de l'establiment: Pati Vidal, Pati Ferrer, Pati Plandolit, Pati Nadal, Pati Manning (corresponent al claustre que encara es conserva de l'antic Seminari), etc.

   


Amb el trasllat, l'any 1957, de la població de la Casa de Caritat al nou equipament assistencial de les Llars Mundet, la major part dels edificis van restar més de trenta anys desocupats. Des del final dels anys seixanta de segle XX, diferents plans d'ordenació urbanística aprovats per l'Ajuntament ja plantejaven el desallotjament definitiu de les degradades instal·lacions de l'antic hospici. Però no va ser fins al 1989, gràcies a la creació del Consorci format per l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona (1988), que s'aprovà la creació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La direcció del tot just acabat de crear CCCB encarregà als arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, amb la col·laboració d'Eduard Mercader, el projecte de construcció d'un modern equipament cultural dotat de 15.000 m2 de superfície útil. Les obres començaren el 1991 i es van enllestir al setembre del 1993; el CCCB es va inaugurar oficialment al febrer de l'any 1994. La intervenció arquitectònica va combinar una acurada rehabilitació dels espais recuperables amb la creació d'altres de nous. La intervenció va ser mereixedora, el 1993, dels premis d'arquitectura FAD i Ciutat de Barcelona.

L'edifici del CCCB es basa en l'adaptació de l'estructura original que envolta el gran pati central, conegut amb el nom de Pati de les Dones (abans Pati Vidal), estructurat en tres ales de cinc pisos d'alçada disposades en forma de lletra U. Aquests tres cossos allotgen a les plantes baixa i primera la recepció, les oficines, la botiga, el restaurant i les aules utilitzades per impartir seminaris, conferències i cursos, i al soterrani i a les plantes segona i tercera, sengles sales d'exposicions d'uns 1.200 m2. El nou projecte substituí l'ala nord per un cos prismàtic de 30 m d'alçada que conforma una espectacular façana vidrada que en la seva part més alta s'inclina sobre el pati a manera de voladís. Aquest nou element funciona amb el seu joc de reflexos com un mirall del paisatge i com un privilegiat mirador sobre la ciutat, i al mateix temps serveix com a zona de trànsit (vestíbuls, ascensors, escales). Des de les altes escales mecàniques, els visitants poden gaudir d'una singular ascensió a les sales d'exposicions, gràcies a les vistes sobre el pati i la ciutat. Com a obra nova també destaca el gran vestíbul situat sota el pati; un ampli i diàfan espai de 730 m2, que serveix d'entrada principal i espai polivalent per a l'organització d'esdeveniments diferents. A més a més, la façana exterior del carrer de Montalegre i les tres façanes interiors del pati van ser restaurades, i es va recuperar la decoració d'esgrafiats i aplicacions de majòlica corresponent a la remodelació d'estil noucentista efectuada entre els anys 1926 i 1929 per l'arquitecte Josep Goday. Pel que fa als elements estructurals característics de l'obra original, també s'han conservat les voltes de maó, les grans arcades i els pilars de carreus de pedra vista.

Després d'aquests deu anys d'existència, i atesa la tendència a una creixent programació multidisciplinària, el CCCB necessita créixer i descongestionar alguns dels seus espais. Per aquest motiu, actualment s'està portant a terme un projecte de rehabilitació del teatre de l'antiga Casa de Caritat i el seu entorn. L'adaptació d'aquest edifici permetrà convertir l'espai de l'antic teatre en una sala polivalent amb una cabuda aproximada de 420 localitats, crear noves aules i seminaris i acollir els locals dels grups i col·lectius associats, com també disposar d'un gran magatzem a la planta soterrani.

Eva Gimeno

Vagabunds, captaires, orfes, fatus, imbècils, murris, idiotes, alienats, decrèpits, bords, anormals, fills mal inclinats... són alguns dels termes que, si bé avui dia tenen connotacions clarament negatives, fins ben entrat el segle XX s'utilitzaven de manera habitual per definir la població més desafavorida; dit d'una altra manera, la massa social no productiva. Després de la Il·lustració i amb la introducció de les doctrines higienistes, el concepte de caritat cristiana entès com a simple auxili al pauperisme començà a restar obsolet, i sorgí un nou concepte de beneficència centrat en la formació i el treball. En aquest sentit, l'objectiu fundacional de la Casa de Caritat va ser un clar exemple d'aquest progressiu canvi de mentalitat. Amb una mitjana d'asilats superior a les dues mil persones, la Casa de Caritat va esdevenir "una ciutat" dins de la ciutat, amb una complexa estructura organitzativa que no impedí que durant més de cent cinquanta anys es convertís en una de les institucions benèfiques més importants del país.

Els orígens de la Casa de Caritat es remunten a l'any 1583, quan el consell municipal fundà un asil per a pobres d'ambdós sexes al carrer d'Elisabets. El 1772 es va considerar que, atesa la gran quantitat d'allotjats, calia traslladar la població masculina a l'edifici adjacent de l'antic Seminari Conciliar Tridentí, dirigit pels jesuïtes des del 1598 fins a la seva expulsió del país el 1767, al mateix indret on, al segle XIV, s'havia fundat el convent de religioses de Montalegre, situat al carrer del mateix nom. Així, es creà la Reial Casa d'Hospici i Refugi que depenia d'una sola administració, la de la Casa de Misericòrdia del carrer d'Elisabets, que de manera efectiva continuà exclusivament al càrrec de dones i nenes pobres

Les fams sofertes a Barcelona en ocasió dels avalots dels Rebomboris del Pa (1789), la Gran Guerra amb França (1793-1795) i la guerra contra Anglaterra a partir del 1796 van comportar l'organització d'una capta coneguda com l'"olla dels pobres", que, amb l'objecte de mitigar les condicions de misèria social existent, es nodria dels beneficis procedents de rifes i donatius particulars. L'excedent obtingut per la Junta d'Auxilis es va destinar a la creació d'un establiment o asil de més àmplia acollida i va afavorir que el 1802 el rei Carles IV signés una Reial Ordre en què s'aprovava la independència de l'establiment d'homes respecte a la Casa de Misericòrdia, amb la cessió permanent de l'antic seminari del carrer de Montalegre per consolidar-lo com a hospici estable i origen de la fundació de la Reial Casa de Caritat. D'aquesta manera, el barri del Raval barceloní concentrà els establiments benèfics i assistencials més importants de la Barcelona de l'època (l'Hospital de la Santa Creu, la Casa de la Misericòrdia, la Casa del Infants Orfes, etc.).

Des de la seva creació, les moltes Juntes de Govern que es van anar succeint en la direcció de la Casa de Caritat van fer mans i mànigues per gestionar múltiples fórmules d'autofinançament per tal d'aconseguir els recursos suficients davant les múltiples despeses d'un establiment tan heterogeni i superpoblat. A més del degoteig irregular procedent d'importants llegats particulars i de les aportacions anuals de la Corona, es van obtenir altres recursos mitjançant l'organització de rifes, balls de màscares i curses de braus, com també, per exemple, de l'explotació del lloguer dels banys públics de la Barceloneta. En aquest sentit, el negoci més rendible va ser la concessió municipal, l'any 1838, del servei funerari del trasllat de cadàvers al cementiri, fet que afavorí que l'establiment tingués la "flota més lluïda" de cotxes fúnebres de la ciutat. Les grans necessitats del centre van afavorir un sistema de funcionament basat en l'autoproveïment, amb diferents tallers de producció de primeres matèries i d'elaboració: galetes, pa, fideus, sèmola, xocolata, cotó, agulles, pisa (ceràmica), espelmes, espardenyes, roba, fusteria, ebenisteria, serralleria, etc.

Si bé aquests tallers servien en bona part per vestir i alimentar la població asilada, també van ser centres formatius on els nois s'incorporaven com a aprenents a partir dels 14 anys i, un cop abandonaven la institució, podien optar a trobar una "col·locació" segons l'ofici après.

La Llei de Beneficència Pública del 1849, completada pel seu Reglament del 1852, va intentar posar una mica d'ordre en el desori de competències entre les diverses administracions (Estat, ajuntaments i diputacions) i els diferents tipus d'establiments benèfics públics que havien de tutelar. Així, la Casa de Caritat passà de Reial i Nacional a Provincial, amb una Junta de Govern designada per la Diputació de Barcelona. La llei esmentada obligà a tornar al seu lloc d'origen tota aquella població acollida provinent d'altres indrets del país, i fins i tot de l'estranger, per fer-se exclusivament càrrec de la població de la circumscripció barcelonina. Aparentment aquesta mesura d'exclusivitat territorial semblava força dràstica, però també va afavorir la creació de nous establiments benèfics en altres províncies. A partir d'aleshores s'aconseguí una millor organització de la Casa, amb l'objectiu d'evitar l'amuntegament que s'hi havia produït i establir una redistribució més racional dels asilats en funció de les seves edats i característiques especials: pàrvuls i quatre seccions diferents per als infants, departament de fatus i epilèptics (malalts mentals), d'impedits (malalts crònics i invàlids), separació de malalts de sarna i tinya, de malalts contagiosos, infermeries, sala d'operacions, farmàcia, etc. També es van millorar el règim d'alimentació i les normes d'higiene, i es normalitzà l'ensenyament primari per als nens. Es crearen aules especialitzades en dibuix, pintura, escultura i música i, en aquest darrer cas, s'aconseguí formar una banda i una orquestra, la qual assolí força reconeixement. Els nois que destacaven especialment eren subvencionats per cursar estudis superiors, la gran majoria al Seminari.

Des del 1830 el departament de dones havia estat regit per les germanes carmelites de la Caritat i a partir del 1880 tot l'establiment va passar a ser dirigit per les germanes de Sant Vicent de Paül, orde dedicat als desvalguts (indigents i malalts), fàcilment identificable pels seus aparatosos hàbits.

Si l'escola de nois era portada per mestres titulats, l'escola de nenes, com també les escoles especials de cecs i sords-muts, estaven a càrrec de les germanes de la Caritat. Les noies, a més, rebien classes de costura i brodat artístic, i excepcionalment algunes podien accedir a les classes de formació "artística"; l'únic estudi superior que es podia cursar era el de magisteri. L'educació adreçada a la població femenina se centrava, sobretot, a preservar-ne la integritat moral com manaven els cànons socials de l'època; ras i curt, mà d'obra reciclada al mateix establiment pel que feia a la neteja, la cuina, el planxador, els cosidors, la bugaderia, el rober, etc., això sí, amb la garantia d'un dot més o menys modest si per fortuna s'accedia al matrimoni.

L'establiment també disposava d'un departament o secció de "distingits", que allotjava, en un edifici adjacent però independent, una comunitat reduïda d'asilats, els quals, mitjançant el pagament d'una quota determinada, gaudien d'un reglament especial que oferia, entre altres prerrogatives, una alimentació millor i una infermeria exclusiva.

Un dels tallers més importants i rendibles de la Casa va ser l'escola impremta. La primera maquinària es va adquirir el 1872 i en poc menys de dos anys s'amortitzà la inversió i van començar a obtenir-se beneficis. Això compensà en una petita part la considerable pèrdua d'ingressos causada per la prohibició per part del Ministeri d'Hisenda de totes les rifes i loteries, llevat de la Loteria Nacional. La prosperitat de la impremta es féu ben palesa quan, el 1913, obtingué la concessió de l'edició del Butlletí Oficial de la Província. Posteriorment també s'hi editaren, entre altres publicacions periòdiques, la Gaseta Municipal, la Revista Jurídica de Catalunya, i els butlletins del Centre Excursionista i de l'Ateneu Barcelonès, com també nombrosos llibres de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Acadèmia de Bones Lletres i altres comandes de particulars. A partir de l'any 1926 s'hi començà a publicar l'Hoja Oficial, coneguda més tard com la Hoja del Lunes, que durant molts anys va suplir el buit informatiu de la premsa escrita dels dilluns.

Pel que feia al règim intern de la Casa, resulta impossible establir un model únic. Es va redactar una infinitud de reglaments i normatives producte de múltiples modificacions per part de cada nova Junta i dels determinants socials i morals de cada època. Per exemple, i per donar una idea aproximada del tipus de vida que s'hi feia, l'hora de llevar-se era a les sis (llevat de l'hivern, que els nens es llevaven a les set), s'esmorzava a les vuit, es dinava a les dotze, se sopava a les sis i s'anava a dormir a les nou. Els homes podien sortir tres hores al matí i tres a la tarda; les dones podien sortir els diumenges; els asilats podien ser visitats pels seus familiars -si en tenien- un diumenge al mes; els asilats que tenien família fora de Barcelona podien passar-hi amb ells el mes d'agost; hi havia ocasió de sortir per espai de tres dies per la Pasqua, per la Mare de Déu (15 d'agost) i per Nadal; a l'estiu els nens que tinguessin autorització mèdica podien anar-se a banyar a la platja de la Barceloneta de sis a vuit del matí; es gaudia d'un espectacle mensual: cinema, teatre, música, dansa folklòrica, etc. (això ja va ser entrat el segle XX, quan es va bastir el teatre).

Amb el pas del temps, la Casa de Caritat havia crescut tant, que en més d'una ocasió se n'havia plantejat el trasllat en algun indret més saludable fora del centre de la ciutat, fet que no arribaria a materialitzar-se fins al 1957. Abans, però, i durant l'època de la Mancomunitat (1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació i construcció de dos petits satèl•lits que la Casa disposava al barri d'Horta: Can Tarrida i la Torre dels Frares. La primera finca s'habilità el 1917 com a alberg d'epilèptics i centre per al tractament de la tuberculosi i la segona s'adaptà com a escola de pàrvuls i casa de colònies. També depenia de la Casa, segons conveni, l'anomenada Fundació Albà, on s'adequà un hospital per a malalts incurables i crònics, molt proper a les finques esmentades més amunt. En temps de la Mancomunitat es reunificaren les Juntes de Govern de la Casa de Caritat i de la Casa de Maternitat i Expòsits de les Corts, amb l'afany d'afavorir una millor reorganització de tots dos establiments. El de les Corts tenia al càrrec seu els nens expòsits i orfes menors de set anys, la majoria dels quals passaven, en arribar a aquesta edat, a la Casa de Caritat.

Durant el període de la Generalitat republicana (1932-36), la Casa de Caritat va dependre exclusivament del govern català, administració que durant un breu termini va gaudir de totes les competències en matèria de beneficència. Això afavorí que s'hi portessin a terme moltes millores, no tant des del punt de vista material com de la qualitat del tracte als asilats, entre les quals la laïcització del professorat. L'any 1936, ja declarada la guerra civil, passà a denominar-se Casa d'Assistència President Francesc Macià. El 1933 es constituí la Unió d'Obrers de la Casa de Caritat, que aplegava tots els empleats de l'establiment amb la intenció de vetllar pels interessos dels treballadors i crear una mutualitat per atendre els possibles incidents de malaltia o invalidesa.

Després de la guerra civil, la Casa de Caritat tornà a estar sota la tutela de la Diputació. Com la resta de funcionaris de la corporació provincial, els empleats de la Casa van patir els coneguts expedients de depuració, és a dir, la inhabilitació temporal o definitiva segons la filiació política anterior a la guerra. A tall d'exemple, entre el 1939 i el 1940 es van realitzar 1.040 expedients d'aquesta mena. Com a tot el país, durant l'època més crua de la postguerra, les condicions de vida eren força deplorables per l'escassetat d'aliments i els brots emergents de tuberculosi que va fer veritables estralls entre la població. Les germanes de la Caritat van tornar a dirigir l'establiment substituint el personal laic i especialitzat en el camp de l'assistència social que havia treballat durant l'etapa anterior. Semblava que tornava a imposar-se un règim de reclusió i que els principis més estrictes i rígids del catolicisme s'imposaven en una educació que descansava en els fonaments de la culpa, el càstig i el pecat. Com en totes les èpoques, dins dels murs de l'establiment hi va haver històries fosques, càstigs desmesurats i abusos de tota mena; malgrat això, la contribució personal d'alguns professors i germanes de la Caritat va ser significativament positiva per a l'educació afectiva dels asilats, especialment dels nens acollits.

L'any 1954, el filantrop i industrial Artur Mundet va llegar a la Diputació de Barcelona quaranta milions de pessetes. Amb aquest fons, la Diputació adquirí un terreny d'unes trenta hectàrees a la Vall d'Hebron i hi afegí prop de cent trenta milions per completar el cost total d'un nou i vast equipament que havia de servir per acollir bona part dels serveis benèfics i assistencials que depenien de la corporació. Així, a l'octubre del 1957, el general Franco inaugurava el gran complex assistencial de la Casa Provincial de Caridad Hogares Ana Gironella de Mundet, més conegut com les Llars Mundet. Amb aquest nou centre, les antigues i ja decrèpites instal·lacions de la Casa de Caritat al carrer de Montalegre van començar a abandonar-se i la població va ser traslladada; únicament s'hi mantingueren els tallers que seguien en funcionament, especialment l'escola impremta que encara va ser productiva durant molts anys gràcies al prestigi i la qualitat dels treballs que s'hi feien.

Paradoxalment l'any 1954 marcà simbòlicament dos fets remarcables: l'inici de la desaparició de la Casa de Caritat al barri del Raval i la pèrdua del règim jurídic independent i particular que sobre el paper havia mantingut la institució en favor de la seva total integració a la Diputació de Barcelona.

Eva Gimeno

El CCCB és producte de la rehabilitació parcial del conjunt arquitectònic de la Casa Provincial de Caritat, antic establiment benèfic destinat a l’hospici, creat l’any 1802 i que va funcionar com a tal fins l’any 1957. L’edifici actual es basa en l’adaptació de l’estructura original que envolta el gran pati central, conegut amb el nom de Pati de les Dones, estructurat en tres ales de cinc pisos d’alçada disposades en forma de lletra U. El nou projecte substituí l’ala nord per un cos prismàtic de 30 m d’alçada que conforma una espectacular façana vidrada que en la seva part més alta s’inclina sobre el pati a manera de voladís. Aquest nou element esdevé, amb el seu joc de reflexos, un mirall del paisatge i un privilegiat mirador sobre la ciutat, i al mateix temps funciona com a zona de trànsit (vestíbuls, ascensors, escales).

La façana exterior del carrer de Montalegre i les tres façanes interiors del pati van ser restaurades, i es va recuperar la decoració d’esgrafiats i aplicacions de majòlica corresponent a la remodelació d’estil noucentista efectuada entre els anys 1926 i 1929. Pel que fa als elements estructurals característics de l’obra original, també s’han conservat les voltes de maó, les grans arcades i els pilars de carreus de pedra vista. El nou edifici disposa d’un total de 15.000 m2 dels quals 4.000 m2 estan destinats a sales d’exposició. Les actuals instal·lacions compten, també, amb tres aules, un auditori i espais polivalents com el vestíbul, el Pati de les Dones o la Sala Mirador. El CCCB va ser inaugurat oficialment al febrer del 1994. El projecte arquitectònic és obra dels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, i va merèixer l’any 1993 els premis FAD d’Arquitectura i Ciutat de Barcelona d’Arquitectura.